Vàrem quedar per a acomiadar-nos de l'estiu que s'acabava i donar la benvinguda a la tardor. El dia es presentava gris, amb els colors i la temperatura de l'estació que arribaria a l'endemà. El dinar amb una expectativa d'allò més bé: cadascuna de nosaltres portaria una cosa. La taula, la meva gran taula de fusta índia i que donava per a estar ben separats els quatre, seria parada amb unes estovalles mexicanes molt acolorides i així arrodoniríem el tema de conversa del que sempre acabem parlant, els viatges.
I d'aquesta manera vam començar el dia: fent un tomb per la recentment plantada vinya de casa amb un posterior aperitiu amb cava, un brut nature de xarel·lo, macabeu i parellada, el Guilera de Subirats, al Penedès, de la collita del 2006 i degorjat l'11/2019. Ohhhh. La Ruth era l'encarregada dels vins com a bona sommelier, la Mia com a bona cuinera portaria un dels seus deliciosos escabetxos -unes guatlles per a l'Ivo- i jo faria una crema amb la carabassa que em va donar del seu hort un veí francès i un romesco de rap i llagostins. El gust de seure a taula amb qui entén de vins, de menjar i bons conversadors, em va fer pensar amb el twit que el dia abans va fer en Toni Massanés, el director general de la Fundació Alícia, compartint el seu article de La Vanguardia on deia que el plaer de cuinar es dispara quan tens per a qui fer-ho. Tot i que sempre dic que a casa cuino per a dos de manera saludable i m'agrada fer-ho, si tens més comensals per a compartir, fa que li donis alegria als fogons. Al mateix article, en Massanés diu ... menjar per a conèixer, cuinar per a aprendre... Amb aquesta nova manera de viure que ens obliga la pandèmia que estem passant resulta un bon moment per a aturar-nos i aprofitar el temps que siguem a casa per a repensar la manera de comprar, d'organitzar el rebost, d'endreçar i redecorar la cuina perquè sigui un lloc on ens trobem bé. Vindran dies de fred i també de confinament, que encara que no sigui total (això espero), convindrà que pensem la manera de fer-nos la vida més agradable. I quedar amb amics a casa, pocs poquets i no més de sis, un àpat compartit com el que vàrem fer sempre és més agradable i creem un cercle virtuós culinariafectiu. Gràcies, Toni pel teu relat, que ens anima a ser solidaris tot recuperant la il·lusió per la cuina. I tal com recomanes, amb el meu marit vam decidir anar als restaurants pròxims un dia a la setmana (n'hem trobat d'econòmics que són una autèntica joia i d'altres d'alta qualitat per una mica més), perquè també el sector de la restauració necessita el nostre suport.
I tornem al dinar compartit. De la Mia en vaig parlar al post del dia que la vaig visitar a La Cooperativa, el seu restaurant de Porrera. Si us agraden els escabetxos, allí heu d'anar: al punt, amb el vinagre ben mesurat. A part, va portar un dels vins que varen maridar amb el dinar, el Selma, vi blanc de la finca La Sínia del poble de Selma, un poble abandonat al Pla de Manlleu. Que bonica la història que va explicar sobre aquest vi del Celler Nin-Ortiz de Porrera, però cultivat a l'Alt Camp. Històries de família. I a l'hora de les postres, la Mia va preparar un pastís amb fruita de temporada i km0 com és normal en ella: figues, préssecs de vinya i raïm, i que va escalfar abans de servir. Mare meva, el poc que costa fer-lo i que resulta un luxe per al paladar. Un altre dia li demanaré la recepta. El vam acompanyar amb gelat del Rocambolesc i un dels vins que va portar la Ruth, el Ranci Dolç de Garnatxa negra i de mares centenàries de Mas Martinet, de la DOQ Priorat. Si a més qui el serveix, la Ruth, te n'explica les seves virtuts, no cal dir res més.
A la sobretaula, mentre preníem cafè, va venir el moment de les anècdotes, d'aquelles que et fan riure i reviure moments de la vida: la del mecànic anglès i que coneixem, que es va quedar tancat en un submarí i no va tornar a terra fins tres mesos després, la dels nord-americans que van fer cap a Porrera, al restaurant, sense saber que eren del mateix petit poble on va viure un temps la Mia, de les culleretes de postres que van sortir a taula i que devien venir amb alguna oferta de iogurts (amb les que arribo a tenir) i tantes altres que no acabaríem el post. També vam parlar d'en Rufus Wainwright, que ens agrada força. I que jo tot just el dia abans havia estat mirant uns vídeos seus i d'en George Michael. Entre ells el de la cançó Going to a town. Els vam veure, el d'un i de l'altre. Mentre a fora plovia a bots i barrals...
Un gran dia entre amics. Cuinem, compartim, cuidem-nos.
Going To A Town, George Michael
Aixì ens hem de plantejar el món de demà que és el d'avui... Aprofitar de la sort de ser menys a la taula també és una manera fantàstica de centrar-nos encara més, oi?
ResponEliminaI si, em quedo amb tot, el gust, les idees, els plats, els riures compartits i aquest ranci dolç que és del meus preferits!
Una abraçada ben forta i cuideu-vos molt!
Palmira
Una abraçada, Palmira. La situació per la que estem passant ens fa replantejar-nos moltes coses, malauradament, però valorarem moltes més que ens passaven de llarg.
EliminaBon dia! Puc fer una pregunta? De quin pintor és el bodegó de la 6a fotografia?
ResponElimina❤️ ❤️ ❤️
Elimina