Galetes fregides

De vegades hi ha persones que t'alegren el dia sense que ho sàpiguen. Un missatge, un correu, una trucada, qualsevol record que et vingui d'un altre et pot fer feliç. I així va ser com la meva amiga Pipa, que ja fa uns anys que viu a Sevilla, em va trucar no fa gaire per preguntar-me com portàvem la vida que ens ha tocat viure. Feia temps que no parlàvem i va ser una conversa molt enriquidora. De pas, em va dir que havia de posar al blog unes galetes maria al blog, però les havia de fer com la seva àvia: fregides! 

Tal com me les va explicar no podia esperar més per a preparar-les. I aquí les teniu, fàcils i bones. Es tracta d'agafar dues galetes i farcir-les amb crema o crema de xocolata o melmelada. Passar-les per ou batut i fregir-les en força oli, que pot ser de gira-sol o oli d'oliva verge extra com ho he fet jo. NO les deixem gaire estona, es poden cremar. Les passem per un plat amb sucre i empolvorem amb canyella en pols. Això és tot. Però jo li vaig donar un tomb i les vaig preparar amb galetes d'aquestes que van farcides amb xocolata, tipus 'príncep'. I unes altres les vaig farcir amb menjar-blanc que m'agrada molt tenir-ne a casa. Normalment compro el de Pastisseria Caelles de Reus que és superb, però ara amb el confinament no sempre en puc trobar i el faig d'una manera senzilla i  queda molt bo, amb les pólvores d'El Campanaret, també de Reus. Hi poso una pela de llimona i una branqueta de canyella. I ara és el moment de preparar menjar blanc, segons la tradició en alguns pobles de les terres de l'Ebre per la Candelera.  És una crema d'ametlles amb sucre, midó de blat de moro, pell de llimona i canyella. I tal com us deia, les vaig farcir de menjar blanc i van quedar excel·lents. Quan les acabava de fer va arribar la Violeta i va tastar les dues: preferia les de xocolata, jo les de menjar blanc.

Era diumenge i m'agrada començar el dia amb la premsa de paper, entre setmana la segueixo digitalment. Em va fer gràcia un article del diari Ara sobre la manera de vestir que tenim durant la pandèmia. I la veritat és que en això m'afecta el confinament perquè tinc el meu uniforme de pandèmia i tinc moltes ganes de vestir-me d'una altra manera. De moment, còmodes i a casa. Esmorzant unes galetes amb cafè.

Com que avui la recepta és fàcil i curta us explicaré una història musical. Resulta que quan vaig al Brasil i dic que m'agrada en Roberto Carlos, els meus cosins se'n riuen de mi, de la mateixa manera que jo ho faig quan ells diuen que els agrada en Julio Iglesias. De joveneta, devia tenir uns onze anys, em vaig passar tota una tarda a la finestra de la casa de la meva padrineta esperant que arribés en Roberto Carlos, ja que ella vivia davant de l'emissora de Rádio Mayrink Veiga i ell aquell dia hi anava a cantar. El vaig veure un moment, però vaig estar tan contenta com si hagués sentit el recital en directe. Anys després vaig poder veure'l en directe al Canecão de Rio. Quina emoció. Resulta que la Mayrink Veiga la van tancar quan va arribar la dictadura perquè deien que emetia proclames comunistes (la boja dèria de la gent que va en contra de la cultura i una manera de pensar diferent). Era la que escoltàvem a casa, sempre. I també la Ràdio Tamoio, que només emetien música i jo vaig aprendre a conèixer molts compositors moderns i clàssics gràcies a ella. Em delia pel programa Música, exclusivamente música. Una emissora que va ser creada com a Radio Educadora do Brasil, posteriorment va ser venuda a finals dels 70, suposo que també per motius polítics. Actualment ja no existeix. I tot això ho aprofito per a compartir una cançó que va compondre el cantant Caetano Veloso, un dels meus preferits, Força estranha. La seva lletra és una preciositat. Hi ha una versió d'ell en directe junt amb els seus fills Moreno, Zeca i Tom, de posar la pell de gallina. Els seus fills tenen tots els matisos de veu del pare. Aquí teniu l'actuació a Youtube. O si preferiu a Spotify. Caetano Veloso va ser un dels que van haver d'exiliar a Londres per la repressió de la dictadura, com molts d'altres. En Roberto Carlos li va dedicar una cançó, mentre era a l'exili, amb missatges que es podien llegir entrelínies ...pra você chegar e ao se sentir em casa sorrindo vai chorar... a Debaixo dos Caracóis dos seus cabelos. Aquí teniu junts els dos monstres de la cançó brasilera, RC i CV, cantant la meravellosa Força estranha. Quines veus. La banda sonora de la meva vida. I el post es faria molt llarg si hagués d'explicar més dels moments foscos viscuts al país.  

Força estranha, Roberto Carlos

                ...Por isso uma força me leva a cantar, por isso essa força estranha no ar, por isso é que eu canto, não posso parar, por isso essa voz tamanha...