... Em va despertar l'olor de cafè. La mare ja estava llevada. Sentia que fregia alguna cosa a la cuina i sabia que preparava bunyols, lukumades. Vaig mirar l'hora. Eren les nou tocades. Feia anys que no em despertava tan tard. Ni els coloms ni l'escombriaire no m'havien destorbat gens. O bé estava espantosament cansat o m'havia tornat un altre cop una criatura.
De sobte vaig veure la mare al costat del sofà. Portava una safata amb una tassa de cafè.
-Que has dormit bé, orgull meu?
Sí, tot i que el canapè era una pedra i el coixí era un totxo.
-M'has fet cafè?
Em vaig incorporar una mica, vaig agafar la tassa, la mare es va asseure al meu davant sense dir res. Només em volia veure prendre el cafè que m'havia portat.
El silenci es va allargar una mica.
'Hi ha res a la vida que pugui substituir aquest sentiment o acostar-s'hi només una mica?' em preguntava interiorment.
En aquell moment quotidià, érem tan a prop l'un de l'altra com un segell en una carta, i la mare n'era el remitent.
No podia fer el ronsa eternament, i els lukumades reclamaven la presència de mare a la cuina.
Al cap d'uns minuts estava assegut al balcó menjant-me'ls, calents i dolcíssims. La mare només en va prendre un, però estava segur que se n'havia menjat uns quants més a la cuina. La traïa l'expressió de la cara. Semblava una gata que s'acabés de cruspir un peix daurat. Ens vam prendre un altre cafè. ...
Amb autorització de l'editorial.
