divendres, 15 de febrer del 2013

Un pastís de xocolata que surt del cor {i un llibre}

...
Els teus sanglots em van despertar. "Què tens? -et vaig preguntar mentre m'asseia-. Què passa?" "Passa que aviat et moriràs", em vas contestar tot esclatant a plorar encara més fort. "Oh! Déu meu, esperem que no sigui tan aviat -et vaig dir jo, tot rient, i després vaig afegir-: Saps què? T'ensenyaré a fer alguna cosa que jo sàpiga fer i tu no; així, quan jo ja no hi sigui, tu la faràs i et recordaràs de mi." Em vaig aixecar i te'm vas penjar al coll. "Bé, doncs -et vaig dir jo, per vèncer l'emoció que s'estava emparant de mi també-, què vols que t'ensenyi a fer?" Mentre t'eixugaves les llàgrimes, et vas parar a pensar una mica, i després vas dir: "Un pastís".
Així doncs, vam anar a la cuina i van començar una llarga batalla. De primer, no volies posar-te el davantal, deies: "Si me'l poso, després m'hauré de posar també rulls i sabatilles, quin horror!" Després, davant les clares a punt de neu, et feia mal un canell, t'enrabiaves perquè la mantega no es barrejava bé amb els rovells, perquè el forn no acabava d'estar prou calent. En llepar l'espàtula amb la qual vaig desfer la xocolata, el nas em va quedar empastifat. Quan em vas veure, vas esclatar a riure. "A la teva edat-deies-, no et fa vergonya? Tens el nas marró com el musell d'un gos!".
Per fer aquell pastís tan senzill vam trigar una tarda sencera, i vam deixar la cuina en un estat deplorable. Entre nosaltres, havia nascut de sobte una gran lleugeresa, una alegria basada en la complicitat. Només quan el pastís va entrar finalment al forn, quan el vas veure com s'anava tornant cada vegada més fosc a través del vidre, tot d'una vas recordar per què l'havíem fet i vas tornar a esclatar a plorar. Mirava de consolar-te davant del forn. "No ploris -et deia-, és veritat que me n'aniré abans que tu, però, quan jo ja no hi seré, encara viuré en la teva memòria amb bons records: veuràs els arbres, l'hort, el jardí, i recordaràs tots els moments feliços que hem passat plegades. El mateix et passarà quan t'asseuràs a la meva butaca, quan faràs el pastís que avui t'he ensenyat a fer i em veuràs davant teu amb els nas empastifat."
                                                        ...
Del llibre: Vés on et porti el cor de Susanna Tamaro, Edit. Seix Barral.
(Amb autorització de l'Edit. Seix Barral)
Una dolça música: La Barcarola dels Contes d'Hoffman de Jacques Offenbach...

I així la Violeta i jo ens hem posat a fer un deliciós pastís de xocolata.

Necessitarem:
 - 110 g de torró de xocolata amb sal (les restes)
 - 140 g de xocolata negre al 70%
 - 200 g de mantega en pomada
 - 4 ous
 - 150 g de farina
 - 200 g de sucre
 - 1 sobre llevat Royal (opcional)

Farem:
Posem a escalfar el forn a 180º o 190º (segons el forn), que com diu el xef Jamie Oliver: hem de conèixer els nostres estris.
Primer desfem la xocolata i les restes del torró al bany maria i ho aboquem en un bol.
Hi afegim la mantega.
Barregem el sucre amb els ous i ho posem a la barreja.
Anirem afegint la farina mentre remenem suaument.
És opcional afegir el llevat si volem que quedi més flonjo, si no ho fem quedarà més compacte i humit per dins.
Untem el motlle amb mantega i empolvorem amb farina.
Jo sempre unto amb un pinzell de silicona amb oli d'oliva, faig servir normalment motlles de silicona.
Aquest pastís d'avui l'he tingut 30 minuts a 180º, que encara que hi poseu un escuradents i surti una mica humit, ja s'acabarà de fer mentre es refreda.
Desemmotllem i decorem amb sucre o amb qualsevol altre ornament.

29 comentaris:

  1. No hi ha res com un bon pastis de xocolata fet en bona companyia!!

    ResponElimina
  2. el pastis magnific ....i el libre...superior.

    ResponElimina
  3. Sóc una bleda, m'has fet emocionar!! :') Una entrada preciosa Nani, les receptes així són les que valen la pena de veritat. I no ho dic només pel pastís de xocolata (que segur que és boníssim i a més fa molt bona pinta) sinó perquè són especials...
    Una abraçada i que passis un feliç cap de setmana!

    ResponElimina
  4. Precioso!! Pero lo mejor la gran compañia y el amor que os invade al elaborar ese delicioso pastel. Besos Nani.

    ResponElimina
  5. Dic el mateix que la Bet, una certa tristessa m'ha inundat a mesura que llegia i escoltaba el Contes de Hoffmann. Una entrada preciosa, melangiosa, amb el punt just de color...
    Afortunadament és cert que un no mor si es dintre dels records dels altres. Bonics records que anem construïnt amb el temps. Però mentre els construïm anem disfrutant de la vida, com aquests moments nomès teus amb la Violeta. Afortunades.
    El pastís....mmmmm que be m'aniria un bocí.

    ResponElimina
  6. Amb un pastís tan dolç fet en bona companyia, s'al.leugera la pena que t'agafa al cor llegint aquestes línies.
    Per això, hem d'anar construïnt moments i records per quedar-nos sempre amb els nostres.
    Petonets.
    Palmira

    ResponElimina
  7. Deliciós, Nani. És un pastís que fa emocionar, amb aquestes fotos. Donde el corazón te lleve que diu la Tamaro sempre m'ha quedat gravat al cor. Bon cap de setmana, un petó.

    ResponElimina
  8. Tendre el fragment... i el pastís boníssim!!
    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  9. Nani.... aquestes coses no es fan, que ja estem prou tous tots plegats. Gràcies per aquest fragment, bonica, i gràcies per aquest pastís ple d'estimació.
    Una forta abraçada i molt bon cap de setmana!

    ResponElimina
  10. Sensa paraules Nani.... Davant una poeta a la cuina me de treure el davantal, gràcies per aquests regals!!!!

    Del teus amics de Mobles Cambrils

    ResponElimina
  11. Nani que entrada mas emotiva. Sabía yo que hoy nos ibas a regalar otro buen libro y no creo que me haya equivocado. Será el siguiente. Ahora estoy terminando "Miel y Almendras" de
    MAHA AKHTAR. Me está gustando mucho, sobre todo por lo que bucea no solo en la historia del Libano y de las distintas culturas que lo han ido poblando en el último siglo,con sus guerras, sino porque se adentra en la mas profunda intimidad de las mujeres libanesas, su forma de entender la vida en todos los estratos sociales, y sobre todo como la cultura-religión las marca en la mayor parte de aspectos de sus vidas.¿Lo has leído?. La portada lo cierto es que no lo acompaña y las primeras páginas resultan un tanto lights, pero a medida que avanzas es sensacional.

    En cuanto a la tarta un amor, porque todo lo que se hace con los hijos te deja un regusto especial. Mi hija esta semana por fin ha encontrado su primer trabajo¡¡¡¡. En unos meses acaba la carrera, y no sabes lo contenta que estoy que es en Bilbao. De momento se queda....y podremos seguir haciendo cositas juntas, como esta tarta que has preparado tu con Violeta. Bss, buen fin de semana y gracias por la recomendación.

    ResponElimina
  12. Nani, es un plaer llegir les teves entrades tant pel llibre, una mica trist, com per la recepta, deliciosa sens dubte. A mi tambe m'encanta compartir estones de cuina amb el meu petit. Aquest pastis es irresistible. Un peto.

    ResponElimina
  13. Que emocionant el fragment..., i que bonic i bo el pastís!!! La Violeta però, ho eclipsa tot!!! :)

    ResponElimina
  14. Nani, m'has fet emocionar!!!!! Quina preciositat i quina tendresa!!! El fragment de la novel·la....preciós (em va encantar quan la vaig llegir, ja fa uns anys...)!!!!!
    Les fotos, com sempre, espectaculars!!!!
    M'encanta el pastís, m'encanten les estovalles i la foto amb la Violeta......no diguéssim....
    Molts, molts, molts petons!!!!
    Olga

    ResponElimina
  15. Ooooohh! Tinc unes ganes de poder maquinejar amb el Pol a la cuina!! i aqst post és ideal!!! ptnts

    ResponElimina
  16. Vaig llegir aquest llibre fa anys... molt bonic!
    I el pastís ha de ser sensacinoal, amb xocolata de veritat, mmm....

    ResponElimina
  17. Un bon pastís, un bon llibre i una musica de fons extraordinaria...
    Que mes podem demanar.
    Es un plaer llegir les teves entrades.
    Petons.

    ResponElimina
  18. Preciós Nani. El llibre em va agradar molt quan el vaig llegir, i la Barcarola sempre em fa plorar, se m'acumulen els records...

    ResponElimina
  19. Qué texto más bonito, esta escritora tiene una sensibilidad especial que me ha puesto los pelos de punta.

    Uf, casi que no puedo escribir de la emoción...y eso que ni me siento identificada con el ni nada parecido. Pero es que creo que ahí fuera debe de haber mucha gente que si y eso me estremece.

    El pastel, sin palabras. Maravilloso !!!

    ResponElimina
  20. Mots sentiments en aquesta entrada, gallina piel...

    Petó

    ResponElimina
  21. La semana pasada con tanto corazón quedé saturada pero éste no me lo podía perder jejeje. Fantástico. Besos y feliz lunes!

    Ana

    ResponElimina
  22. Ese pastel tiene una pinta tremenda. Me ha encantado lo que has escrito. Puff! muy bonito y una gran verdad. Violeta está enorme!!

    ResponElimina
  23. Molt maco el pastís, i preciós el fragment. Jo aquest llibre me'l vaig llegir en italià, i va agradar-me molt i molt!
    Petons Nani!!

    ResponElimina
  24. Molt artística la foto !!....i la foto amb la nena brutal !!!...amb la kitchenaid de fons, jeje !!!...bona feina Nani !!!.

    ResponElimina
  25. Tot i que la primera part és molt agredolça el pastís és ben dolç i la última foto també.
    Petons.

    ResponElimina
  26. Quina entrada més maca. M'ha emocionat. I el pastís, fantàstic.
    Petons

    ResponElimina
  27. qué tarta tan rica y qué contraste de color ! la úktima fotografía es genial ;) un punto de color a un texto que nos da que pensar. un besito

    ResponElimina
  28. M'estava engoixant fins que he arribat a la part de "Del llibre: Vés on et porti el cor de Susanna Tamaro, Edit. Seix Barral." Buffff! El fragment és maquíssim però molr trist... una entrada preciosa!
    I aquest pastís d'escàndol!!! Petons!!!

    ResponElimina