Els estris domèstics del Born

A hores d'ara no cal que digui el molt que m'agraden els estris domèstics de cuina i taula. El blog ho confirma. M'agraden els dissenys i novetats que presenten, entrar en una botiga de 'gadgets' per a mi resulta difícil sortir-ne sense portar res a les mans. Però visitant el Born Centre de Cultura i Memòria, vaig adonar-me que aquesta dèria també la tenien els antics residents d'aquell espai. Una visita de la mà d'en Toni Fernández va resultar més que interessant. Comparteixo un petit resum que ha fet sobre les restes que es troben en aquell espai històric i que recomano moltíssim que aneu a veure tots els estris que s'hi han trobat, així com les exposicions, tant les permanents com les temporals.

'Les ciutats no les componen les pedres, sinó els seus habitants'. La cita és de Narcís Feliu de la Penya, advocat i cronista de la Barcelona d'inicis del segle XVIII, i l'acostumen a fer servir dos referents meus: Albert Garcia Espuche, historiador i màxim expert en els habitants del Born i Carme Miró i Alaix, responsable del Servei d'Arqueologia de l'Ajuntament de Barcelona. Miró també diu sempre que 'Barcelona és un jaciment únic', una afirmació que comparteixo però que no toca argumentar aquí.
El conjunt arqueològic del Born és una trama urbana de 8.000 metres quadrats aturada en el temps des de l'any 1717, que és quan es tiren a terra les cases que avui en dia es poden visitar. Habitatges i carrers que formen part de les 1.000 edificacions enderrocades (un 17% de la ciutat) per construir una fortificació en forma d'estrella, la ciutadella i la seva zona de seguretat, coneguda com l'esplanada. Al segle XIX, s'urbanitza al damunt del barri desaparegut i es construeix el mercat del Born, que a la llarga de tota la seva història va protegir les restes arqueològiques. No va ser fins a l'any 2001 quan els arqueòlegs les vam posar al descobert. Després de gairebé 300 anys es tornaven a trepitjar els carrers i els paviments de les cases. Era una sensació estranya i nosaltres érem els primers a tornar a caminar per un lloc on els darrers que ho havien fet eren els seus habitants, que van ser obligats a deixar les seves llars i a enderrocar les seves cases.
La mateixa formació del jaciment, un enderroc ràpid en el temps, ha facilitat molt la vida als arqueòlegs. Sabem la data en què es va produir i gràcies a la documentació sabem que vivia a cada casa, quin ofici tenia, la seva procedència... I els gustos, les queixes, els litigis, les vicissituds i els parentius... Sabem si tenien diners o tenien deutes. I l'arqueologia? Gràcies a aquesta disciplina a les restes materials que els habitants no es van voler endur (normalment llençades a pous, latrines, clavegueres, fosses o al Rec Comtal, una canalització que va acabar sent un abocador de tota mena de rebutjos) sabem què menjaven, com cuinaven i quines ceràmiques tenien i feien servir tant a la cuina, com als magatzems o a la taula.
M'agrada la ceràmica, ho reconec, és una de les meves debilitats. Especialment la medieval i la post-medieval, tant la comuna vidriada com la vaixella pintada. Els artesans catalans copiaven el que estava de moda a Europa i aquests, al seu temps, a turcs i a xinesos. Núria Miró Alaix és una arqueòloga experta en ceràmica post-medieval (una de les grans) i a les seves ponències presenta una diapositiva amb plats del segle XVII que tenen com a motiu central un vaixell, tots semblants però tots diferents: plats italians, holandesos, catalans, portuguesos, turcs i xinesos.
El Born permet estudiar moltes facetes de la Barcelona medieval i moderna: l'arquitectura, l'urbanisme, l'economia, etc. Però són els objectes el que em connecten amb els seus habitants: les olles on cuinaven, les gerres on bevien vi, les xicres on prenien xocolata i els plats que feien servir a diari o per a ocasions especials.
La procedència de les vaixelles també és fascinant. Moltes vegades, quan classifico la ceràmica que hem obtingut en la darrera intervenció arqueològica, m'imagino la història d'aquell fragment. Per exemple, d'un tros de plat italià, penso en els seus orígens i el seu viatge: en l'extracció de l'argila, en l'artesà donant-li forma, en el temps de cocció, en la decoració, en el tracte comercial per portar-lo a un altre país, en el transport en vaixell, en el carro i, finalment, com aquesta peça formava part d'una taula i d'un dinar familiar en una de les cases antigues del Born... I després de molts àpats, un dia, aquesta mateixa ceràmica acaba trencada en fragments minúsculs i abocada amb la resta de deixalles de la casa.
El Born és un compendi de ceràmiques, des del segle XIII al segle XVIII: ceràmica artesanal i feta amb dedicació i també ceràmica comuna feta per anar al foc. Hi ha ceràmica d'arreu: ceràmica per durar un estiu com una gerra de Sevilla que va aparèixer sencera o ceràmica feta a la vora del Rin, a la Provença o a la Ligúria; ceràmica pintada amb meticulositat i ceràmica pintada de forma barroera, ceràmica comuna que encara conserva l'emprempta dactilar de l'artesà.
Totes les cases del Born tenien cuina, però només dues la conserven totalment, la casa del sabater Jeroni Miró i la casa de la senyora Francesca Blasi, potser dues de les cases més petites i modestes del jaciment. La casa Blasi tenia una cuina amb dos fogons on es col·locaven les brases i amb un petit espai a la part inferior per recollir la cendra que es feia servir per netejar i blanquejar. Aquesta cuina conservava les cendres de l'última vegada que la van fer servir per cuinar, de quan el temps es va aturar.
                                                                                          Toni Fernández Espinosa,
                                                                          arqueòleg director de les excavacions del Born.

I a l'hora d'escollir la música adient per aquest post m'he decidit per a una banda sonora que estigui acord amb l'ambient. Opto per un contemporani dels temps dels qui van viure al Born al seu moment, Johann Sebastian Bach (1685-1750), però tocat per uns virtuosos de la guitarra brasilera, Toquinho i Paulinho Nogueira. Bach a ritme de samba jazz, una versió magnífica de l'Orchestral Suite Núm. 3 in D Major, BWV 1068: II. Air - Arranjament per a dues guitarres. Paulinho Nogueira (1929-2003) va ser un gran guitarrista i pedagog de la guitarra, mestre d'en Toquinho, un altre virtuós d'aquest instrument. Les seves Bachianinhas són una delícia per a l'esperit. La Bachianinha Núm. 2, fantàstica.
Toni, tu em vas donar la pista sense adonar-te'n... La teva storie anunciava Toquinho.

Bachianinha Núm.1, Toquinho & Paulinho Nogueira