Què fer amb els calçots que sobren

Estic segura que durant la temporada de calçots feu una bona calçotada, sigui a casa, en alguna masia amb amics o en un restaurant. I també estic gairebé convençuda que, com passa sovint, en sobren. Fins i tot pot ser que en demaneu alguns de més pensant ja en l'endemà.

Figues i mores amb crema de xocolata blanca

La nostra figuera, tan generosa com sempre, ja ens dona els seus fruits a balquena. I au a posar-les a les amanides, a fer la melmelada que ens acompanya els esmorzars del matí o a menjar-les a peu d'arbre, sobretot quan la pluja s'ha encarregat de rentar-les. I què dir dels esbarzers?

Tian amb verdures del meu hort

Tens a l'hort cebes, carabassons, tomàquets, albergínies i herbes aromàtiques. De bon matí fas un tomb i agafes de tot. Què podrem fer? Doncs un tian. I és que en aquest temps és un goig poder menjar de temporada i sobretot, de metro zero. 

Quiche de bledes, ortigues, llagostins, formatge i olives

De la mateixa manera que puc anar al mercat sense cap idea preconcebuda de què compraré, quan passo per l'hort de bon matí després de treure herbes i regar, miro a veure què podré preparar per dinar. Veig bledes i algunes ortigues, una quiche aniria bé. Al congelador tinc uns llagostins congelats i al rebost unes olives negres... 

Carquinyols de Menorca

Sí, heu llegit bé. Carquinyols i no carquinyolis. Són unes pastes seques i cruixents fetes amb ametlla. No són tan durs com els nostres i es poden fer també amb avellanes i xocolata, però llavors es diuen tatis. I no us penseu que ja els coneixia, no. Va ser la Gemma de la perruqueria on vaig que me'ls va donar a conèixer. Acostuma a preparar-me un te mentre faig temps i va coincidir que per les vacances a anar a visitar els pares, ella és menorquina, i com que sap que m'agrada tot el relacionat amb la gastronomia me'ls va donar a tastar. Em va sorprendre el gust i em vaig posar a buscar la recepta.

Bunyols de coliflor morada amb amanida de poma

La vida sencera comença amb una llavor, tant els humans, com els animals, com els vegetals. Les llavors en són l'origen i com a tal les hem de tractar i cuidar. No hi ha res més gratificant que aquella diminuta partícula que has sembrat dona el seu fruit amb els dies, les setmanes, els mesos. Perquè sí, en qüestió de llavors la paciència és la clau.

Xiulets i pèsols ofegats, del meu hort

I quan arriba el temps de les faves no puc deixar de pensar en el meu pare. Si hi havia alguna cosa que no podia veure ni menjar, eren elles, les faves. Deia que a la guerra li van fer menjar tantes, sembla que era de les poques coses que tenien, que les va avorrir de per vida. Aquest fet ens va marcar a casa, perquè si la meva mare en cuinava, era quan ell no venia a dinar. Però estic segura que si li hagués preparat aquests xiulets, la cosa seria diferent.

Crema vellutada de coliflor i altres verdures de l'hort

Si hi ha alguna cosa que em produeix benestar i una immensa calma de bon matí és passejar per l'hort. I en aquesta època que els ocells fan els nius i comencen a cantar anunciant la primavera, el plaer es multiplica i de quina manera. Cultivar les verdures i veure com creixen tot tenint cura de mantenir les plagues ben lluny comporta un molt bon estat anímic.

Sopa de pa torrat amb tòfona i pilotilles

Temps de tòfones. I quan arriba m'agrada fer quelcom amb elles, però enguany no n'he trobat. He passat cada setmana per la Conxi del Mercat de Tarragona i no ha sigut possible obtenir-ne. Així que vaig comprar-ne de les confitades i he fet una sopa que ha quedat prou bona, però no era la fresca del temps.

Una amanida 'Waldorf' i un tortell amb pomes i nous de Prades

Diuen i es creu que deu el seu nom al maître de l'emblemàtic hotel Waldorf, actualment Waldorf Astoria de Nova York, en Oscar Tschirky. Una amanida que data de finals del segle XIX, tot i que no està massa clar. A casa és de les que més agraden i hi posem imaginació afegint ingredients del temps o dels que sempre es tenen al rebost. Ella és l'amanida Waldorf' i que després dels àpats nadalencs ens anirà perfecta per a la nostra dieta.

Nyoquis de bleda amb flors de sàlvia

    

I és que les bledes (Beta Vulgaris) no tenen massa bon renom, però a casa sí que triomfen: en conreem de tots tipus. Que si de colors, de verdes, de grogues, de penca ampla, de penca estreta i les que desconec. Acostumem a tenir-ne a l'hort i en mengem amb patates com a verdura principal molts dies. Entre els nens no és massa estimada, però podem fer alguna cosa diferent per disfressar-les i fer que passin desapercebudes fent uns nyoquis com si és tractés d'un plat de pasta. A més a més, podem arrebossar les penques i seran un aperitiu salat i cruixent.

Moniatos hasselback, i una taula de tardor

La tardor tenyeix de preciosos colors el meu entorn. La figuera ha perdut totes les fulles que ara són a terra d'un marró profund. La vinya grogueja i a poc a poc va perdent els pàmpols, només queden els circells i les rapes, ara seques, els gotims dels quals els ocells en van gaudir al seu moment. El magraner ja llueix daurat amb magranes obertes a terra i que evoquen una autèntica natura morta. El caquier s'ha quedat calb d'un cop de vent, però ha deixat unes precioses fulles del color inconfusible i espectacular que jo espero cada any (els que em seguiu per Instagram el vau poder veure amb fulles). Del codonyer no en puc parlar perquè el vam haver d'arrancar, estava malalt i no el podíem recuperar. Decideixo fer les fotografies sota el magraner primer i després sobre la catifa de fulles que el ginjoler ha deixat anar. Arribarà l'hivern i els arbres descansaran fins a la primavera, quan tornaran a començar el cicle de la vida. Magnífica natura. 

Guisat de llenties, rovellons i xaiota

       

Si la meva mare veiés que tinc a l'hort un peu de 'chuchu' no s'ho creuria. A la cuina brasilera és tot un clàssic. En català es coneix com a xaiota o sequi. I a mi m'ha arribat la llavor de part d'un veí francès, en Pierre, que en cultiva. En francès és chayotte i també chuchu. També li diuen la patata voladora per créixer com una planta enfiladora. Al blog, que jo recordi, almenys han sortit un parell de vegades: una a gambetes i calamarsons de Tarragona amb xaiota i un vi del Penedès i l'altra en un sashimi de tonyina amb chuchu en tempura.  

Pastís de formatge fresc amb figues de l'hort

Ja ho he comentat altres vegades que al Brasil la llet condensada es fa servir molt. Algunes de les receptes brasileres que tinc al blog porten aquest ingredient que és conegut com a 'leite moça', i ho vaig explicar al post del púding brasiler de llet condensada. Avui 'un pastís de formatge fresc amb llet condensada', com el que fan allà.

Gall del Penedès a la malvasia

Desconec si algú dels que em llegiu us plantegeu d'on venen els productes que consumim, si són de qualitat i de la terra, de proximitat i de temporada. Jo sí. La veritat és que prefereixo menys quantitat i més qualitat, perquè tot això es revertirà en la nostra salut. Avui un gall del Penedès a la malvasia que els francesos en dirien 'un coq au vin', però un 'vin' nostre.

Crema de bròquil, carabassó, carabassa i pera, tot del meu hort

M'agrada començar el dia donant un tomb per l'hort i agafar les verdures del moment. I avui compartiré una crema amb totes les que vaig trobar abans-d'ahir, excepte la carabassa que és l'última que queda de l'any passat. 

Pollastre de corral confitat amb greix d'ànec

Dijous passat va ser sant Sebastià, festa major a casa perquè és el patró de Rio de Janeiro. En realitat, la ciutat es diu 'São Sebastião do Rio de Janeiro', però ha quedat amb el nom més curt. Hi ha tota una història  darrere que no explicaré ara mateix. Al que anàvem, vaig fer un dinar de festa amb carxofes i altres hortalisses de temporada, amb la part d'un pollastre de corral que tenia al congelador, i el vaig confitar amb greix d'ànec que estava a punt de caducar.

Pollastrons amb albergínia i suc de vi blanc i avellanes

Quan vaig tenir a mans el nou llibre de la Mariona Quadrada, Essències, Cuina i sentiments a taula d'Edicions Sidillà, em vam venir les olors de molts plats que no han faltat mai a la cuina de casa nostra, però que en aquest cas porten, a més a més, les vivències de la infantesa de l'autora que la duen a reviure-les il·lustrades d'una manera excel·lent per la seva amiga Adela Blasi. I com diu l'escriptora Rosa Pagès, autora del pròleg, ... Perquè aquest espai habitat pels records, construït amb les hores passades al taulell de la cuina, tallant, fregint, plomant, remenant, embolicant i rostint, l'han fet sempre les dones amb les seves mans, per bé que els homes que han volgut hi han trobat també un lloc... I sí, resulta un espai habitat  i ple de sentiments que ens transporten a altres temps.

Avellanetes, bombonets de tres textures

Podria ser ben bé una màquina del temps que ens portaria directament a la fàbrica de xocolata d'en Charlie i que en Roald Dahl des d'un raconet prengués nota per a una nova novel·la, quasi seixanta anys després. D'entrada sembla un orgue a punt de sonar, en canvi, el soroll que fa ho desmenteix i continua funcionant incansablement des de 1932, any que va ser creada pel reusenc Salvador Baldric. Estic parlant de 'La trencadora' d'avellanes.

Cremós i pa de pessic de garrofa

Tot és veure garrofes i pensar en el meu pare. Ja ho he explicat d'altres vegades: ell sempre ens deia que a la guerra, que el va agafar petit, el menjar era ben escàs i la seva xocolata eren les garrofes. Deu ser que ell era de la terra garrofera per excel·lència, Mont-roig del Camp, i alguna cosa deu tenir a veure. I com feia en Joan Miró que sempre duia una garrofa de Mont-roig al maletí i per a qui el garrofer tenia un cert sentit religiós, d'arrelament profund i interpretava aquest arbre com un signe de vitalitat perquè mai perd les fulles.