Coc sense gluten amb nabius

He de reconèixer que a vegades compro ingredients per tenir-los al rebost, però sense pensar què podré fer amb ells. Fa uns dies em vaig adonar que la farina de cigró que tenia caducaria aviat, així que la vaig agafar per fer un coc sense gluten d'una recepta que em van donar fa temps. I aquí la teniu.

Pastís de formatge fresc amb figues de l'hort

Ja ho he comentat altres vegades que al Brasil la llet condensada es fa servir molt. Algunes de les receptes brasileres que tinc al blog porten aquest ingredient que és conegut com a 'leite moça', i ho vaig explicar al post del púding brasiler de llet condensada. Avui 'un pastís de formatge fresc amb llet condensada', com el que fan allà.

Gelat de recuit de drap amb melmelada de mores

     

Tinc llibres de cuina a les lleixes de la llibreria que un cop llegits tornen al seu lloc i passa molt de temps abans que els torni a obrir. En canvi, hi ha d'altres que els vaig agafant de tant en tant i els obri per on els obri, llegeixo tres o quatre planes per recordar històries que m'han agradat. Un d'ells és 'El llibre del recuit. Vida i miracles d'un llevant de taula' d'en Jordi Bonet-Coll i editat per Edicions Sidillà.

Gelat d'oli d'avellana verge ecològic

Tant esperar l'estiu i ja el tenim aquí amb el seu ardor més fort. Els gelats vindran de gust en tot moment i com que són fàcils de fer us porto un de ben saborós: d'oli d'avellana verge ecològic, tal com vaig prometre el dia dels pastissets que vaig fer amb el mateix oli. 

Pastissets de cabell d'àngel fets amb oli d'avellana i avellanes

Quan vaig veure a Instagram que Gasull Olis de Reus havia fet un oli d'avellanes verge ecològic, vaig pensar que l'havia de tastar fos com fos i de seguida vaig posar-me en contacte amb ells. Com que havia visitat anteriorment la seva pàgina web de quan vaig preparar el confit d'ànec amb endívies a la taronja, sabia que tenien una casa modernista al centre de Reus, vaig quedar-me amb ganes de visitar-la. Perquè parlar de Reus és sinònim de parlar de Modernisme.

Galetes fregides

De vegades hi ha persones que t'alegren el dia sense que ho sàpiguen. Un missatge, un correu, una trucada, qualsevol record que et vingui d'un altre et pot fer feliç. I així va ser com la meva amiga Pipa, que ja fa uns anys que viu a Sevilla, em va trucar no fa gaire per preguntar-me com portàvem la vida que ens ha tocat viure. Feia temps que no parlàvem i va ser una conversa molt enriquidora. De pas, em va dir que havia de posar al blog unes galetes maria al blog, però les havia de fer com la seva àvia: fregides! 

Cocs de sagí

I per tercer any consecutiu us porto les pastes que faig per festes. Primer van ser els coraçons de la Sara, després els corassons d'ametla de la Mercè i els d'enguany són els cocs de sagí de la Loreto. Tres noms, tres maneres de fer i d'ingredients diferents i que procedeixen del mateix territori: del sud de Catalunya. La Loreto Meix és de Gandesa i viu a Mora la Nova, és molt bona cuinera i una experta historiadora gastronòmica del nostre país. La recepta l'he tret del seu treball de fi de carrera que té com a tema la rebosteria de la Terra Alta i que duu per títol Els cocs, una senya d'identitat a la Terra Alta. Un treball que recomano la seva lectura perquè explica molt bé l'origen de moltes de les nostres pastes. M'hauria agradat que fos ella qui preparés aquests cocs, però un cop més aquesta pandèmia ens està allunyant del contacte físic, però el recuperarem i ella serà de les primeres que ens preparà quelcom deliciós com tot el que fa. 

Un pícnic al bosc

Amb tot això de la pandèmia sembla que necessitem, més que mai, sortir a respirar aire lliure a la natura. I resulta molt gratificant fer sortides a paratges naturals amb qualsevol excusa, i per descomptat que fer un pícnic és un molt bon motiu per a estar amb aquells que volem compartir taula de manera tranquil·la, tot prenent les mesures corresponents. Així que vaig agafar dues de les meves adolescents preferides i cap al bosc que vàrem anar. 

Les galetes napolitanes de l'amistat

Començar els posts del blog és un full en blanc que has d'escriure i no sempre tens la inspiració a favor: uns dies perquè allò que has d'explicar et costa plasmar-ho, d'altres perquè els sentiments et frenen i intentes que t'entenguin. El d'avui porta sentiments i records que et treuen pensaments que tens dins teu. He explicat més d'una vegada que el meu pare era de Mont-roig del Camp, al Baix Camp. El meu altre poble, al que li tinc molta estima i on em queden família i amics. I també amics dels meus pares.

Una menja vegana per a celebrar el post 600 ❤︎ i un embriac de bellesa

Últimament raciono molt el meu temps. Com més el valores veus que no el pots perdre de qualsevol manera. Intentes: que els llibres que llegiràs t'aportin alguna cosa, que la música que escoltaràs sigui ben triada i t'emocioni, reunir-te amb els amics de sempre o nous amb qui voldràs compartir moments de benestar, que els aliments siguin per a sustentar i no viure per a alimentar-te, i així tot un estol de coses que ens produirà plaer i activarà els nostres sentits.

Carpaccio de presa ibèrica amb emulsió de pebrot vermell

Que el temps passa de pressa no cal que ho digui. Ens anem adonant de la velocitat a mesura que complim anys i que tot al nostre voltant va al mateix ritme. Per sort. 18 anys. 18 anys d'una revista que ens acompanya amb bones propostes i molt ben explicades i fotografiades. Els seus lectors estem d'enhorabona i jo, particularment els vull felicitar: moltes felicitats revista Cuina! I abans de tenir en mans la revista de celebració, faré una recepta del número 224 (la d'aquest mes) que m'ha cridat l'atenció, un carpaccio fet al buit...

Escabetx de llagostins, homenatge a 'Roma' de Cuarón

Un avió que sobrevola Ciudad de México, cubells d'aigua que netegen el terra. Les primeres imatges de 'Roma', la pel·lícula que m'ha portat en el temps a molts moments de la meva vida. Un film que no m'ha deixat indiferent i on la seva protagonista, la mixteca Yalitza Aparicio, surt nominada com a millor actriu, el seu director Alfonso Cuarón, com a millor director i unes quantes nominacions més. I jo li vull fer un homenatge en blanc i negre, la meva debilitat fotogràfica, pel molt que em va agradar.

Ensaginades, corassons, coraçons, cóc de sagí, mantecats, mantegades...

De la mateixa manera que m'agrada conèixer les varietats dialectals de la nostra llengua també m'agrada veure els noms que reben les receptes segons el territori. Fa uns dies en un taller de cuina de Nadal de la Mariona Quadrada vaig comentar que volia les pastes que es fan amb llard i ràpidament em vam començar a dir que si eren coraçons amb la ç trencada la Sara, que si corassons amb dues esses la Mercè, que si són ensaginades en Xavi Sistaré. I així hauríem pogut continuar. 

Pastís de bolets de tardor

Fa tan sols uns dies les fulles dels arbres eren totalment verdes i d'ençà que ha arribat la tardor groguegen anunciant-nos que ja és aquí i que es quedarà durant tres mesos. Una estació que m'agrada molt, sobretot per la seva llum i els seus fruits. I també perquè deixem anar una mica, que no del tot, la calor xafogosa de l'estiu. M'agrada mirar passar la vida i com van canviant els colors des de la meva finestra  al camp.

Cóc marbrat de xocolata blanca i farina de garrofa, un te a les 5

Estiu i fa molta calor, però si la flor de casa et demana un cóc, no fa mandra engegar el forn. Així que cal que m'hi posi perquè el que li vull preparar sé que li agradarà segur. Després he vist que no anava equivocada, ja no en queda. La Violeta ha volgut convidar al seu amic anglès, en Harry, per a prendre un te, tot i que li hem preparat una infusió.

Pastís de mousse de xocolata

Un any més. I la Violeta aquest mes de març ja farà 10 anys. Com aquell que no vol es fa gran i la cosa canvia. No podem aturar el temps. Ara no sempre està disponible per a fer les fotos perquè li agrada molt quedar-se a casa i fer diumenges de pijama, si pot. Llegir, sentir música, ballar, jugar amb la play amb les seves amigues passen per davant. Això em fa feliç perquè ja fa la seva vida. Tot just fa un any que fèiem el pastís de mousse de xocolata del mecànic, es deleix per la xocolata i ara en faig un altre, però diferent. Violeta, moltes gràcies per omplir de felicitat als que compartim la vida amb tu.

La sopa de porros, la Vichyssoise

Molta gent es pensa que la sap fer, sembla tan senzilla, i sovint no hi posa prou cura. Aquesta sopa ha de coure entre quinze i vint minuts, no pas dues hores (totes les dones franceses deixen coure massa estona la verdura i les sopes). I val més posar els porros quan les patates ja bullen: així serà verda i molt més olorosa. A més, també és important saber quants porros s'hi han de posar: amb dos de mitjans n'hi ha prou per a un quilo de patates. Als restaurants aquesta sopa no és mai bona: sempre està massa cuita (recuita), és massa llarga, trista, apagada, se suma al fons general de les sopes de verdures -necessari- dels restaurants francesos de províncies. No, heu de voler fer-la i fer-la amb cura, i evitar descuidar-vos-la al foc i que perdi el caràcter. Se serveix sense res o bé amb mantega o crema fresca. També s'hi poden afegir crostonets en el moment de dur-la a taula; aleshores se li buscarà un altre nom, cadascú que se l'inventi: així les criatures se la menjaran més bé que si se li encoloma el nom de sopa de patata i porro. Es necessita temps, calen anys, per retrobar el gust d'aquesta sopa, imposada a les criatures amb excuses diverses (la sopa fa créixer, fa ser amable, etc.). No hi ha res, a la cuina francesa, que atenyi la simplicitat i la necessitat de la sopa de porros. 

Marguerite Duras

Massapà en cru, pas a pas {cuinant amb la Violeta}

D'aquelles Galetes de la família gingebre que vàrem fer han passat sis anys. La Violeta ha crescut i el blog amb ella. I jo no volia acabar l'any sense aprofitar de fer un ...cuinant amb... i que ella fos qui feia quelcom. Una primera recepta feta totalment per ella. Encara que ja ha passat Nadal, les festes continuen i la resta de l'any podem continuar fent massapà per a farcir o cobrir pastissos.

Conill estofat amb xocolata {i amb cervesa Creo, anem a Tortosa}

La Violeta tenia festa a l'escola i es tractava de passar el dia de la millor manera possible. Quan li vam proposar d'anar a la fàbrica de xocolata d'en Javi Benet, Xocolates CREO a Tortosa, no s'ho va pensar dues vegades. De pas va convidar la seva amiga Martina. Ja hi havíem anat feia temps i tots volíem repetir.

L'atzeroler, un arbre {fem salut amb una amanida buddha bowl}

Viu entre una figuera i un garrofer. No sé la seva edat tot perquè l'he vist sempre i diuen que pot arribar a viure vora els sis-cents anys. El seu fruit, que és petit i vermell semblant a una cirera, i que també se'l coneix com cirera de Barbados, té moltes propietats nutricionals. Entre elles és la gran quantitat de vitamina C, de manera que un fruit pot ser equivalent a una taronja i mitja. Sí, estic parlant de l'atzeroler (Crataegus azarolus). Un bonic arbre que somriu a la primavera i dóna els fruits a finals d'agost.