L'escabetx de la Mia, del restaurant La Cooperativa de Porrera

Jo, la Nani, fotografio

Tu, la Mia, cuines

Ella, la Ruth, escriu

Nosaltres, els de la taula, mengem

Vosaltres, els que em seguiu, llegiu

Ells, els de més enllà, compren vi de la terra i gaudeixin del moment 

I així, continuaria conjugant i jugant amb les paraules i fent poesia i passejant i mirant com fan vi i admirant el paisatge i gaudint del temps i compartint experiències i moltes més is que posaria, però avui cediré l'escriptura a la Ruth Troyano, periodista especialitzada en turisme enològic i sommelier professional, mestressa de les paraules i dels vins i de l'amistat i de moltes més is. Us convido a anar a Porrera...
I ja hi som.
Té postals de Frida Kahlo penjades entre pots d'espècies de tota mena, també del Marroc. En aquell espai horitzontal d'olors i sabors que és la seva cuina hi ha de tot, menys convencionalismes. Fins i tot una bellesa estranya i misteriosa que només els ulls sensibles poden desxifrar. És un espai viscut i sentit. És el batec del restaurant, el ventre, la vida. És com un tros de terra que ella habita. O, millor, que cultiva. 'Les amigues mexicanes me les han regalat', dirà quan se li pregunta per l'afició de col·leccionar imatges de la pintora mexicana. És ben bé que les frases més mítiques de Kahlo li escauen: 'Soy mi propia musa. Soy la persona que mejor conozco. Soy la persona que quiero mejorar'. La Mia és musa. Irradia força i energia a través de la seva cuina, des de la discreció i el silenci. Observa, analitza i parla amb qui pertoca. Té caràcter als cabells ('són polítics' diria la periodista Anna Zaera), com també a la roba acolorida i conjuntada, a les faldilles llargues, a les botes, a la mirada clara, penetrant i encisadora. I, a les mans, que cuinen sense mesures, però amb seny i a consciència. Perquè són destres i en saben un pou, de fer de menjar. De guisar. D'escabetxar. De confitar. D'encendre focs i forn. De pelar verdures, de sal-pebrar-les. De coccions i de menjars del món.
Als 17 anys un accident de cotxe la va portar a descobrir a través d'una amiga la cotilla ortopèdica -i la vida- de Frida Kahlo. Deia la pintora mexicana: 'El arte más poderoso de la vida es hacer del dolor un talismán que cura, una mariposa que renace florecida en fiesta de colores'. I intueixo que renéixer com reiventar-se forma part de l'ADN de la Mia, també en el vestir. Als 40, després de viure a Barcelona, viatjar a l'Índia, viure als Estats Units... torna a Porrera, d'on és. La primera seducció gastronòmica és el Xiringuito a la plaça. I des de fa 13 anys al costat del Litus, a La Cooperativa; alimentar i donar de beure bé. Quanta felicitat han repartit i a quantes dones i homes han esquitxat... Com Frida Kahlo, ella pinta la seva pròpia realitat. O més aviat la cuina. Amb farigola fresca, cebetes, caldos, vi ranci, vinagre, vermut, oli d'oliva verge extra... Li arriba un carregament de llengua, capipota, lletons, conill... mentre la fotografiem i l'escrivim. No es turmenta. I respon mentre cuina guatlles per a cinc. Les aus com les verdures la perden. I al costat de la Frida, a la cuina ampla on les olles bullen, hi ha dues fotografies més. En blanc i negre. És més jove, però el caràcter ja està fet. A la vora, la seva amiga Gisela amb qui va treballar al Plats del Raval i amb qui tantes melodies hauran escoltat juntes. Vestida de Nit de Sílvia Pérez Cruz sense anar més lluny. Música i lletres commovedores, de les que fan plorar o abraçar. Com la seva cuina autèntica i gustosa, on inventa i on viatja. On passa un mínim de 10 hores diàries. I on se la veu lliure i ella. 'Enamórate de ti, de la vida. Y luego de quien tú quieras'. I així ho va dir la Frida. I així, crec, que s'ho fa seu la Mia.
                                                       Ruth Troyano

I ara em toca a mi, la Nani, per a acabar-ho d'adobar, com els adobs que la Mia fa per als seus confitats. Guatlles per als dies de diari, perdius per als caps de setmana. Tot a ull, sense quantitats, perquè la seva cuina és intuïtiva i ella sap què necessita cada plat que prepara. Tal com ha dit la Ruth fa servir per a les perdius que ens va preparar: sal, pebre, ras el hanout, cebetes petites, vi ranci (de la seva família), vinagre, oli d'oliva verge exclusivament de la DOP Siurana, caldo, farigola fresca del seu hort. Per les fotografies podeu veure com les prepara: en una safata de forn les salpebra i especia amb el ras el hanout, hi aboca els líquids, hi afegeix la farigola i les cebetes, ho tapa amb paper d'alumini i cap al forn entre dues hores i mitja i tres. Després les té al frigorífic fins al dia que les ha de servir. Llavors hi fa un xup-xup d'uns vint minuts. Llesca pa i un bon vi de Porrera. Una amanida també farà el seu paper. No cal dir que la conversa de sobretaula amb la Mia i el Litus va ser molt interessant. Un bon tàndem: la Mia a la cuina i en Litus a la sala. I una bona representació del Priorat al món, molts dels seus clients són estrangers que visiten i compren vi a Porrera i després en parlen en els seus respectius països, com la clienta/amiga nord-americana que la visita sovint i després prepara el conill amb cananes de la Mia per als seus amics i el marida amb  els vins comprats a la comarca tarragonina. I quan torna li porta com a regal fotografies artístiques dels plats. Quan hi vam ser l'any passat només sentíem parlar anglès. Això és cuidar i donar a conèixer el nostre patrimoni, perquè el Priorat aspira a ser reconegut Patrimoni Mundial com a paisatge cultural de la Unesco i tots hi hem de posar de la nostra part per a aconsenguir-ho. Ells dos, la Mia i el Litus, ho fan de ben segur.
Gràcies Ruth per descobrir-nos aquests petits racons de casa nostra. Gràcies Mia i Litus per obrir-nos  La Cooperativa, casa vostra, i compartir taula un dia abans d'acabar les vostres vacances. Petits grans luxes que ens regala la vida.

Ai, quins pizzicatos... per a posar la pell de gallina...

Vestida de nit, Sílvia Pérez Cruz
            ... Miro el paisatge, cerco paraules
                    que omplin els versos sense neguit.
                         Els pins m'abracen, sento com callen,
                              el vent s'emporta tot l'horitzó...