Els espinac(h)s, per Natza Farré

  

 La meva iaia es deia Maria Dolors Espinach. Espinach era el segon cognom del meu pare. El nom complet del meu pare estava escrit a la porta de casa, que també era la consulta. El meu pare era pediatre i moltes criatures, quan llegien aquell cognom a la placa de l'entrada, es posaven a riure. A mi no em feia tanta gràcia. Potser pel costum d'haver-lo sentit i llegit tantes vegades. I perquè pensava que pitjor hauria estat dir-se Bleda de cognom.

 

La meva iaia era el que abans en dèiem 'de vida'. De fet, tota la família. Li agradava menjar de tot i molt. Als néts sempre ens veia massa prims i jo, que no havia sortit massa carpanta, devia ser una font de preocupació constant. La iaia i l'avi venien a dinar a casa nostra els dijous. Sempre portaven magdalenes. Nosaltres érem molts germans i no acostumàvem a tenir aquest tipus de dolços. Quan n'hi havia, volaven com el menjar d'un bufet lliure així que donen el tret de sortida per acostar-s'hi. Quan la iaia venia a dinar jo aprofitava per seure al seu costat a la taula, que no era el meu lloc habitual. Un dia la mare havia fet espinacs. N'havia menjat altres vegades. No era estrany. Però aquell dia devia estar especialment desganada i la iaia me'n va fer menjar més del compte. El record que jo tinc és que me'n posava al plat sense parar. Segur que no va ser així. Però recordo la panxa plena d'espinacs amb uns sis o set anys i l'efecte contraproduent de menjar en excés, fins i tot la verdura. No van trigar a sortir violentament per la meva boca.

Me'n va quedar un mal record, però no vaig deixar d'estimar gens la meva iaia, que m'ho devia compensar amb xocolata. Tampoc em va fer mania ni el seu cognom ni el del meu pare. Però des d'aleshores i durant molts anys no n'he pogut sentir ni l'olor. Si algú em convida a dinar i em pregunta què no m'agrada sempre dic: no em facis espinacs que no me'ls menjaré. Tothom em coneix per la meva diplomàcia. Hi afegeixo el bacallà, que és més una mania per la textura d'aquest peix que no pas pel gust. Al meu pare, Lluís Farré i Espinach, el bacallà tampoc no li agradava. Em sembla que era l'única cosa que no menjava.

Si avui pogués, ho donaria tot per compartir un plat d'espinacs i de bacallà amb la iaia i el pare.

                                                                        Natza Farré i Maduell

Barcelona, 25 de febrer del 2021

Uiiiiii nenes, diria l'Angelines. Que avui tenim la Natza! Quan ho sàpiga la Mariajo! I no podia venir a la Cuina Violeta en millor dia, 8 de març. Dubto que hi hagi algú que no conegui la Natza. Per a mi és una gran periodista i una gran comunicadora feminista. Per a qui no conegueu l'Angelines i la Mariajo, he de dir que són dos personatges del programa La Competència de Rac1, junt amb la Natza, programa del qual també és guionista. I em fa molta il·lusió que ens expliqui la seva relació amb els espinac(h)s. Perquè aprofito per a preparar-los, encara que tal com diu no li agraden. Un àpat que ella no menjaria. D'altres vegades he comentat que segueixo les tradicions religioses de manera gastronòmica. I ara per la Quaresma bacallà amb espinacs se'n cuina força per tradició i perquè no deixa de ser una manera de menjar de temporada, segons tot allò que hi ha al temps de les festes. Sé que a la Natza, en canvi, li agraden els cigrons i sembla que hi hagi una energia a l'aire perquè la setmana passada un amic va passar per casa i em va portar uns cigronets petits que li dona un pagès de Montblanc. Si us dic que només de veure'ls en cru ja preveia com serien de bons un cop cuits. I els prepararé de manera com els cuino normalment: només bullits i servits en el seu suc amb una branqueta de farigola que ara mateix la tenim florida. Amanits amb un bon oli d'oli verge extra i sal Maldon. Un luxe de plat. Tot que li faré una feijoada a la Natza quan ens veiem, ara malauradament el confinament comarcal no ens ho permet. Els espinac(h)s els couré a la catalana amb panses i pinyons per acompanyar el bacallà. El plat que molt gustosament, si pogués, compartiria amb el seu pare i la seva iaia, i per això només he fotografiat tres talls: un per a cada un d'ells. Records que portem a dins.

Les fotografies del llibre de la Natza que surten al post estan autoritzades per l'autora.

Ingredients per quatre racions de cigrons bullits,

 -  300 g cigrons

 - aigua 

 - una culleradeta de bicarbonat

 - oli d'oliva verge extra

 - sal Maldon

 - farigola florida

El vespre posem els cigrons en remull en aigua i una culleradeta de bicarbonat.

L'endemà els escorrem i posem a bullir amb aigua en aigua freda, uns dos dits per sobre dels cigrons. Si haguéssim d'anar afegint aigua, aquesta ha de ser calenta. A foc molt lent. Jo vaig controlant i tastant de tant en tant. Per aquests que eren molt petits i del temps, els he cuit en una hora a foc amb poc esperit. Però si fossin més grans, els tindríem al foc entre dues hores i dues hores i mitja. Depèn del foc, de l'aigua i si són vells. Servim amb suc del bullit, una branca de farigola al fons del plat, amanim amb oli d'oliva verge extra i sal Maldon.

Per al bacallà, espinacs, panses i pinyons,

Un tall de bacallà dessalat per a cada ració, ceba, espinacs, panses i pinyons al gust.

En una paella amb oli d'oliva verge extra hi posem ceba tallada a la juliana i la coem a foc amb poca ànima fins que sigui transparent. Afegim els espinacs acabats de rentar i remenem perquè es barregin amb la ceba. Salpebrem. Deixem que es vagin fent i quan estiguin a punt hi tirem les panses i els pinyons. He de dir que les panses les he tingut en remull en ratafia, m'agrada el gust dolcenc que li donen. Fregim a part el bacallà que haurem passat per farina. El servim acompanyat dels espinacs. 

La primera vegada que vaig sentir parlar de la Natza va ser quan el Tió del 2003 em va cagar el seu llibre 'Per fi, Brasil', escrit d'una manera original a quatre mans amb l'Anna Tortajada. El llibre és el fruit del viatge que elles dues van fer al Brasil després de la investidura del president Lula. Em va emocionar en aquell moment tot el que explicaven d'allà i em va fer reviure moltes de les coses escrites. Una d'elles l'horari dels torns escolars: jo sempre vaig anar al matí, de 7.30 a 12.30 h. I molts més detalls que sorprenen per la diferent manera de viure. La veritat és que l'he tornat a rellegir i m'ha colpit igual que abans, amb la diferència que ara Lula ja no hi és. La il·lusió del canvi s'ha esvaït. Ella va copsar molt bé la manera de ser i fer dels brasilers pels dies que hi va ser.  He posat aquí unes fotografies del llibre. I m'agrada molt la de les nenes. Parlar sobre la Natza se'm fa difícil perquè què dir d'una dona que em representa per la seva manera de pensar i fer. I suposo que avui es farà sentir en aquest 8 de Març confinat. Podria dir que el Tió té alguna cosa a veure amb ella, perquè l'últim Nadal que em va portar 'Que no t'expliquin contes! Il·lustrat per Gala Pont i que capgiren els referents de la nostra infantesa. El vaig llegir en un pis-pas i vaig descobrir que la Ventafocs calçava el mateix peu que la meva neta gran, la Violeta. Per cert, aprofito per a felicitar-la. El dia 11 la Violeta farà tretze anys. El seu nom es va decidir des del moment que es va saber que seria una nena. Casualment el metge va dir que naixeria el 8 de març. Es va fer esperar tres dies, però el nom era ferm. No es canviaria, naixés quan naixés. 

El vi que ha sigut a taula també és un homenatge a les dones, a les dones del Priorat: un vi rosat de Garnatxa negra, creat per l'Albert Costa, l'enòleg del Celler Vall Llach de Porrera, de la DOQ Priorat. Dedicat a la Matilde, en honor a les moltes dones de Porrera que com ella, han fet possible que el conreu de les vinyes centenàries hagi arribat als nostres dies. Dones que han treballat anònimament, com moltes que ho fan diàriament sense saber col·laboren al fet que el món sigui millor. Per totes elles, per nosaltres.

El dia que la Natza va anar 'Al Cotxe', el programa de TV3, van escoltar la banda sonora del film 'Mon oncle' de Jacques Tati. Va explicar que li recordava quan la veia amb el seu pare. Mon oncle, per Frank Barcellini. Però també va anomenar Leonard Cohen. Ai, el Leonard. Trio una cançó de la resistència francesa, de lluita antifeixista. És una de les que m'agraden.

Moltes gràcies, Natza. Un altre dia et prepararé quelcom que t'agradi. 

The partisan, Leonard Cohen

         ...Ils me dirent, 'resigne toi'

              mais je n'ai pas peur

                  je repris mon âme

                       j'ai changé cent fois de nom...