dilluns, 23 de novembre del 2020

Una amanida de tardor i el paisatge rural de l'Alt Camp

 
I al camp tot avança a un altre ritme. La natura marca els seus cicles amb unes estacions que ens recorden amb els seus colors en quina època de l'any som. Els pagesos han acabat la collita de les olives, el del raïm ja fa més dies i vindrà el moment d'adob de la terra per a preparar-la per als nous cultius. Temps de vi novell i unes torrades amb l'oli del raig. Cal aprofitar la temperatura d'ara perquè serem més a casa (forçosament per la pandèmia i pel fred) per a fer activitats que ens enriqueixin, però no oblidem que sortir a la natura ens omplirà de benestar físic i anímic. 
Tot passejant pel camp, vaig veure una casa a la llunyania que en pocs dies havia canviat de color. M'hi vaig atansar allargant la caminada. Eren les fulles que la recobreixen les que s'havien vestit de tardor i amb elles la casa. Una casa de pagès, una de tantes de les que tenim al voltant. Em va agradar tant l'entorn que vaig creure que havia de tornar-hi a fer les fotos d'aquest post. Calia pensar un plat que pogués transportar fàcilment amb la meva cistella de pícnic. Com aquests dies encara ens venen de gust les amanides, vaig preparar-ne una. I què dir si tenim l'oli nou del raig de la DOPSiurana de casa per a regar-la? Al plat hi vaig posar la tardor: col verda, col llombarda (que de seguida va quedar coberta pels germinats de rave i no sé perquè la vaig tapar si té un color preciós?), trossets de codonyat acabat de fer, granes de l'última magrana de l'hort, avellanes d'enguany torrades per mi, trossets de pastanaga que ajudaran a mantenir la pell sana i forta, unes groselles i uns raves que acabaven d'arribar de Mont-roig del Camp (i que no vaig poder tallar perquè em vaig deixar el ganivet a casa) però van donar color. De postres, els últims caquis de l'arbre. El vi i l'oli van acabar de posar el color a taula. I salut a dojo. Tot molt rústic però del camp. Mentre feia les fotografies la llum canviava en tot moment, de sobte núvol, de sobte sol fort i jo em mirava la casa tot sentint els sons del camp. Quina pau.
I què dir del paisatge rural? Terres ben cuidades de l'Alt Camp, com a la resta del nostre país, on la mà de l'home deixa l'empremta de la qual en viu. Ara hi veiem les marques dels tractors, però no fa pas massa anys, potser uns seixanta, encara s'hi llaurava amb l'arada. Han canviat els temps i la nostra manera de fer, però el que no ha de canviar és la manera de consumir els productes de proximitat i de temporada: protegir els pagesos perquè sense pagesia no hi ha futur.
 
Per cert, us vull fer un recordatori: el pròxim diumenge dia 29, a les 13 h la Ruth i jo parlarem en directe de l'oli nou de la DOPSiurana, al meu perfil d'Instagram @nani_nolla i si el temps ho permet, des de les oliveres de casa.
 
A l'hora de parlar del vi triat, que vaig anar a buscar a Adernats, li demano a l'estimada Ruth que ens digui quelcom i com sempre és un gust tenir les seves paraules al blog:
 
Llegir sobre vins és un plaer quan cada línia és una descoberta i les pàgines recullen reflexions contrastades i sòlidament argumentades. Si voleu aprendre sobre varietats autòctones, regaleu-vos l'últim llibre del sommelier Lluís Romero, editat per Cossetània. El xarel·lo vermell n'és una d'elles. Una nova generació d'enòlegs i vinyaters l'ha entès i la torna a vinificar a consciència, amb resultats enològics excel·lents. Segurament, fa anys es va menystenir pel color de la pell, per la poca producció i perquè el coneixement no era tan profund com el d'ara. Tant se val. No hi ha espai per al lament sinó per abraçar el que ens regala actualment. Rescatada de l'oblit, dona vins amb caràcter i tipicitat, amb un cromatisme nou -coures i ataronjats...- i amb aromes i gustos ancestrals. La Vinícola de Nulles, sempre a l'avançada, cultiva aquesta varietat autòctona -o millor dir-li històrica, cultural o tradicional?, com suggereix Lluís Romero al llibre que acaba de publicar i com també li he sentit dir a la prestigiosa crítica de vins britànica, Jancis Robinson- i n'ha tret al mercat un vi transparent i sincer, en fons i forma, que posa l'accent en la senzillesa i complexitat de la varietat. El 'Cartoixà de marina' és una alenada de Mediterrani, que homenatja amb el seu nom com s'anomenava temps enrere la varietat a les contrades de Tarragona. El d'Adernats és un vi de vinyes velles que naix arran de mar en sòls argilo-calcaris, rics en minerals. Té una acidesa vibrant i és un embolcall de fruites madures blanques, amb notes florals de roses. El pot demanar més per sentir al paladar l'essència de l'Alt Camp?
                                        Ruth Troyano, Periodista, Màster en Turisme Enològic i Sommelier
 
I la música? Quina música posem en un post on el paisatge i les fulles de tardor tenen el seu protagonisme? Molt fàcil, facilíssim: unes fantàstiques versions d'Autumn Leaves, unes versions musicals de les fulles vermelles que l'estació ens regala:
A ritme de jazz amb la trompeta de Chet Baker, una altra, també de jazz i per a somiar, amb la fabulosa harmònica de Toots Thielemans i el piano de Kenny Werner. 
 
I si volem ballar de manera romàntica, l'Eric ens anirà de meravella. Au, agafa'm i ballem.
Autumn Leaves, Eric Clapton.
     ...The falling leaves drift by the window
               The autumn leaves of red and gold...
 
 

6 comentaris: