Pijama amb flam d'avellana

I un cop més vaig visitar a l'Ester al seu paradís. Quan arriba el temps de plegar les avellanes passo a veure-la pel 'Mas de Cal Molí' de Ca Rosset i allí la trobo enfeinada. Ja li vaig dir que esperaria la temporada per a compartir el flam d'avellanes que seria el protagonista del 'pijama', sí, aquelles postres que ja no trobem als restaurants actualment i que a mi em recorden el meu pare, de quan anàvem de restaurant acabava l'àpat amb ell.

Púding de croissant amb poma de Prades caramel·litzada

Vaig començar el post a la primavera quan vaig visitar els pomers florits a Prades. El continuo anant a collir unes quantes a l'estiu i avui el publico quan estem a punt d'entrar a la tardor. Tot un cercle que encara no queda tancat perquè els arbres aniran donant fruits fins a novembre. A l'hivern, amb el fred, l'arbre descansa per tornar a florir a la primavera. M'agrada la natura i d'ella, els arbres fruiters i veure com no hi ha res més agraït que seguir els seus cicles vitals que ens fan regals per la vista i per la nostra supervivència. 

El Centre d'Interpretació de la Malvasia i el llegat Llopis, un dia a Sitges

Tenim molta sort del territori que habitem, tot i que he de reconèixer que hi ha llocs que tenim a tocar i que desconeixem. Desconeixia què era el 'llegat Llopis' fins que l'Enric de La Besàvia me'n va parlar. Sí, quan vaig anar a Rodonyà i allí em va explicar que feia la malvasia per la fusta de Sitges que li havien donat.

Pastís de formatge fresc amb figues de l'hort

Ja ho he comentat altres vegades que al Brasil la llet condensada es fa servir molt. Algunes de les receptes brasileres que tinc al blog porten aquest ingredient que és conegut com a 'leite moça', i ho vaig explicar al post del púding brasiler de llet condensada. Avui 'un pastís de formatge fresc amb llet condensada', com el que fan allà.

Arròs de conill, llonganissa i costella de porc

A cada casa sempre hi ha receptes que es repeteixen i que fan que es tingui un receptari d'aquells que fa que ens decantem per una o per una altra segons el dia que tinguem. De la mateixa manera que ens vestim o pentinem, o fem una cosa o anem a un lloc diferent del que havíem pensat. D'aquelles decisions entre mils que hem de prendre diàriament, des del moment que ens llevem.

Dues receptes de tonyina, una amb ceba i l'altra amb tomàquet

Quan vaig a la meva peixateria no puc estar-me de comprar tonyina fresca. Fa uns dies tenien la paradeta de sempre molt ben posada i en vaig agafar. I les receptes que vaig emprar per cuinar-la, perquè acabo preparant-la sempre de la mateixa manera amb salsa de soja i volia canviar, les vaig treure del llibre de Balfegó, que en porta unes quantes de ben bones. Vaig triar dues de les més senzilles i que han sortit delicioses.

Gall del Penedès a la malvasia

Desconec si algú dels que em llegiu us plantegeu d'on venen els productes que consumim, si són de qualitat i de la terra, de proximitat i de temporada. Jo sí. La veritat és que prefereixo menys quantitat i més qualitat, perquè tot això es revertirà en la nostra salut. Avui un gall del Penedès a la malvasia que els francesos en dirien 'un coq au vin', però un 'vin' nostre.

Musclos per sopar, un llibre i una recepta

... En qualsevol cas no els podíem deixar d'aquella manera, sense coure, perquè s'haurien fet malbé, és a dir, s'haurien mort per si mateixos. Per això la meva mare els va posar a coure. Jo vaig pensar, a veure qui és capaç de menjar un sol musclo ara i, en efecte, ningú no volia musclos, només el meu germà es va menjar les patates, perquè la meva mare també les va fregir mentre bullia els musclos. Al cap d'una estona teníem una enorme plàtera de musclos damunt de la taula, però a ningú no li venien de gust...

Romesco de sèpia i patates

Mai m'havia passat que en veure el color d'un vi aquest m'inspirés quin plat podria preparar. El Blanc de Vins Petxina, de color més aviat salmó, em va fer pensar en un romesco de sèpia i patates. Tenia els ingredients necessaris, així que no m'ho vaig pensar dues vegades.

'Cuina la teva veu', taller d'una tarda d'estiu

Que la vida és un aprenentatge continu, ja ho sabem. I que cal aprofitar qualsevol ocasió per a afegir experiències que ens serveixin per sumar, també. Per això, quan vaig veure que la Jordina Arnau i la Mariona Quadrada farien un taller conjuntament, no vaig dubtar a anar-hi.

Passatemps al paradís de la Violeta, i unes crestes de tonyina

I de sobte em vaig trobar en un petit paradís, el de la Violeta. Un lloc d'aquells que de seguida veus el tarannà de la persona que l'habita. Una torrenca que des de petita es va sentir molt connectada a la natura, els seus cicles i els elements. D'avis pagesos, parts dels jocs d'infantesa eren amb pals, terra, aigua, fulles, les bestioletes del camp. Amb els pares i els germans, l'oci compartit era anar a la muntanya, al Roquer de Torredembarra, a la platja, al riu...

Peres al vi blanc

I el camp té això: quan arriba el temps d'un fruit o d'una verdura ve tot a l'hora. En menges, en prepares de mil maneres, en regales i amb tot tens el frigorífic ple. Ara mateix les peres són les protagonistes i estic de sort: ja han caigut totes de l'arbre, però déu-n'hi-do les que queden al calaix. Així que avui les farem al vi, però blanc.

Crema de bròquil, carabassó, carabassa i pera, tot del meu hort

M'agrada començar el dia donant un tomb per l'hort i agafar les verdures del moment. I avui compartiré una crema amb totes les que vaig trobar abans-d'ahir, excepte la carabassa que és l'última que queda de l'any passat. 

Magdalenes amb xocolata i els petits plaers quotidians

Sembla que quan necessito pau i tranquil·litat em dona per fer magdalenes. Aquests dies de vacances de xarxes i de trobades amb amics no he fet altra cosa que llegir i passejar, alimentar l'ànima i he tornat a fer magdalenes, tot recordant les perfumades que vaig preparar fa temps.

Mostatxo Most, una interessant visita al Penedès

Visitar els productors, del que sigui, fa que m'adoni de tot el que hi ha darrere d'una etiqueta. L'embalatge és molt important, però la gran feina desconeguda que hi ha darrere per a aconseguir un bon resultat, encara més. Amb aquest motiu em vaig posar en contacte amb els de Mostatxo, perquè sincerament, primer em va cridar l'atenció de com anava vestida l'ampolla i després perquè m'agrada el most. El que desconeixia era que em lleparia els bigotis, mai millor dit. I amb la Ruth vam acordar de fer-los una visita d'aquelles que ens plauen de fer. I cap al Penedès vam anar.

Oli de cop

I l'hort s'ha tenyit de groc. Sempre havia d'anar a buscar el pericó o herba de Sant Joan pels camins de davant de casa, però enguany la cosa ha canviat. Aquesta remeiera ha vingut a trobar-me a l'hort. Sense sortir, amb càmera i tisores en mà l'he fotografiat, collit i preparat el fabulós oli de cop.

Panacota perfumada amb xuclamel i peres de l'hort al vi

Ara el jardí és ple de flors. Deixen anar el seu perfum i animen i alegren l'ambient amb els seus colors. De totes les que tinc predominen la mare-selva també coneguda com a xuclamel, lligabosc, dolçamel. I quan trec el gos fa que l'últim passeig del dia sigui un plaer per als sentis: a la nit és quan més s'intensifica la seva flaire i dona gusta passejar.

Plàtans a la retrassia

En aquesta dèria meva de conèixer les varietats de la nostra llengua em va fer molta gràcia que en alguns pobles es conegui la ratafia com a 'retrassia' i també 'ratassia' segons les zones. Em va xocar quan vaig veure la parada de les 'Arrels de retrassia' el dia que vaig anar a la 'Festa de la Castanyada' a Vilanova de Prades, a la Conca de Barberà. No me'n vaig poder estar de comprar-ne, com també d'altres productes. Mentre la pagava, es va aturar un senyor que em va dir que ell feia ratafia i que mai havia sentit dir retrassia. Jo tampoc.

Temps de cireres i de flors amb la Diana de Go Floral

... Estic ocupadíssim amb el meu jardí, i això per a mi és una alegria...

              Necessito tenir flors sempre...

                                                       Claude Monet (1840-1926)

Trumfada

A la meva padrina Sisqueta mai li vaig sentir dir la paraula patata, sempre cuinava 'trumfes' amb bledes, amb bajoques o amb què fos, però cuinava 'trumfa'. En canvi, el meu pare en deia 'pataca', menjava 'pataques'. La riquesa popular del nostre vocabulari. Però per parlar de patates en tenim unes de ben bones al Baix Camp, les patates de Prades. Ara ja no en trobem perquè ja estarien grillades, de totes maneres en faré de la varietat Kennebeck, de pell fina i carn blanca com les pradenques. Avui una 'trumfada'.

Sarsuela

A la meva família, sobretot els meus pares, quan s'havia de celebrar alguna cosa sempre es deia... anirem a fer una sarsuela a Cambrils! Mai sonava allò d'una mariscada o una graellada. Per això, quan vaig obrir el llibre de la Maria Nicolau em va emocionar que la primera recepta de la qual en parlava fos la sarsuela.

'Paparajotes' amb crema de llimona i 'salviade' amb flors de sàlvia

Del llibre de la Mariona Quadrada Essències, Cuina i sentiments a taula, amb originals il·lustracions de l'Adela Blasi, ja en vaig parlar a la primera recepta d'enguany, la dels pollastrons amb albergínia i suc de vi blanc i avellanes. En aquell post vaig dir que sabia segur que hi havia una que voldria fer més endavant, quan arribés l'estiu, però no me n'he pogut estar: la de les fulles de llimoner. 

Un dia a Girona, restaurant Normal

Plovia. Una pluja que a estones era fina, estones forta, pluja del mes d'abril. Res ens feia tirar enrere, ans al contrari. Les flors flairaven primavera i tot traspassant el Pont Palanques Vermelles, el bonic pont vermell construït per la companyia Gustave Eiffel de París, vàrem arribar a Rocambolesc, la confiteria d'en Jordi, el reboster dels germans Roca. Anàvem cap a dinar i pensàrem que ja hi tornaríem a la tarda a comprar alguna de les delícies exposades, però la forta pluja ens ho va impedir i vàrem acabar refugiant-nos a Casa Cacao a fer una xocolata desfeta. El temps ens convidava a fer-hi una aturada, gens forçada, d'altra banda. Del dinar al Restaurant Normal, al que feia temps volíem anar, la Ruth us en fa cinc cèntims, poèticament, com acostuma a escriure. I diu, 

Croquetes de peix, un vi i un passeig pel Penedès

Cada cop que visito el Penedès em sembla que navego entre vinyes i ho faig agafant aire que m'omple l'ànima de benestar. Anar llegint els cartells indicadors dels cellers, un rere l'altre, mentre condueixo, i veure que els has tingut a taula en algun moment, em fa sentir bé. I sé que hi tornaré perquè  em queden molts cellers per visitar, bé, ens queden, perquè ho faig conjuntament amb la Ruth i això és un privilegi molt gran. Amb ella sempre aprenc. L'últim dia vàrem anar a Heretat Laverna, a Torrelles de Foix. Molt interessant el que ella escriu de l'entrevista. Llegiu,

Bolo de laranja Carmem Motta, i melmelada de taronja de l'hort

Moltes vegades, quan poso una recepta on he fet servir la Thermomix algú em pregunta si es pot fer d'una altra manera, perquè no la té. Responc que sí, que hi ha una alternativa. Doncs avui compartiré una que és de les que he fet més amb l'electrodomèstic en qüestió, però amb la solució ja donada amb un estri de cuina manual.

El coc amb mel de la Loreto Meix

Ara fa poc més d'un any, vaig publicar els cocs de sagí amb una recepta de la Loreto Meix. Quan vàrem parlar quedàrem per a fer més endavant el coc de mel, una tradició gastronòmica pasqual i aquí el tenim. Resulta molt interessant llegir la seva tesi sobre la qual ja us vaig parlar: Els cócs, una senya d'identitat a la Terra Alta (en aquell moment encara es posaven els enyorats diacrítics). I repetir tot el comentari que fa la Loreto sobre el coc que compartim ella i jo avui, seria duplicar-lo, però és més que un suggeriment la seva lectura.

Una visita al Museu del Vidre de Vimbodí i un setrill

Sempre m'ha fet molta gràcia la dita 'això és bufar i fer ampolles' amb la qual ens referim quan volem dir que implica una manera senzilla de l'acció que es du a terme. A partir d'ara us diré que tan fàcil no és a partir del moment que vaig veure com treballava en Rafa, el mestre vidrier del Museu i forn del vidre de Vimbodí. 

Confitura de 'Vieux Garçon'

I ja tenim la primavera aquí. Aviat vindran els fruits que arriben amb ella i jo ho aprofito per a compartir una conserva que podem començar a fer a partir d'ara i fins a la tardor, per a després trobar-la a taula per Nadal: la confitura de 'Vieux Garçon'. Tindrem dues maneres de preparar-la, tot i que una no l'he provat i serà la que faci enguany.

Crema de te matxa i menta

Quan vaig rebre l'últim número de la revista Cuina, fa uns dies, vaig veure que parlaven dels dolços de març: una crema de Sant de Josep i unes gofres acabades de fer. La crema per tradició, ja que el 19 de març és el dia oficial per menjar-ne. I les gofres perquè el 25 és el Dia de la Gofra.

Crema de iogurt amb festucs i pastís de coco i taronja, tornem a Jordània

Aquests dies, amb la trista cosa de la guerra m'ha portat a recordar un fenonem que vaig viure fa uns anys quan viatjava per Jordània. D'aquí que hagi tret el disc dur i repassi les fotografies que vaig fer. De pas preparo unes receptes recordant les delícies que vaig tastar i gaudir, tot recorrent el país de nord a sud en cotxe. El menjar àrab m'agrada potser perquè els ingredients són els mateixos que els nostres, tret d'alguna espècie i herbes que utilitzen i per les receptes que hem heretat. Però us explico què vaig viure.

Carabassa violí amb magrana, rocafort i pesto de pistatxos

Quan viatjo m'agrada comprar llibres de cuina local d'allà on soc. He de dir, però, que no sempre els trobo de qualitat. I en els països àrabs els he acabat comprant a l'aeroport al moment de marxar i tenen traduccions que deuen ser fetes per un traductor en línia i et diverteixen per les paraules que fan servir. Per això, quan li vaig demanar un llibre de cuina àrab a la meva llibretera, l'Anna, em va recomanar el 'Persiana, recetas de Oriente Próximo y más allá' de la Sabrina Ghayour, editat per Salamandra, vaig veure que eren receptes que em farien viatjar amb el paladar.

Lukumades, uns bunyols grecs

... Em va despertar l'olor de cafè. La mare ja estava llevada. Sentia que fregia alguna cosa a la cuina i sabia que preparava bunyols, lukumades. Vaig mirar l'hora. Eren les nou tocades. Feia anys que no em despertava tan tard. Ni els coloms ni l'escombriaire no m'havien destorbat gens. O bé estava espantosament cansat o m'havia tornat un altre cop una criatura.

    De sobte vaig veure la mare al costat del sofà. Portava una safata amb una tassa de cafè.

    -Que has dormit bé, orgull meu?

    Sí, tot i que el canapè era una pedra i el coixí era un totxo.

    -M'has fet cafè?

   Em vaig incorporar una mica, vaig agafar la tassa, la mare es va asseure al meu davant sense dir res. Només em volia veure prendre el cafè que m'havia portat.

    El silenci es va allargar una mica.

    'Hi ha res a la vida que pugui substituir aquest sentiment o acostar-s'hi només una mica?' em preguntava interiorment.

    En aquell moment quotidià, érem tan a prop l'un de l'altra com un segell en una carta, i la mare n'era el remitent.

    No podia fer el ronsa eternament, i els lukumades reclamaven la presència de mare a la cuina.

    Al cap d'uns minuts estava assegut al balcó menjant-me'ls, calents i dolcíssims. La mare només en va prendre un, però estava segur que se n'havia menjat uns quants més a la cuina. La traïa l'expressió de la cara. Semblava una gata que s'acabés de cruspir un peix daurat. Ens vam prendre un altre cafè. ...

Del llibre 'Mares i fills' de Theodor Kallifatides. Traducció del grec modern de Montserrat Camps Gaset. Editat per Galàxia Gutenberg.

Amb autorització de l'editorial.

La pizza d'en Pepe Serra

A la recepta d'avui no trobareu per escrit la llista d'ingredients, perquè l'amfitrió els ha dibuixat de manera com ho sap fer, fantàsticament. I és la sort i orgull que tenim els tarragonins de comptar amb un il·lustrador internacional, que publica en mitjans més que reconeguts d'arreu. Ell és en Pepe, Pepe Serra.

'Crème au caramel', una recepta francesa

Hi ha unes postres que m'agraden molt i que quan vaig a França, i si el restaurant les té a la carta, les demano sense pensar-m'ho gens: crème au caramel. Un flam/crema deliciosa que arrodoneix l'àpat de bona manera. Com ja sabeu, quan s'apropa la data de Sant Josep, quan està a punt d'arribar la primavera i les gallines tornen a pondre ous un cop passat el rigor de l'hivern, toca fer crema.

Un dia a Cal Compte, enoturisme al Priorat entre amigues

Ja sabeu que amb la Ruth solem fer escapades per a donar conèixer el nostre patrimoni vinícola, com també allò que tingui a veure amb la cultura de casa nostra. Si podéssim, voltaríem tot el dia perquè d'idees i llocs per a mostrar no ens en falten. Acostumem a fer-ho un cop al mes i aquest any l'hem encetat amb Cal Compte, a Torroja del Priorat. Un lloc amb encant, d'aquells que no et pots imaginar que existeixen, però que hi són i paga la pena visitar-los. Us convido a fer-ho amb unes paraules de la Ruth i també que visiteu la pàgina web que us ampliarà la informació amb unes boniques imatges. Enoturisme al Priorat.

Pollastre de corral confitat amb greix d'ànec

Dijous passat va ser sant Sebastià, festa major a casa perquè és el patró de Rio de Janeiro. En realitat, la ciutat es diu 'São Sebastião do Rio de Janeiro', però ha quedat amb el nom més curt. Hi ha tota una història  darrere que no explicaré ara mateix. Al que anàvem, vaig fer un dinar de festa amb carxofes i altres hortalisses de temporada, amb la part d'un pollastre de corral que tenia al congelador, i el vaig confitar amb greix d'ànec que estava a punt de caducar.

Sopa de ceba amb barret, filet de porc a la taronja i calçots arrebossats

Encara queden dies de fred i una sopa que escalfi el cos i l'ànima sempre ve de gust. Com aquesta que comparteixo avui que no sé si dir-li crema o sopa, perquè la passo per la batedora deixant-la espessa. La ceba és un dels ingredients que mai em pot faltar, junt amb el pa, els ous i les patates. Podem tenir el congelador i la nevera buida, però si els tens, prepares alguna cosa en qualsevol moment. 

Pastís humit de carabassa i fruita confitada

A casa a acostumem comprar el tortell de reis a la nostra pastisseria de referència, però enguany li hem fet el salt. Després d'unes festes una mica estranyes (com les de l'any passat), ens vàrem quedar a casa i vaig preparar un pastís humit per a esmorzar i poder obrir els regals tranquil·lament. Els grans sabem esperar el moment per fer-ho. El dia va començar fred. Em vaig abrigar per poder fer les fotografies a l'exterior, això no obstant un cop acabada la sessió vaig esmorzar amb gran parsimònia un tros de pastís i el te calent a dins de casa. M'havia preparat la manta per aprofitar el solet, però no va poder ser. Petits grans plaers de cada dia. 

Pollastrons amb albergínia i suc de vi blanc i avellanes

Quan vaig tenir a mans el nou llibre de la Mariona Quadrada, Essències, Cuina i sentiments a taula d'Edicions Sidillà, em vam venir les olors de molts plats que no han faltat mai a la cuina de casa nostra, però que en aquest cas porten, a més a més, les vivències de la infantesa de l'autora que la duen a reviure-les il·lustrades d'una manera excel·lent per la seva amiga Adela Blasi. I com diu l'escriptora Rosa Pagès, autora del pròleg, ... Perquè aquest espai habitat pels records, construït amb les hores passades al taulell de la cuina, tallant, fregint, plomant, remenant, embolicant i rostint, l'han fet sempre les dones amb les seves mans, per bé que els homes que han volgut hi han trobat també un lloc... I sí, resulta un espai habitat  i ple de sentiments que ens transporten a altres temps.