Quan vaig sentir en una entrevista que li van fer a la Stefanie sobre el seu llibre de seguida vaig saber que si el llegia, viatjaria a Brasil, tot i que ella també parla d'altres carrers que ha viscut en diferents indrets del món. I així va ser. Un llibre per a fer volar la imaginació. No tan sols hi vaig anar sinó que a més a més em va fer recordar tantes coses de les vivències d'allà com compartir sensacions de quan te'n vas a viure a un lloc diferent et marca molt. Un cop vaig sentir dir a en Sergi Pàmies que quan has nascut i viscut la infantesa en un país diferent del que vius posteriorment i adaptes els seus costums, no acabes essent completament ni d'un lloc ni de l'altre. Realment et fa veure les d'una altra manera per més anys que hagin passat. I així la Stefanie em va treure el somriure en molts paràgrafs. La manera de vestir d'allà i d'aquí (en aquell moment), de quan la meva àvia materna ens enviava roba per a la meva germana i a mi, i encara que fos bona a nosaltres ens feia vergonya portar-la perquè era diferent. O viure la nit de Nadal en plena canícula, on sempre hi havia una síndria en fresc per a compartir. O la inseguretat dels carrers on els cotxes no respecten els semàfors en vermell per a no ser atracats. O la coincidència de viure en una casa de color verd on hi havia un alvocater junt amb altres arbres fruiters tropicals. I quan arribo a la pàgina 138 trobo la macumba, una de les branques brasileres del vudú, que apareixia a la cantonada de casa situada en una cruïlla de dos carrers: on hi havia un gran cercle dibuixat amb guix i a l'interior del qual es descomponia un gall negre (tot i que jo recordo haver vist gallines blanques també), junt amb espelmes i ofrenes. Mai es tocava res d'allò per superstició. I de com es meravellava el meu pare no haver sentit res del ritual durant la nit on ballaven al ritme de tambors i es fumaven puros, les restes dels quals també apareixien a terra. Coses d'aquelles que et queden. I em trobo a la pàgina 47 on parla de l'Spätzle, una deliciosa pasta fresca que fan a Alemanya però que vaig menjar a Viena i que feia temps que volia compartir al blog. Ja tenia una excusa perfecta. I també anomena una sopa de mandonguilles i Strudel, que ambdues surten al meu llibre de cuina. I apa, llegit i fet. Ingredients per a quatre racions (perdoneu que els posi tots seguits perquè no sé què passa amb Blogger avui que no em deixa fer punts i a part). Salten dues línies seguides i no acabaria mai.
Ingredients per a la pasta: 300 g de farina, 3 ous, 120 g de crema espessa, 1/2 got d'aigua, 1 cullerada (cafè) de nou moscada, sal i pebre, oli d'oliva verge extra i una cullerada sopera de mantega.
Barregem la farina, amb un xic de sal i pebre, la nou moscada, els ous i la crema. Es pot barrejar a mà o amb un robot. Quan la tinguem lleugerament líquida la deixem reposar 10 minuts. Seguidament posem una olla amb aigua i sal al foc. Penseu que segons la farina que utilitzeu sempre pot fer variar les quantitats dels ingredients. Quan bulli deixem anar la massa passada per un colador de forats, i amb l'ajut d'una espàtula anem fem tandes de fideus o boles. Estaran cuites quan suren a l'aigua (igual que els nyoquis) i els anem deixant en un colador. Quan hàgim acabat hi passem una aigua perquè no s'enganxi i la passem per una paella amb una mica d'oli oliva verge extra i una cullerada de mantega.
Us deixo un parell de tutorials per a què veieu com n'és de fàcil fer aquesta pasta fresca. Encara que un està en brasiler l'entendreu molt fàcilment i l'altre en francès. Les imatges són les que interessen.
Per a servir-la podeu fer una bolonyesa o qualsevol altra salsa que us agradi per acompanyar la pasta fresca. Jo he fet un sofregit de ceba ben daurada a foc lent amb un raig de brandi, hi he afegit quatre cullerades de salsa de tomàquet de la que tinc al rebost, unes tires de cansalada tallada ben fina i fent un nus amb elles, i formatge ratllat per a barrejar tot junt. Seguidament per a servir podem ratllar parmesà per sobre o també podeu portar-ho al forn i gratinar-ho, com faríeu amb qualsevol plat de pasta. Unes fulletes d'alfàbrega hi donaran un toc de color. I les últimes bignònies del jardí posen una mica de natura a taula.
El títol del llibre la Stefanie el manlleva d'una cançó infantil que cantàvem de petites quan jugàvem a picar de mans Se essa rua fosse minha. He trobat una versió per a dormir nadons, canções para ninar.
Se essa rua fosse minha, Tomaz Lima
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada