dilluns, 19 d’agost del 2019

Pastís de xocolata, canyella i safrà, un regal per als sentits


L'Antònia Casas va emigrar a l'Argentina amb tan sols 11 anys. Amb una maleta de cartó i un bulb de safrà que duia a la butxaca, desenterrat de la seva casa d'Alacant. Aquest fet la va acompanyar la  resta de la seva vida i en totes les cases que va viure sempre en plantava. Una bonica història que les seves netes han escrit ajuntant totes les seves receptes amb relats de vida.
I jo com a filla d'emigrants m'he emocionat en molts moments per la semblança de sensacions i enyoraments que tenien els meus pares. Estic parlant del llibre Azafrán escrit per Viviana Lepes i Lucrecia Mirad, editat per Planeta. Una novel·la emotiva i tendre que parla d'immigració i cuina, i que em va portar de l'Argentina la meva amiga Ruth, tot just quan acabava de sortir. La casualitat va voler que el dia que el vaig llegir (una tarda i una nit), em va arribar un correu on em convidaven a la plantada de safrà que feia Aromis de Montblanc, a la Conca de Barberà, els dies 9 i 10. Una empresa que ha recuperat el conreu de la preuada espècia que està present en la gastronomia mediterrània des de l'albor dels temps, donant color i sabor als millors plats de la nostra cuina. El safrà és com la vida: intens i apassionat. Una frase que et trobes quan entres a la pàgina web d'Aromis i també en molts paràgrafs del llibre. Vaig visitar l'espai on cultiven de manera ecològica també altres herbes i espècies. Serà molt interessant veure la recol·lecció de les flors dels bulbs de safrà i que segons em va comentar en Joan Cartanyà, tenen previst pel mes de novembre, els dies 9 i 10, si tot va com hauria d'anar. Una experiència que us podríeu anotar, si hi esteu interessats. Passar un dia a Montblanc val la pena: té una molt bona oferta gastronòmica i un entrentingut recorregut per a comprar productes locals.

Aquesta és una de les receptes del llibre i que jo he adaptat a la meva manera de fer.
Ingredients per al pa de pessic,
 - 175 g de farina per a rebosteria
 - 225 g de sucre
 - 4 ous
 - una cullerada (sopera) rasa de canyella
 - mantega i farina per al motlle
 - un motlle de 22 cm desemmotllable
per a la mousse de safrà i xocolata,
 - 200 g de xocolata negra ratllada
 - 125 ml de crema de llet
 - brins de safrà, uns 20 si són petits
 - 5 g de gelatina neutra i sense sabor
 - 350 ml de crema de llet

Preparació,
Posem a escalfar el forn a 180 ºC.
En un bol barregem el sucre i els ous fins a deixar-ho ben fi.
Jo ho he fet amb la Thermomix a velocitat 4 durant 30 segons.
Afegim la canyella i la farina passada per un sedàs.
Remenem fins a deixar una massa fina.
Passem mantega pel motlle i l'enfarinem, traient les restes.
Enfornem uns 25 minuts aproximadament.
Quan estigui llest el desemmotllem i el posem sobre una reixa a refredar.
Mentrestant preparem la mousse esmicolant la xocolata, que jo he fet amb tres cops de turbo de la TMX.
La posem en un bol.
En un cassó infusionem els 125 ml de crema de llet amb els brins de safrà fins que comenci a bullir.
Apaguem el foc, tapem i deixem reposar uns 10 minuts.
Passat aquest temps ho tornem a escalfar i aboquem sobre la xocolata.
Esperem un minut i ho batem fins que es formi una crema.
Afegim la gelatina i incorporem els 350 ml de crema batuda a mig punt, és a dir que no sigui líquida ni massa espessa.
Que no us passi com a mi que la vaig batre amb la TMX mentre feia una foto per a posar-la a l'Instagram i una mica més la malmeto. Com em deia el Sr. Arimany que quan cuines has d'estar pel que has d'estar...
Muntarem el pastís en el mateix motlle desemmotllable posant el pa de pessic baix i abocant la mousse per sobre.
Deixem refredar unes cinc hores al frigorífic.
A l'hora de servir desemmotllem i empolvorem amb xocolata ratllada, canyella en pols i uns brins de safrà.
I un bon vi dolç que l'acompanyi, com el Passito del Santo que es prenia la protagonista.

A l'hora de fotografiar-lo me'n vaig anar, amb els últims rajos de sol de la tarda, sota un dels meus arbres favorits, el fals pebrer (Schinus molle) que tinc al jardí. És un arbre que desprèn una molt agradable olor, sobretot els dies de pluja. Les petites boletes de color vermell són semblants a les del pebre. Es poden consumir però en petites quantitats, ja que són lleugerament tòxiques. Pebre, safrà, canyella i xocolata, tota una simfonia de plaer per als sentits.

El safrà entra tot sovint a la meva cuina i una de les receptes memorables del blog pel seu gust és la crema de Sant Josep de safrà (fragància natural) i on hi ha fotografiades les flors del meu hort urbà amb els seus estigmes vermells i els estams de color groc.

Tanco els ulls i veig l'Antònia ballant amb en Francisco l'Abril en Portugal... tal com ho explica a la pàgina 50.
Però també me'ls imagino ballant un tango en aquelles terres que els van acollir...
Uno (un dels Tangos d'Or), quin tango més bonic... uno busca lleno de esperanzas el camino que los sueños prometieron a sus ansias...  Mare meva, emoció a flor de pell. Penso en els meus pares i els veig ballar.

Abril en Portugal, Fred Mcdonald

6 comentaris: