divendres, 16 de febrer del 2018

Pasta alla carbonara entre vinyes: Marco Bernava


I és que m'està passant, que com més conec les persones que hi ha darrere dels vins més m'agraden, elles i els vins. Perquè veure com la fortalesa d'esperit i un amor profund a la terra són les característiques principals dels qui posen per davant tot el que tenen a canvi d'oferir un producte com cal. Honestedat i naturalitat diria que són les qualitats més destacades. I aquí incloc al Marco. Una persona que capta l'atenció al moment: fa molta gràcia el seu català parlat perfectament però amb accent italià. Però en Marco no està sol en aquesta -diguem-li- aventura de fer vi. L'acompanyen la Ruth, a qui li agrada remarcar que és de Reus, i el seu germà Gino, un italià molt italià.
I entre els tres, allí a Vilalba dels Arcs a la Terra Alta, tot exercint de vinyaters, porten la seva feina repartida a Bernaví, acompanyats per les mascotes Margot i Crimine, que marquen tranquil·lament el seu territori. Només cal visitar-los per a veure com estimen tot el que fan. L'orgull d'haver arribat fa uns anys a aquelles terres i de com han aixecat el celler, es nota quan ho expliquen amb aquella il·lusió d'haver-hi invertit tot l'esforç personal i econòmic, però que les compensacions arriben tard o d'hora i que haurà valgut la pena el camí recorregut. Trepitjar la vinya centenària de garnatxa blanca productora del Notte Bianca produeix un sentiment d'agraïment cap a la terra i a les persones que la cuiden. Saviesa i tendresa es barregen, i donen pas a aquesta òpera prima del vi.  I aquest vi ja ens va acompanyar en altres plats com ara el romesco de pop l'orada a la sal, ep, però el fricandó el vaig maridar amb l'exquisit negre jove 3.D.3. Fa temps que ens coneixem i quan li vaig proposar que  compartís una recepta del seu país no va dubtar en dir que faria la carbonara, la recepta que el seu pare va aprendre fa molts anys i que és una de les més essencials de la família. I tant és així que mentre parlàvem a taula de la història de com l'havia après, els dos germans s'anaven complementant en l'explicació dels ingredients, la manera de fer-la, de com, quan i on la va aprendre a cuinar el seu genitor. Em van demostrar que la cuina no té secrets per a cap dels dos: en Gino va preparar un aperitiu, que aviat li copiaré, i en Marco els espaguetis. Cal remarcar que l'autèntica carbonara no porta nata i que aquesta recepta surt boníssima. Si li afegiu el bon vi que l'acompanya, els amics que ens vàrem reunir i una bona conversa, podrem dir que la felicitat és allò que fa part dels moments compartits. No dubteu d'anar a fer enoturisme a la Terra Alta, visitar el celler i poder tastar i comprar els seus vins in situ. Jo vaig tenir la sort de tastar algun que encara no s'havia embotellat. Va, que avui tenim un plat bo i fàcil, només cal posar-hi gana i ganes de fer-la.

Ingredients:
 - 80 g d'espaguetis per persona, 100 g si us agrada molt la pasta
 - 1 pastanaga
 - 1 ceba
 - 1 branca d'api
 - oli d'oliva verge extra
 - 1 tall de cansalada fumada
 - 1 tall de cansalada normal
 - 1 ou per persona
 - 2 cullerades de formatge pecorino o parmesà per persona, ratllat
 - més formatge per a servir adiccionalment, si es vol
 - sal i pebre
 - canyella en pols

Com la va preparar en Marco:
Cal remarcar que la pasta preparada a la carbonara s'ha de servir preparada al moment, molt calenta, perquè aquesta manera de fer-la no es pot reescalfar, que no es repetir perquè ha de ser servida al moment.
Comença fregint en una paella amb oli d'oliva les verdures tallades a tires: la pastanaga, la ceba i l'api, a foc tranquil per tal de perfumar l'oli on després fregirà la cansalada.
Aquestes hortalisses les va servir en Marco en una safata a part i que l'oli d'oliva que va fer servir era de les seves oliveres.
Mentrestant, es posa la pasta a bullir en força aigua i sal fins que estigui al dente.
Es fregeixen les cansalades, tallades a daus, a l'oli de les verdures fins que estiguin cruixents i  es reserva.
S'ha de dir que els italians preparen la carbonara amb guanciale que és el greix que s'obté de salar la galta del porc, un greix amb vetes de carn magra.
Seguidament es baten els ous en un bol, amb el formatge, sal, pebre i un xic de canyella.
Un cop estigui la pasta cuita, l'escorrem i la tornem a posar a l'olla on l'hem bullit.
Afegim la cansalada i remenem.
Aboquem els ous i remenem, que quallaran amb l'escalfor de la pasta.
Servim amb formatge adiccional si ve de gust, nosaltres la vam menjar tal qual. 
El vi que vam beure amb la pasta va ser el Notte Bianca, que tal com va comentar en Marco li anava bé per ser una garnatxa amb cos i estructura i manté l'acidesa que combina bé amb el formatge i neteja la boca amb el vi.
Que què puc afegir? No res, perquè no hi ha res com estar en una taula amb bons amics i un ambient distès.
Gràcies Ruth, Gino i Marco per la vostra acollida.

Notte d'amore, Pino D'Angiò

12 comentaris:

  1. Una pregunta Nani! Com és que sempre quan acabo de llegir les teves receptes m'agafen ganes de cuinar-les i després de veure les fotos dels vins que expliques els vull tastar???!!!
    Bon cap de setmana guapa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs au, a fer feina. Potser hi entres predisposada i ves per on...
      Contenta de trobar-te al QF, no ho pensava pas...
      Bon cap de setmana tu també,
      Nani

      Elimina
  2. doncs mercè ja tardes a venir un dia amb nosaltres i així ho fas tot de cop. jo estaria contentíssima de retrobar-te. nani, com sempre, excepcional... va ser un gran dia, vaig ser feliç

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tens raó s'haurà d'afegir al grup.
      Moltes gràcies estimada,
      Nani

      Elimina
  3. És que ni jo l'hagués explicada tant bé Nani... Mil gràcies per aquest post tan emotiu i tan real. Viva la buona tavola e gli amici che l'accompagnano!!! ��

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Marco, Ruth i Gino.
      Un dinar ben agermanat. Repetirem aviat i viva la buona tavola!
      Nani

      Elimina
  4. Dos opciones o me la hago este fin de semana. En Madrid tengo un Nottebianca o me cojo el ave y aparezco en el Celler. Ya he probado las manos de Gino, gastronomicamente hablando y su pesto a la amatriciana no es facil de olvidar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Javier,
      No es mala idea que aparezcas por el Celler, ya sabes que allí todos somos muy bien recibidos, que es como estar en casa.
      Pesto a la amatriciana? Esto no me lo dijo Gino. Ya tengo la receta que hará la próxima vez...
      Este finde abre el Nottebianca, vale la pena.
      Un abrazo grande que llega a Madrid y gracias por pasar por aquí.
      Nani
      Ah, muy fan de las etiquetas de la Petita Suite en cinc moviments per a les Quatre Estacions.

      Elimina
  5. Amb una carbonara així qui es resisteix?! Nena ets una capsa de sorpreses, és que coneixes gent a tot arreu.. He de confessar que no sóc molt amant dels Terra Alta, i això que la conec molt, però reconec que estan millorant moltíssim i que n'hi ha algun que m'ha seduït. En quant a la carbonara, sé que no hi va nata, de fet jo ara hi posava iogurt, bé, una aberració per a fer-la més suau als àpats diaris, però quan vull fer l'autèntica sols ou, això sí, hi poso pernil, la cansalada no m'agrada gaire. El que m'ha sorprès és el sofregit, quin truc més bo, ah, i la manca de mantega, a mi m'hi agrada, sempre de la bona, i la canyella...sorpresiva!...en fi, cal probar-la i avui en volia fer, potser m'animo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sara,
      Com dic al principi del post, conec uns quans vins de la Terra Alta i et puc remarcar que són d'una qualitat excepcional, com els de Bernaví. A mi em fascina aquella terra i els seus vins. I els vinyaters que hi són darrere. Referent a la carbonara, aquesta és ben genuïna i bona.
      Contenta d'haver-te trobat a la conferència/exposició de la vida de Marguerite Yourcenar al Centre de Lectura de Reus.
      Una abraçada,
      Nani

      Elimina
  6. Quina recepta més bona, nosaltres cuinem la carbonara amb mantega i crema de llet, però s’acabat !!, provarem la recepte dels teus amics italians, ells sí que en saben de cuinar la pasta !!

    Ja estic buscant una data per anar a Vilalba dels Arcs i fer la ruta de la batalla de l’Ebre.

    Un cop més una meravella de fotos i reportatge.


    Petons

    ResponElimina