Doce de batata-doce, la tardor a taula

 

Que la tardor ens porta poesia i bellesa, no hi ha cap dubte. Els seus colors són inspiradors i ens conviden a apreciar-la en plena natura. Una natura que és preciosa tot l'any i que ara més que mai cal preservar, estimar i cuidar. I quan arriba aquesta estació no puc oblidar de com li agradaven a la meva mare els seus fruits. Un d'ells, el moniato.

A ella li agradava de qualsevol manera: al forn, fregits, en crema i els posava allà on podia. Però el que sé segur que no va fer mai va ser aquest dolç que al Brasil es coneix com a 'doce de batata-doce', perquè el compràvem enllaunat. Aquí n'he trobat en supermercats que tenen productes llatins. I aquesta ha sigut la primera vegada que n'he fet a casa. Batata-doce (patata dolça) és el nom del moniato en portuguès, semblant al sweet potato de l'anglès. Aquest dolç té la textura d'un codonyat però el gust és diferent. De fet, per a dir-ho d'alguna manera de codonyats se'n poden fer de diverses fruites i cal anar adaptant la recepta. Aquesta l'he tret del llibre 'Repostería y pasteleria' de Thermomix. Quan la vaig veure sabria que l'acabaria fent i aquí la teniu, amb producte de temporada. Les propietats del moniato són diverses i molt saludables, així que consumim-lo tant com puguem. El fred ens trobarà amb el cos enfortit.

Ingredients per a un motlle de 20 cm de diàmetre,

 - 500 g de moniatos vermells que un cop pelats queden 490 g

 - 370 g de sucre

 - una beina de vainilla

 - un canó petit de canyella

 - 1/2 fava tonka

 - 1 cullerada sopera de vainilla líquida

 - 1 cullerada sopera rasa d'agaragar en pols

Elaboració,

Rentem molt bé els moniatos, si pot ser amb un raspallet, per a treure qualsevol impuresa.

Els punxem amb un ganivet en tres o quatre vegades i els posem a bullir en una cassola amb aigua, i també amb la beina de vainilla, el canó de canyella i la fava tonka.

Deixem bullir fins que punxant-los amb un ganivet notem que siguin tous.

Traiem de l'aigua, que ja podem descartar, i en pic s'hagin refredat una mica els pelem i posem al got de la Thermomix.

Afegim el sucre, la vainilla líquida i l'agaragar i deixem coure durant 30 minuts, a 100ºC i a velocitat 2.

Passat aquest temps ho rematarem amb 30 segons a velocitat 5.

Ho posem en un recipient que poguem tancar hermèticament.

Quan s'hagi refredat el tapem i desem al frigorífic.

Servit amb galetes o formatge fresc és una delícia.

Per cert, a les fotos podeu veure com les moreres verdes que vaig fotografiar en una recepta del mes d'agost em recorden ara que estem a l'autumne. Magnífica natura.

En aquests moments de recolliment i confinament convé un màxim respecte per la natura. Però ja vindran dies millors si tots sabem controlar-nos respectant les normes de sortir tan poc com puguem. A la meva manera de pensar crec que per a combatre el virus hem de ser prudents i observar una conducta de respecte vers a tots, hi estem implicats. Com abans baixem el risc, abans podrem tornar a gaudir amb els nostres. Llegim, escoltem música, mirem bons films. Dies enrere vaig veure la pel·lícula 'La noche de 12 años' que trata sobre els 12 anys de tortura i captiveri en soledat del tupamaro que posteriorment seria el president de l'Uruguai el carismàtic José Mujica. Un cop més em va colpir veure de com poden arribar a ser cruels els homes que no accepten una manera de pensar diferent i lliure. Les dictadures sud-americanes dels anys 60', 70' i 80' van ser tremendament dures. La meva germana i jo recordem perfectament quan a la dictadura del Brasil el nostre pare ens havia de dur a l'escola en cotxe i a l'entrada hi havia soldats amb fusells. I pel carrer. I davant de llocs oficials. Mare meva quins records. I sobte molt com tornen els de pensament únic. La seva crueltat no té límits. I no cal que recordi la repressió que vivim en aquest moment a casa nostra. En un moment del film, amb unes imatges impressionants se sent la veu de la Sílvia Pérez Cruz, que alhora forma part de l'elenc, cantant una magnífica versió de 'The sound of silence', de Simon&Garfunkel. Imatges dures en una pel·lícula imprescindible que trobareu a Netflix.

The sound of silence, Sílvia Pérez Cruz