Etiquetes

a baixa temperatura acompanyament al buit Alt Camp Alt Empordà amanides amb cervesa amb licor amb vi aperitius arquitectura arrossos art efímer artesans aviram bacallà Bages Baix Camp Baix Ebre barbacoa Barcelona batuts begudes berenars Berguedà blogs amics bolets bombons bunyols calçots Caldos Aneto carabassa caramels carn celíacs cerveses Chartreuse chutneys cítrics còctels colors Conca de Barberà conserves cremes creps croquetes cuina catalana cuina d'aprofitament cuina de proximitat cuina del món cuina per a mandrosos cuinant amb... cuiners i cuineres de fiambrera del nostre hort dolços el galliner el gran recapte enoturisme entrants entrepans escabetxos escumes esmorzars estilisme farina de garrofa fish'n'chips flams flors formatgeries forn forn de vapor fruita fruits secs fumats galetes Garraf gelats Gironès gossos hortalisses horts urbans infusions km0 l'Urgell la Segarra Lékué llegums llibres llocs amb encant magdalenes maionesa Maresme mel melmelades microones Montseny Montsià natura olis recomanats olla de pressió panades pans pasta pastissos peix pel·lícules Penedès pícnic pizzes postres Priorat quiches racó vegà receitas brasileiras receptes exprés receptes musicals restaurants revista Cuina Ribera d'Ebre Rocook salses sandvitxos sense gluten sèries tv slowfood sopes sorbets suflés suquets tallers de cuina Tarragona Tarragonès tempura Terra Alta Thermomix tòfones torrades tradicions truites vegetariana viatges vins recomanats Violeta wok xocolata Xocolates Creo

dilluns, 11 de març del 2019

Un cel de plom, homenatge a Neus Català en un 8 de març


...
Els matins eren estranys perquè sense la Lluïsa la casa restava en un silenci pesarós. Les nits eren difícils perquè tota la vida havia compartit llit amb l'àvia i sense ella no sabia adormir-me. Cada dia passava a poc a poc.
     Em despertava jo sola, em rentava i em vestia. Només entrar a la cuina, la Bruneta em venia a les cames. Seia, ella pujava a la meva falda i amb la seva escalfor començava el dia. La mare, a la cuina, semblava que fes hores que hi fos.
      La primera feina era anar a donar menjar a les bèsties. A casa només hi havia l'ase, el Xaparro; al corral, que era en un altre carrer, hi teníem conills, gallines i cabres. La mare preparava un bullit amb patates, pastanagues, col, segó..., segons el que teníem, i les nostres bèsties menjaven calent. Els matins de la meva infantesa estaven fets de l'olor d'aquell bullit i de les herbes que jo anava a collir també per a les bèsties. Olor del bullit i de roselles i mastegueres que m'impregnava les mans. Asseguda en aquell vagó rebotit de dones desmoralitzades, rememorava aquella aroma com si fos possible resguardar-me en el record d'una olor.
       Quan tornava del corral, agafava un càntir i una galleda i anava a la font a buscar aigua. La Bruneta, només veure com els agafava, sortia corrents cap a la font, s'hi enfilava al damunt i allà m'esperava. Quan els havia omplert, ella pujava a la meva espatlla i així m'acompanyava cap a casa. Era bonic perquè havia arribat la primavera, tindríem cireres i podria jugar al carrer.
                                                                                               ...
Del llibre Un cel de plom de la Carme Martí, publicat en edició butxaca per Ara llibres.
(Amb autorització de l'autora, Carme Martí)

De com les olors ens poden acompanyar a la nostra vida és ben significatiu. En llegir aquest paràgraf em va venir l'olor del bullit que s'ha menjat a casa tota la vida. I abans a casa dels meus avis, quan la flairosa escala presentava el menú complet: bullit de patata i bajoca i unes pelaies d'acompanyament. Com la sinestèsia ens du a la comunicació entre els sentits i ens transporta en el temps. I aquí tenim aquest llibre que no et deixa indiferent. Que hi ha un abans i un després de la seva lectura. Sí, una biografia novel·lada de la Neus Català i Pallejà, escrita de manera excepcional per la Carme Martí (ja us vaig parlar del seu altre deliciós llibre El camí de les aigües quan vaig fer l'escudella i carn d'olla) i que et porta al cel després de passar per l'infern. Al cel és un dir: l'infern li va robar la son i li va regalar  l'insomni permanent. Què dir de la Neus que no sigui conegut: dona republicana que es va exiliar i va col·laborar amb la Resistència, va ser capturada i deportada als camps de concentració i extermini nazi de Ravensbrück i Holleischen. I que és una de les poques supervivents que ha arribat als 103 anys. Amb una sensibilitat especial que en moments de patiment superlatiu recorda el cel dels Guiamets, el seu estimat poble del Priorat, i  on potser hi ha algú que estigui llaurant la terra, ai la seva estimada terra, que potser en algun lloc del món algú hi ha algú que estima, algú que pasta pa, algú que rega les plantes i que ella, presonera, està vivint una no-vida. Què dir del calfred que et recorre el cos i que pots emocionar-te amb ella quan sona el segon acte de Madame Butterfly en un casament, quan para taula i posa un gerro amb flors -les flors que tant li agraden i surten en molts moments- per a fer feliç a qui viu amb ella, quan el simple gest de poder-te cordar el davantal et pot semblar un moment de vida immens després de retornar a casa. Què es pot pensar d'una persona que en moments abismals diu ...La sensació de sortir del camp és agradable, deixem el filat espinós enrere. Travessem Fürstenberg. Quedem astorades davant del paisatge. Hi ha bellesa al món!... Hi ha bellesa al món. I així tot el llibre. El dia 8 de març em vaig emocionar en tenir la sort de conèixer aquesta dona que és història viva i que en algun moment taral·lejava una cançó de Maurice Chevalier, París sera toujours París o la de Mistinguett, Ça c'est París, autodefinint-se com una persona alegra. El seu estimat París, vegeu la fotografia d'ella amb la seva filla Margarita. No hi ha maldat humana que hagi pogut acabar amb una persona ferma amb les seves conviccions. I em fa pensar que la resiliència dels que van patir humiliacions i van passar gana, els ha portat a viure d'una manera ferma sense deixar-se doblegar. I també crec que la manera de menjar austera, ha fet que influeixi en la seva longevitat. Menjar verdures de proximitat i temporada, allò que hi ha a l'hort en tot moment, amanides amb un bon oli d'oliva de la terra hauria de ser una norma a tenir en compte a l'hora dels àpats. I aquí teniu el bullit, que jo soc la primera que he deixat de dir-li així perquè faig la verdura al vapor, i no bullida en aigua tal com la feien a casa. Ho he de recuperar, avui el preparo amb unes pelaies fregides també tindran el seu protagonisme. Un peix barat i dels pocs que arribaven al poble. Em sembla que no cal que us digui com cuinar-les.

Aquest post el dedico a la meva neta Violeta, havia de néixer el 8 de març, que avui fa 11 anys i a qui desitjo que sigui una dona lliure i feliç, que tingui un esdevenidor on no hagi de lluitar pels drets que li són donats i que de natural ha de tenir. I també, evidentment, el dedico a la Neus i a totes les seves companyes i companys que van lluitar per un món millor: Mimí, Blanca, Tití, Hélène, Dolors, Albert, Thérèse, Anita, Conxita, Lola, Madeleine, Jeanette, Sabina, Lola, Simone, Margarita, Elisa i tantes altres que han restat anònimes.
Per elles.

I si teniu curiositat perquè és força interessant tot el que explica, aquí teniu l'enllaç del programa de TV3 El Convidat que l'Albert Om li va dedicar.

Afegitó: La Neus ens ha deixat avui dia 13 d'abril del 2019. Ha mort amb tota la pau del món, tenint la seva filla Margarita i la Mariona la seva cuidadora dels últims anys al costat. Descansa en pau i gràcies per l'herència de deixar-nos els teus valors republicans. Gràcies per la teva lluita.

J'attendrai, Jean Sablon


4 comentaris:

  1. desde que vag sentir parlar un dia d'aquesta dona a tv3, té tota la meva admiració, mai ningú hauria d'haver passat per aquesta horrible expèriencia que ella va viure.
    Aquest llibre es la meva elecció pel Sant Jordi d'enguany això sí,acompanyat d'una bonica rosa.
    petonets
    Rosa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Rosa.
      Després de llegir aquest llibre se'm fa difícil veure que la Neus tingui el somriure posat. Nosaltres que ens preocupem per coses que ens passen, ja em crec que no hagi recuperat la son mai més. Un llibre que t'agradarà i el recordaràs per sempre.
      Una abraçada,
      Nani

      Elimina
  2. Quin gran honor haver conegut la Sra. Neus Català. A mi sempre m'ha recordat la meva àvia pel físic i la manera de parlar i, tot i no haver estat presonera, les va passar magres després de la guerra.
    Un gran post Nani, un petó!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els nostres avis no ho van tenir fàcil i van patir força, però la Neus encara ho va passar pitjor. Es mereix un reconeixement per part de tots.

      Elimina