Sempre m'ha fet molta gràcia la dita 'això és bufar i fer ampolles' amb la qual ens referim quan volem dir que implica una manera senzilla de l'acció que es du a terme. A partir d'ara us diré que tan fàcil no és a partir del moment que vaig veure com treballava en Rafa, el mestre vidrier del Museu i forn del vidre de Vimbodí.
El dia que vaig visitar el museu/forn en Rafa Abdon no podia estar massa temps per mi, ja que estava fent un encàrrec que havia d'entregar en uns dies, però amb tot encara va tenir cinc minuts per fer-ho. No pot perdre pistonada en la seva feina i em va dir que tot va molt de pressa, referint-se que no podia parar perquè jo pogués fer fotos, que l'havia d'anar caçant al moment. Em va explicar que ell va aprendre l'ofici del seu pare. I en fa vint-i-cinc anys que l'exerceix. És un dels últims bufador de vidre, em sembla que l'últim de l'Olleria, a la Vall d'Albaida, València. L'any passat va ser nomenat artesà resident del museu, amb una concessió, per concurs, de dos anys més un opcional. Té clar que tornarà a la seva 'terreta' quan s'acabi. De moment, gaudeix de la vivència. I té una bona companya de feina i vida, la Raquel, que de manera sincronitzada, amb compenetració i sense paraules, sap i coneix tots els tempos. Ella també és una artista que manufactura les seves obres. És curiós veure com ambdós afaiçonen el producte que treballen. Artesans que estimen, i fan molt bé, la seva feina. Bufen i fan art alhora.
Quan vaig entrar al museu, i només amb un cop d'ull, sabia que no sortiria amb les mans buides. Em vaig enamorar d'un setrill color violeta, per descomptat, que era preciós. Vaja, és preciós i ja llueix a la meva taula de la cuina. Té els dos brocs amb la mida justa: tant el d'omplir (que ara ja té un tap de suro a mida) com el de servir. I mentrestant fa bonic i combina, en aquest moment de tenir la farigola florida, amb l'entorn i fa costat al setrill antidegoteig de disseny, que va concebre en Rafael Marquina l'any 1961 i que ara reedita la seva descendent, Nani Marquina. Disseny actual i artesania de l'antigor junta. La bellesa dels estris que tenim a la cuina. A taula no els trec mai, els setrills, ja que faig les vinagretes per amanir a la cuina, això no obstant, surten a taula quan hi ha pa amb tomàquet que es prepara cadascú, o en aquest cas, quan faig llegums bullits (cigrons o fesols) i que serveixo amb el caldo de cocció, un bon oli d'oliva verge extra i escames de sal. I sobretot, una branca de farigola que ho perfuma des del fons del plat, com ho feien els meus pares. Ara és el temps i els camps estan preciosos. Si penseu anar a collir-ne, heu d'anar proveïts d'unes tisores (no l'arrenqueu mai) i si la voleu florida tot l'any, encara que assecada, conservarà les flors i propietats medicinals si feu la collita en la primera lluna plena de primavera. Tradició que vaig heretar també dels meus pares. Ja ho vaig explicar al post del 'bouquet garni'.
Recomanació de la setmana, ve donada al mateix post: feu una visita al Museu i forn del vidre, de pas veureu tots els productes que tenen en exposició i les activitats programades. Us agradarà. Jo crec que és un ofici en extinció, però que pot ser un revulsiu per a joves creatius amb ganes d'aprendre. El temps ho dirà. De pas, recordeu la bona oferta enoturística que teniu a la Conca de Barberà, així com fer visites força interessants per l'entorn.
La recepta musical. La setmana passada es va acabar l'hivern i per a mi hi ha una cançó que m'agrada molt, i que es refereix al final de l'estiu. Com sabem, a l'hemisferi sud les estacions van a la inversa de les nostres. I aquí l'estiu acaba al setembre, però per als de l'hemisferi austral acaba al mes de març. La cançó 'Águas de março' del gran compositor carioca Antonio Carlos Jobim, conegut també com a Tom Jobim, parla de les pluges que arribaran (a vegades provocant grans inundacions) i també de tot un reguitzell de paraules que no puc evitar d'anar portant a la ment en una sucessió d'imatges de les quals la lletra va escenificant de manera poètica, molts símbols propis del Brasil, ...é um caco de vidro, é a vida, é o sol... ...és un tros de vidre, és la vida, és el sol..., ...é um pingo pingando... ...és un degoteig..., un degoteig de poesia cantada per la gran Elis Regina.
Águas de Março, Elis Regina & Antônio Carlos Jobim
...São as águas de março fechando o verão
É a promessa de vida no teu coração
É pau, é pedra, é o fim do caminho
É um resto de toco, é um pouco sozinho...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada