... Em va despertar l'olor de cafè. La mare ja estava llevada. Sentia que fregia alguna cosa a la cuina i sabia que preparava bunyols, lukumades. Vaig mirar l'hora. Eren les nou tocades. Feia anys que no em despertava tan tard. Ni els coloms ni l'escombriaire no m'havien destorbat gens. O bé estava espantosament cansat o m'havia tornat un altre cop una criatura.
De sobte vaig veure la mare al costat del sofà. Portava una safata amb una tassa de cafè.
-Que has dormit bé, orgull meu?
Sí, tot i que el canapè era una pedra i el coixí era un totxo.
-M'has fet cafè?
Em vaig incorporar una mica, vaig agafar la tassa, la mare es va asseure al meu davant sense dir res. Només em volia veure prendre el cafè que m'havia portat.
El silenci es va allargar una mica.
'Hi ha res a la vida que pugui substituir aquest sentiment o acostar-s'hi només una mica?' em preguntava interiorment.
En aquell moment quotidià, érem tan a prop l'un de l'altra com un segell en una carta, i la mare n'era el remitent.
No podia fer el ronsa eternament, i els lukumades reclamaven la presència de mare a la cuina.
Al cap d'uns minuts estava assegut al balcó menjant-me'ls, calents i dolcíssims. La mare només en va prendre un, però estava segur que se n'havia menjat uns quants més a la cuina. La traïa l'expressió de la cara. Semblava una gata que s'acabés de cruspir un peix daurat. Ens vam prendre un altre cafè. ...
Del llibre 'Mares i fills' de Theodor Kallifatides. Traducció del grec modern de Montserrat Camps Gaset. Editat per Galàxia Gutenberg.
I després de llegir-lo, a part de tenir ganes de tornar a molts paràgrafs assenyalats, em vaig quedar amb ganes de fer els lukumades. Un llibre on les referències culinàries de l'autor em van fer viatjar amb el paladar i amb la memòria vaig tornar a Grècia quaranta anys després. Vaig recordar el cambrer d'una cantina del barri de Monastiraki i Plaka que em va servir una sopa molt bona, però agafant el plat amb el dit dins el plat, la copa de retsina que acompanyava els àpats i l'ouzo al final. Recordo les delícies gastronòmiques que vaig tastar. I la bellesa d'Atenes. Una meravella. Amb això que em van venir a la memòria en Vangelis i la Katerina, la seva companya i fotògrafa, que tenen un blog escrit en quatre llengües: grec, francès, anglès i... català. La meva coneixença amb ell em va venir per un missatge que em va deixar a Twitter dient-me que li agradaven molt les meves fotos. Em va fer molta gràcia que ho fes en català. Em va explicar que escriuen en tots els idiomes que parlen perquè els agraden molt les llengües, així com llegir: tenen milers de llibres, entre ells uns mil i més de cuina. Com que viatgen molt, ho troben fascinant (i pràctic alhora) poder entendre els nadius, els senyals, els menús... que es comunica millor. I a més a més, es pot comprar i llegir bons llibres. Diuen que els llibres en anglès -sobretot els de cuina que són els que els interessen més- normalment són una mica 'turístics'. El primer cop que van visitar Catalunya (2007), ja parlaven 4 idiomes (grec, anglès, italià i francès) i van tenir ganes per aprendre un de nou. En principi van rumiar, que si català o castellà, i finalment van triar el català, ja que de castellà entenien bastant, gràcies a l'italià. Viuen a Penteli que és una de les tres muntanyes d'Atenes. El seu barri -amb el mateix nom- està situat a uns 15 quilòmetres del centre i a una altitud de 430 metres. Es troba entre pinedes, que ofereixen un clima molt fresc (uns vuit graus menys que el d'Atenes) i agradable, però que alhora provoquen una mica de por de possibles incendis, sobretot durant l'estiu. Baixant a l'altra banda de la muntanya s'arriba al mar, la distància des de l'assentament és d'uns 30/45 minuts per carretera. M'expliquen que la majoria de les cases, tant tradicionals com modernes, i també altres edificis de Penteli (el Monestir, l'Hospital) són de pedra i marbre, ja que el marbre de Penteli és excel·lent i famós. El monestir és el principal lloc d'interès, així com diversos monestirs i esglésies, algunes de les quals s'havien construït ja en els anys cristians. Una altra atracció de Penteli és el Castell de Rododafni, també conegut com a Torre de la Duquesa de Placentia. Actualment, s'hi allotja el centre espiritual del municipi i durant l'estiu es fan concerts i representacions teatrals al seu espai obert. En un dels molts turons, es troba l'Observatori de Penteli i l'agència estatal meteorològica, que també mesura els terratrèmols. Els diumenges hi va molta gent, sobretot a les nostres tavernes, on es pot menjar principalment xai a l'ast i costelles de xai a la brasa. Les fotografies de natura, de l'entorn d'Atenes i la de la gossa Nuri són de la Katerina.
Avui viatgem a Grècia amb el paladar i amb tota la informació turística i cultural que ens ofereixen els de Democratic Gourmet. Quin plaer. Gràcies, Vangelis i Katerina per la vostra participació. I per la recepta.
Ingredients, en sortiran uns 25...
- 185 g de farina
- 2 cullerades soperes de sucre mascavat
- la pell d'una taronja ben ratllada (amb el microplane)
- 1 cullerada (cafè) de llevat químic en pols
-170 ml d'aigua tèbia
- oli de gira-sol per a fregir
- una cullerada (postres) de canyella
- sucre de llustre
- mel grega (la meva és d'aquí)
- 1 polsim de sal
En un bol gran, o al vas d'una batedora, hi barregem la farina, el sucre, la pell de taronja, la sal, el llevat i l'aigua tèbia. Ho remenem bé fins a integrar els ingredients. Queda una pasta més aviat líquida. Tapem el bol i el guardem en un lloc sense corrents i més aviat càlid durant un parell d'hores. Passat el temps, posarem la pasta en una màniga pastissera i anirem dipositant petites quantitats, més o menys com una nou, a la fregidora on tindrem l'oli ben calent. Els fregirem volta i volta fins que estiguin daurats i els deixarem en un plat amb paper de cuina perquè absorbeixi l'oli. Seguidament, els passarem pel plat on haurem barrejat el sucre de llustre i la canyella. He de dir que he substituït el sucre de llustre per sucre mascavat. Per sobre unes gotes de mel que amb el gust de la taronja ratllada m'han transportat al paradís. Com m'hauria agradat tastar els bunyols que li preparava l'Antònia al Theodor. Au, i ara em prendré un altre cafè al balcó...
Recomanació de la setmana, en Vangelis i la Katerina ens recomanen tres llocs a visitar,
Ens agrada molt caminar. En els nostres viatges, a més de les llargues visites a les llibreries, sempre busquem parcs, boscos i espais verds interessants per passejar, per tal de gaudir de la natura del lloc que visitem cada cop. Per tant, proposem tres passejades per parcs urbans de la nostra ciutat - Atenes, que també són d'interès històric i cultural:
El Jardí Nacional
Es troba al cor d'Atenes i és el primer espai verd de la Grècia Moderna i el primer jardí de la capital. Té les característiques dels parcs europeus i consta d'excel·lents paisatges enjardinats, camins de terra i una estudiada connexió amb la ciutat. Es troba al mateix lloc on antigament hi havia el bosc sagrat del Liceu que estava dedicat al déu Apol·lo. Té una superfície d'uns 150.000 metres quadrats i originàriament formava part dels voltants del palau, on actualment hi ha la seu del Parlament. Es diu que des de Gènova es van transportar unes 15.000 plantes ornamentals, plantes d'altres països europeus, el nord d'Àfrica i plantes autòctones de Grècia. Avui el jardí acull un petit zoològic amb cabres salvatges, paons i conillets, així com un llac amb peixos, ànecs i cignes. Alguns dels llocs més bells i interessants del jardí són el terra de mosaic romà, el rellotge de sol amb l'enorme i impressionant Washingtonia -una mena de palmera-, la Roca de la reina Amàlia, així om moltes estàtues escampades al jardí, com els de Kaposdistrias, Solomos, Valaoritis i parts de columnes.
El Parc Metropolità de Sensibilització Ambiental d'Antonis Tristis
Es troba a l'oest d'Atenes, al municipi d'Illion i és el parc metropolità més gran d'Atenes, amb una superficie total d'unes 1.200 hectàrees. Ple de verd, amb una clara preferència per les varietats arbòries gregues, com la garrofa, inclou sis llacs artificials, que estan connectats per un canal i acull ànecs i peixos d'aigua dolça, com ara un gran nombre d'ocells. Es diu que el parc ofereix allotjament a 177 espècies diferents d'ocells. A part dels llacs i la bella flora, a l'interior de la finca es pot admirar el Temple de l'Apòstol Pau, la Torre Gòtica de la Reina, així com una vinya de 40 hectàrees. Avui dia s'organitzen visites a la Torre, les cavallerisses, les vinyes i el celler. A la finca també hi ha la meravellosa exposició 'Arca de les llavors', que acull material fito genètic, com llavors tradicionals, fruits i algunes plantes, col·locats en pots de vidres, galledes, plats, etc. La col·lecció es divideix en apartats temàtics com ara alimentació (cereals, llegums, etc.), terapèutica, cosmètica, afrodisíaca i altres i és visible des d'una gran finestra. Els matins de dissabte a l'entrada del parc hi ha un mercat a l'aire lliure de productes ecològics. Hi anem molt sovint.
El bosc o Finca Syggrou
Està situat als límits dels municipis de Maroussi, Melissia i Kifissia. La seva flora està formada per moltes espècies de flora representativa, com ara l'arbre de l'amor, garrofa, xiprer, eucaliptus, pi, ametller, grèvol, roure, figuera, morera, llorer, baladre, vinyes. A part dels amants de la natura, el bosc de Syggrou també té un interès arquitectònic especial: darrere de la seva densa vegetació s'amaga l'església d'Agios Andres, l'única església ortodoxa grega neogòtica, així com la Torre -mansió de la família Syggrou-, tots dos dissenyats pel famós arquitecte Ernest Ziller. El llac de la finca també és obra de Ziller i formava part integral de la torre. Als voltants de la Torre es troba el Jardí Botànic, que inclou, més de 20 plantes aromàtiques gregues diferents, com lavanda, menta, dictam, ginebre, menta, melissa i molt més! També es poden veure alguns edificis històrics, el teatre del bosc -un teatre a l'aire lliure de tipus antic i l'escola d'Anavryta-. Finalment, a la finca, hi ha dos museus remarcables, el Museu de l'Apicultura i el Museu del Cactus, que acull la Col·lecció Botànica de Cactus i Suculentes. Entre els edificis llegats i el paisatge verd natural, es poden veure uns hivernacles molt interessants, un dels quals és l'arborètum. Una col·lecció d'unes 300 espècies de cactus i suculentes d'Amèrica del Nord i del Sud i Àfrica.
Moltíssimes gràcies, Vangelis i Katerina! M'han agafat ganes de tornar a Atenes per a fer aquests recorreguts tan atractius.
A l'hora de la música em diuen que s'identifiquen amb Thanos Mikroutsikos, que és el seu compositor grec predilecte. El van seguir al llarg de la seva carrera artística, fins al seu darrer concert a l'Herodeion l'estiu 2019. Gràcies a les seves versions musicals de versos de poesia, va presentar grans poetes, Nikos Kavvadias en va ser un d'ells. És conegut també a Catalunya. Diu la Katerina que va veure a la Casa del Llibre que estava traduït al català per Jaume Almirall (Club Editor). Els agraden totes les cançons per igual, i jo trio aquesta,
To Mahairi, Thanos Mikroutsikos & Vasilis Papakonstadinou
Un amic m'ha passat aquest post. Som amants de Grècia de fa molts anys i també de les lukumades. He après algunes coses llegint-vos i m'encanta que us encanti el Kallifatides. Ja us aniré llegint.
ResponEliminaGlòria-https://gloriacondal.com/viatjar/grecia/
Hola! Que bé. En Vangelis i la Katerina ens han fet unes bones recomanacions i celebro que us hagin agradat. De Kallifatides en tinc de pendents que m'han dit que encara són millors.
EliminaVaig a visitar-vos.