Oli de cop

I l'hort s'ha tenyit de groc. Sempre havia d'anar a buscar el pericó o herba de Sant Joan pels camins de davant de casa, però enguany la cosa ha canviat. Aquesta remeiera ha vingut a trobar-me a l'hort. Sense sortir, amb càmera i tisores en mà l'he fotografiat, collit i preparat el fabulós oli de cop.

M'he anat aficionant a poc a poc a les herbes remeieres, aquest regal que la natura ens dona a canvi de res. Només cal seguir el temps i les temporades arriben sense més. Ara toca l'Hypericum perforatum, que també és conegut com a: berbena, flor de cop, herba de Sant Joan, herba de les bruixes, herba de les ferides i molts més mots. Em quedaré amb la de l'herba de l'oli de cop' i el prepararem. Es pot fer amb les flors seques o fresques que es cullen per la data del sant. Com que aquest any tot va molt avançat, diria que uns quinze dies (ai aquest canvi climàtic que tant ens afecta), he pensat de preparar-lo abans que s'acabin d'assecar totes les flors, ja que el seu nom és degut al fet que floria pels voltants del 24 de juny. Té usos tòpics i interns, no obstant això, jo només en preparo l'oli que serveix per a cicatritzar: és un bon antiinflamatori, antisèptic per a traumatismes o cops, ferides i cremades. Té moltíssims usos medicinals més. Més informació ampliada la trobareu a la Wikipedia i val la pena llegir-la. I m'ha fet gràcia llegir la dita popular que diu ... qui té oli de pericó, no li cal metge ni doctor...

Com l'he preparat: de bon matí he anat a l'hort a collir les flors que he posat en un pot de vidre i omplert amb oli d'oliva verge extra, el que tinc de casa nostra. Cal que cobreixi les flors, ja que es poden podrir si queden fora i cal tapar el pot. Ara esperaré els quaranta dies de sol i serena, el colaré tot esprement les flors i ho posaré en una ampolleta degudament etiquetada. Quan estigui llest tindrà un preciós color roig robí. Com que a una de les parts del galliner hi cau sempre un bon bat de sol, allí s'estarà amb altres pots que també esperen passar els dies. Una tradició que no s'ha de perdre. 

I parlant de tradicions, dijous que ve serà Corpus i les coques de cireres en són una per a aquesta festa. Jo segueixo les festes amb un calendari gastronòmic amb la cuina més tradicional de casa nostra. L'aspecte religiós només em serveix de referència. Així que vagi una bona coca de plena temporada i que aprofitem les cireres que aviat s'acabaran. Per cert, com que m'espera una setmana molt moguda, les aniré a comprar  als forns de confiança on les fan boníssimes. 

El til·ler no ha faltat a la seva cita i perfuma el jardí amb la seva fragància més perfumada, sobretot a la nit. Jo aprofito i em preparo un te amb uns quants pètals de les flors del jardí, les de plena primavera, que prenc mentre llegeixo en silenci i que només trenquen els ocells més diversos. 

Recomanació de la setmana, ve de part de la Ruth. Ens intercanviem llibres i l'últim dia que ens vàrem trobar em va portar Ruderals, de la Caterina Pérez i editat per Godall Edicions. Devem tenir telepatia perquè en veritat no em podia deixar un llibre més adient pel post d'avui i sense que ens ho haguéssim parlat abans. I ella em diu,

Sentim a parlar sovint de les escriptores i de les llibreteres, però massa poc de les editores. Fa anys que segueixo el treball delicat i precís de Godall Edicions amb la Matilde Martínez al capdavant. Si he llegit Ruderals és per ella, que l'ha editat i l'ha recomanat amb fervor. Caterina Pérez narra des de la veritat i l'emotivitat; descriu històries minúscules que es fan grans a les mans del lector. És cert com diu la Matilde que ha nascut una escriptora. I quina sort que cada vegada hi hagi més veus i mirades com la seva que contemplin els marges i descriguin les plantes que, conta tot pronòstic, hi creixen i els habiten.

Gràcies, Ruth.

I com escriu l'editora a la contracoberta: 

Els contes ruderals de Caterina Pérez neixen als marges de les vides ermes i devastades. Alguns tenen l'amargor suau de les infusions d'ortiga i depuren les ferides fondes del cor; altres, la coïssor de la berbena i cicatritzen cremades antigues. Tots, com la valeriana, suavitzen els dolors de viure sempre amb els ulls oberts. I com el fonoll, desprenen un perfum fresc de camp i de taula ben parada.

Gràcies, Matilde.

Ai, quines dones més potents. Em representen.

Possiblement, és l'últim post de primavera i l'acomiado amb una recomposició de les Quatre Estacions de Vivaldi, una magnífica interpretació, que en fa en Max Richter. Entre flors i ocells. Perquè quan estava a punt de tancar el post, em truca l'Ivo i em diu ... corre, vine de pressa que els tres ocellets del niu faran el primer vol...

La mare els vigilava des d'una branca i jo amb el tele des de lluny. Quina emoció.

Spring, Max Richter, Daniel Hope, Konzerthaus Kammerorchester Berlin & Andre de Ridder