dilluns, 16 de setembre del 2019

'Piant' a Mas Martinet amb la Sara Pérez


... Una de les metàfores explicades per Boccaccio és la següent: el raïm és trepitjat i premsat per tal que bulli i sigui apte per beure. Després Ino -que vol dir 'el vas'- el guarda amagat, és a dir, tancat i cobert de pàmpols, perquè no es faci malbé amb l'aire -és a dir, perquè Juno no el trobi... 

Del llibre 'Bacus, dels ritus i dels rostres' de Maria Antònia Ferrer, d'Arola Editors.
(Amb llicència d'Arola Editors)

Diuen que en cada verema s'embotella un any de vida. Les vinyes floreixen a la primavera després d'haver perdut les seves fulles durant la tardor i l'hivern. A l'estiu arriben a la seva màxima esplendor per a ser veremades quan acaba l'estació. I tornem a començar el periple de l'aventura que acabarà a les nostres taules: el vi. Tot un principi i un final que per sort nostra ens produirà el plaer de delectar-nos el paladar. I els vinyaters, sempre pendents de les seves vinyes per a poder arribar amb la màxima qualitat de producte. Triar-ne els envasos, el disseny de les etiquetes, el màrqueting convenient i una distribució eficient són tasques que complementen i arrodoneixen aquest món. Però si hi ha una cosa que els fa feliços és quan arriba el moment de collir el raïm i encetar una nova anyada.
Fa un parell de setmanes vaig tenir ocasió de poder anar a piar, una paraula nova per a mi (trepitjar el raïm), a Mas Martinet, vins ecològics de territori i de la D.O.Q. Priorat, amb la Sara Pérez, l'enòloga i responsable del celler, que coneix molt bé la seva sobradament reconeguda feina i que em va fer partícip de la gran festa que era anar a veure com havien iniciat la verema a Mas Seró collint Sirà. Però seguidament piaríem Granatxa al celler. Podria explicar les sensacions que vaig viure en la meva visita a Gratallops,  al Priorat, però li he demanat a la Ruth Troyano, que hi va ser l'any passat que ho transmeti ella de manera poètica, com acostuma a fer amb el seu gran saber sobre el món del vi. Aquí teniu la seva experiència,

“I feel alive here”. Ho diu amb els ulls clars l’Anouk Rutten, la sommelier holandesa que trepitja per primer cop a la vida els sòls de pissarra del Priorat. Tota ella és entusiasme a recer de la palmera de Mas Martinet. Jo que hi he estat algunes vegades més, ho sento també. És un dia calorós de finals d’agost i a la il·lusió per veremar s’hi sumen els nusos a l’estómac per l’inici d’una aventura volguda i desconeguda. Tisores a punt, presentacions tímides, mostrejos selectius a la vinya, reunió d’equip i focus en el pH, tan decisiu sempre i en especial a la meravellosa i sorprenent verema de 2018. Collíem a 3,2 i moltes pors ja havien quedat enrere. El Mas és calma però els primers dies de collita tot succeeix a mil revolucions, les que encén la incombustible Sara Pérez amb un gest enèrgic i un verb espiritual i reflexiu que convenç, sempre. Com els vins, com les postes o sortides de sol de les finques més aèries i salvatges, tot té una màgia especial a Martinet. Sempre hi ha dramatisme, però el tel de boira fa suau l’espectacle del paisatge. I ella sempre té la paraula justa, quan tot bull, quan tot s’accelera, quan tot fermenta. Hi posa seny. I el somriure que ha heretat. I quan arriba el dia de piar el vi verge, irromp la festa. És un vi coral perquè hi ha la intenció de totes les ànimes de Mas Martinet, gent de camp, gent de celler, gent d’oficina. La bona gent que forma el seu equip. Peus que xafen raïms negres lluents, rapa verda, que s’amaren de sang de la terra i de suc de vida. És plaent i certament ràpid el pas de sòlid a líquid, de raïm a most. Riures, molts riures i eufòria. Timidesa al primer peu que entra al cup, desenfrenament quan hi són els dos a dins. I ella és qui marca el ritme a l’inici, abans que soni per convèncer a tothom d’entrar a les cubelles la playlist creada per l’equip a Spotify, la banda sonora del Vi Verge 2018.
Sara Pérez deixa les xancletes a peu de dipòsit, s’enrotlla els texans fins al genoll, cabells al vent, braços receptius i peus d’ungles pintades de vermells que pien amb afecte, que ballen sobre el fruit que dona la terra, que perceben l’esclat de cada raïm i separen intencionadament i delicada, pell i polpa. I la dansa es viu, se sent, es comenta, es grava, però sobretot queda registrada als peus de qui la balla i aquest nou contacte humà amb el vi, viatja capil·larment des dels peus cap a totes les parts del cos. S’instal·la al ventre i una sent que ha format part d’una nova vida que seguirà dansant a la damajoana i finalment a l’ampolla. I només recuperarà aquell ritme, aquella energia, aquella espiritualitat quan el begui i torni a sentir calfred als peus i pessigolles a l’estómac. Fer vi és una aventura humana i civilitzada. Emotiva i colpidora. Que trenca i recompon. És un kintsugi bell, és l’art de sumar les petites parts que recollim de la terra per crear un beure excels. Fer vi marca de per vida com els tatuatges de qui bressola els vins a Martinet. Fer vi et fa sentir viva i t’ensenya a compassar-te a un altre ritme. El que vols, el pausat, el de la natura.
                       Ruth Troyano


Els fragments citats en cursiva en aquest post estan extrets de 'Bacus, dels ritus i dels rostres', un llibre escrit per Maria Antònia Ferrer amb imatges bàquiques de Tarragona a cura de Ramón Casanova i editat Arola Editors. Si sou amants de la mitologia tal com ho és la Sara (el seu altre projecte que porta amb el seu marit René Barbier Jr. són els vins de Venus la Universal), us agradarà. En ell s'esmenta la fama dels vins de la Tarraconense, quan Tàrraco fou el centre administratiu de la Provincial Hispania Citerior, amb una gran riquesa generada pel vi que es produïa en bona part de les vil·les romanes distribuïdes pel Camp de Tarragona. Sembla que es considerava que els vins de Tàrraco eren superiors als dels campanians i als dels etruscs. I per tota l'herència que han deixat, no en tinc cap dubte. Crec que continuem fent honor a aquesta fama.

Un cop a casa, vaig obrir una ampolla per a beure una copa mentre triava els paràgrafs que posaria en aquesta entrada, tot gaudint del paisatge...

... Tots els acompanyants de Bacus són divinitats lligades a la naturalesa i a la fertilitat: són amants de la música i no figuren entre els grans déus olímpics. Com tot el que rodeja Bacus, s'allunyen del món establert i són fora de tota norma. Són déus que recorden el cicle de la vida i la mort...
I mentre anaven piant, sonava una música alegra que incitava trepitjar el raïm tot seguint el ritme de les cançons...

Bella Ciao, Modena City Ramblers


... Bacus era representat entre els grecs, sobretot, com el déu del vi, de les dones i del toro. Segons la mitologia, Bacus va ser el primer a plantar ceps, a inventar la manera de fer el vi i a barrejar-lo amb altres licors perquè fos més saborós per beure. Per això se'l considerava el déu del vi...


... Els minoics buscaven l'harmonia de l'home i la naturalesa. Les seves pintures ens mostren una vida plàcida i atractiva en un paisatge meravellós i encantat...


... En les festes de la seva epifania, gràcies a un prodigi, sortia el vi, 'el déu tot d'una hi fa brollâ una font de vi', diu Eurípides -a Les Bacants-.


... El misteriós procés de fermentació i de maduració del vi fa que encara avui sigui un concepte entre els vinyataires quasi mitològic. Veuen el vi com un ésser viu que va formant-se lentament, des del confús bullir de l'adolescència, fins a la claredat i la força. En la seva transformació el vi aparenta tornar a donar vida amb l'ardor de la llum solar que ha rebut de fora. I això explicaria la renovada agitació que sofreix el vi que madura durant la primavera, quan les vinyes floreixen...

5 comentaris:

  1. Quin tàndem més fantàstic que feu tu i la Ruth! Feu venir ganes de vermar, ganes de piar...

    ResponElimina
  2. Fantàstiques aquestes fotos i el reportatge. Un treball manual i ofici que no s'ha de perdre. Enhorabona.

    ResponElimina
  3. Comentari de l'Elena Gracia al Facebook,
    Dones amb força trepitjant raïm!
    Dones i força, binomi sempre indestriable!!!
    Elena Gracia

    ResponElimina