Etiquetes

12 mesos 12 pans a baixa temperatura acompanyament al buit almívar Alt Camp amanides amb cervesa amb licor amb vi aperitius arquitectura arrossos art efímer artesans aviram bacallà Baix Camp Baix Ebre barbacoa Barcelona batuts begudes berenars blogs amics bolets bombons bunyols calçots Caldos Aneto carabassa caramels carn celíacs cereals cerveses Chartreuse chutneys cítrics còctels colors Conca de Barberà conserves cremes creps croquetes cuina catalana cuina d'aprofitament cuina de proximitat cuina del món cuina per a mandrosos cuinant amb... cuiners i cuineres de fiambrera del nostre hort dolços el galliner el gran recapte embotits enoturisme entrants entrepans escabetxos escumes esmorzars farina de garrofa fish'n'chips flams flors formatgeries forn fruita fruits secs fumats galetes Garraf gelats gossos hortalisses horts urbans infusions km0 Lékué licors llaminadures llegums llibres llocs amb encant magdalenes maionesa mel melmelades microones Montsià natura olis recomanats olla de pressió panades pans pasta pastissos peix pel·lícules Penedès pícnic pizzes postres Priorat productes bio quiches racó vegà receitas brasileiras receptes musicals restaurants revista Cuina Ribera d'Ebre Rocook salses sandvitxos sense gluten sèries tv slowfood sopes sorbets suflés suquets tallers de cuina Tarragona Tarragonès tempura Terra Alta Thermomix tòfones torrades torrons tradicions truites vegetariana verdures viatges vins recomanats Violeta wok xocolata Xocolates Creo

dilluns, 15 de març de 2021

Cabrit cuit a la papillota de col

El dia va començar gris i amb boira. La llum era ideal per sortir a fotografiar la natura. Vaig posar-me les botes de caminar, els auriculars amb la música que em venia de gust escoltar, vaig carregar la càmera i després del petó de bon dia a qui li havia de fer, em vaig dirigir a veure el camp de fruiters florits d'un veí del camí. El fang m'arribava fins als turmells, però quan fas allò que t'agrada no mires prim. De tornada a casa vaig veure unes dimorfoteques que havien sortit al costat d'un mur. Eren tan boniques que vaig decidir que serien les protagonistes del post que pensava fer.

I així va ser. Van donar color i alegria a la taula. Havia de cuinar les petites espatlles de cabrit i que havia comprat el dia abans per a una papillota de col a la cassola de fang que feia temps que no usava. L'última vegada va ser amb la sopa de ceba i el pa de remolatxa, amb fotos de la Violeta. Es pot preparar també amb una cocotte. Una recepta que no resulta difícil perquè només cal escalfar el forn i deixar que es faci. Aquesta  la vaig veure en un programa de cuina francès d'aquells que em miro. El resultat va ser bo, però he de dir que estic tan acostumada a fer-lo a baixa temperatura i amb temps, que tot i que va quedar tendre vaig trobar a faltar el punt de tendresa de sempre. El repetiré, però el faré desossar a la carnisseria i llavors serà una altra cosa. També la pròxima vegada el passaré per una paella amb oli per a daurar-lo. A l'hora de servir-lo vaig fer un allioli que el va arredonir, acompanyat d'un moniato fet al forn i part del que hi havia dins la cassola.

Ingredients per a dues racions,

2 espatlles de cabrit, fulles de col, 1 got generós de sidra, 1 poma, 1 llimona, oli d'oliva verge extra, cebes del platillo, sal i pebre, farigola i julivert. Les cebes del platillo les peleu i les bulliu en aigua durant cinc minuts abans d'afegir-les. 

Manera de fer: recobrim la cassola amb fulles de col, hi posem els ingredients i tapem amb més de fulles de col i la tapa de la cassola. Enfornem a 170ºC durant dues hores. Controleu que hagi quedat tendre i si convé deixeu una mica més de temps sense la tapa de la cassola.

Volia fer la fotografia amb la carn desossada, però rondaven pel jardí dos gats que venen de tant en tant i no podia controlar-ho tot. I el meu gos que no perdia pistonada, ni dels gats ni de la carn. Havia de millorar la presentació del plat, així sencera no podia ser. Coses que passen a casa meva. Serà una de les coses a comentar al curs de fotografia, cuina i vins de l'estiu. Així que la setmana següent tornaria a fer la recepta, però aquesta vegada amb el cabrit desossat que abans vaig passar per una paella per a daurar-lo. La resta tot igual. Va quedar més tendre i a l'hora de fotografiar el plat una millor presentació.

A l'hora del vi teníem a taula el Merian Rosat, un vi de Garnatxa negra ecològica, de Cellers Tarroné, de Batea, de la DO Terra Alta. El seu color salmó pàl·lid  que anava molt bé amb la carn. A l'etiqueta posa ...Merian, per a beure com qui llegeix una novel·la...

La pandèmia ens està deixant un cos i ànima d'aquella manera, a mi particularment. En uns dies arribarà la primavera i cal omplir-nos de flors. Moments durs que cal combatre com sigui. Una bona manera, mirant les flors.

L'acompanyament musical d'avui és de luxe. Seieu i poseu l'altaveu. Tindrem la veu de la Rita Payés, una jove trombonista de Vilassar de Mar. També canta jazz i bossa nova catalana. Una veu que farà parlar, ja ho veureu. Em fa emocionar la seva versió de Melodia sentimental (del gran compositor brasiler Heitor Villa-Lobos) amb un solo de trombó que ai, tendres les versions de les cançons argentines: el bolero Algo contigo i la zamba Alfonsina i el Mar, sempre acompanyada amb la meravellosa guitarra de la seva mare, l'Elisabeth Roma. I la versió que ha fet d'El Marabino em posa la pell de gallina. Una cançó del guitarrista veneçolà Antonio Lauro i amb la lletra d'Hèctor Villegas, tot fent un homenatge al cantautor Atahualpa Yupanqui. Au, amb altaveu o amb els auriculars, escolteu-la. Tenim molt de talent a casa nostra.

El Marabino, Rita Payés (veu i trombó) & Elisabeth Roma (la seva mare a la guitarra)

                 ...Somio tant que em dius que sí que vols que vingui al teu jardí que el regui tot el matí...


3 comentaris:

  1. Respostes
    1. Hola, Neus. Tenim la primavera a punt d'arribar i això ho hem de fer notar.
      Una abraçada.

      Suprimeix
  2. Quan l'Elena Gracia em deixa algun comentari divertit al Facebook i que complementa el post m'agrada copiar-lo aquí:
    Dimorfotequééééé???
    Ah, les matacabres ( nom vulgar!), jijijiji!!!
    L'altre dia vaig llegir q la fragància preferida per el gran pintor hiperrealista Antonio López- meravellosa la seva peli, El sol del membrillo,- era la d ls alhelies i vaig haver de mirar quina planta era!
    Reconeix, humilment, la meva ignorància a l'àmbit d la flora( i moltíssims més, clar), però sempre s'aprèn una cosa nova.
    Avui i gràcies a tu, quines són les dimorfoteques!
    Gràcies, és preciós el seu multicolor!!!

    ResponSuprimeix