Etiquetes

12 mesos 12 pans a baixa temperatura acompanyament al buit almívar Alt Camp amanides amb cervesa amb licor amb vi aperitius arquitectura arrossos art efímer artesans aviram bacallà Baix Camp Baix Ebre barbacoa Barcelona batuts begudes berenars blogs amics bolets bombons bunyols calçots Caldos Aneto carabassa caramels carn celíacs cereals cerveses Chartreuse chutneys cítrics còctels colors Conca de Barberà conserves cremes creps croquetes cuina catalana cuina d'aprofitament cuina de proximitat cuina del món cuina per a mandrosos cuinant amb... cuiners i cuineres de fiambrera del nostre hort dolços el galliner el gran recapte embotits enoturisme entrants entrepans escabetxos escumes esmorzars farina de garrofa fish'n'chips flams flors formatgeries forn fruita fruits secs fumats galetes Garraf gelats gossos hortalisses horts urbans infusions km0 Lékué licors llaminadures llegums llibres llocs amb encant magdalenes maionesa mel melmelades microones Montsià natura olis recomanats olla de pressió panades pans pasta pastissos peix pel·lícules Penedès pícnic pizzes postres Priorat productes bio quiches racó vegà receitas brasileiras receptes musicals restaurants revista Cuina Ribera d'Ebre Rocook salses sandvitxos sense gluten sèries tv slowfood sopes sorbets suflés suquets tallers de cuina Tarragona Tarragonès tempura Terra Alta Thermomix tòfones torrades torrons tradicions truites vegetariana verdures viatges vins recomanats Violeta wok xocolata Xocolates Creo

dilluns, 7 de juny de 2021

Un Pisco Sour a Valparaíso i les cases de Pablo Neruda


I va ser llegint 'L'anguila' de la Paula Bonet, el llibre que em va portar la Ruth fa uns dies, que em va venir la inspiració d'aquest post, d'un viatge de fa dotze anys. Tot just parla de l'artista Roser Bru Llop, una artista barcelonina exiliada a Xile des del final de la Guerra Civil i que ens va deixar el passat mes de maig. Era filla del diputat català Lluís Bru. La Paula, que la va conèixer personalment, explica que la pintora i gravadora va arribar a Valparaíso a bord del Winnipeg l'any 1939, el vaixell que va portar més de dos mil republicans espanyols des de França a Xile gràcies a Pablo Neruda i a Rodrigo Soriano.

Xile i Pablo Neruda van de la mà al meu pensament. Un home que va conèixer l'exili del seu país per les seves conviccions comunistes i d'ajuda a les causes humanes. La seva obra dona testimoni de moltes d'elles. Així a 'Canto General' escriu la seva gratitud, respecte i admiració pel poble maputxe araucà del sud de Xile, regió demarcada pels rius Bío-Bío i Toltén, l'últim bastió que havia resistit per segles el pas dels conquistadors espanyols. Gran Neruda. El seu procés creatiu li venia sobretot per la lectura i l'observació de la natura. Les fragàncies dels lilàs que provenien del pati de casa seva li produïen situacions mítiques. Les seves postures estètiques vers les seves cases li unien els moviments del cor i la ment. Tenia l'afició de guardar els objectes perduts que ja no tenien cap utilitat, però en els que palpitaven encara el magnetisme de les mans que els havien sostingut. Una relació/comunió amb ells: només cal veure les ampolles de vidres de colors que guardava  en totes les cases. Afany de col·leccionar coses que trobava en antiquaris, potser degut a les carències patides durant la infantesa i joventut. I  després el mar, sempre el mar. L'Oceà Pacífic, la seva dèria. I de cara a ell està enterrat junt amb la seva estimada Matilde Urrutia (vegeu la seva tomba rodejada de flors roses en la fotografia d'Isla Negra). Gran amic de Federico Garcia Lorca i de Rafael Alberti, qui el va acollir a la seva casa de Madrid. Deia que eren germans. Una història interessant la de la seva vida. I en això que quan vaig anar a Xile i vaig voler visitar les seves cases més emblemàtiques: La Sebastiana a Valparaíso (que va patir seriosos danys estructurals per un terratrèmol i després l'any 1973 va ser saquejada i destruïda de manera demencial pel Cop Militar), La Chascona a Santiago (la va començar a construir el 1953 gràcies al Premi Stalin de la Pau) i Isla Negra davant el Pacífic (un menjador, un bany, una cuina i dos dormitoris i pel mateix preu un gran mar que no cap als ulls). En elles queden reflectides la seva personalitat. I vet aquí que he tornat a mirar-me la pel·lícula 'El Carter' (El cartero y Pablo neruda) que per cert podeu veure de franc a Youtube. Aquí teniu l'enllaç on queda palesa la sensibilitat del Premi Nobel. Basada en una novel·la de l'escriptor xilè Antonio Skármeta que també es va haver d'exiliar del país pel cop d'estat de 1973. Quin món aquest tan absurd. 

Canta conmigo hasta que las copas se derramen dejando púrpura desprendida sobre la mesa. Esa miel viene a tu boca desde la tierra, desde sus oscuros racimos.

De: 'El vino' en: Canto general

Bé i ara per no allargar-me més farem un pisco sour en record dels que em van servir a Valparaíso. Dic 'dels' perquè al restaurant ens van servir un com a aperitiu i un altre més dolç a les postres. Com us ho podria dir: vaig dormir al cotxe tot el viatge de tornada a Santiago. Em van tombar del tot. Xilens i peruans s'atorguen l'origen d'aquest còctel que es prepara amb suc de llimona i pisco, que és un aiguardent de raïm. Es poden servir en gots Sour o en copes que tindrem ben fredes al frigorífic.

Ingredients per a dues copes com les meves,

Fem servir una coctelera: amb una clara d'ou, 3 parts de 50 ml de pisco, 1 part de suc de llima, unes gotes d'angostura i gel esmicolat. Si voleu, també podeu usar una batedora. Humitegem la vora de la copa amb aigua i la passem per sucre per a decorar-la. Jo he pintat la vora amb xarop dolç de remolatxa i passat per sucre morè per a aconseguir un efecte diferent. Servim.

I com que fa uns dies vaig comprar anguila fumada del Delta, preparo un aperitiu per a acompanyar el còctel amb allò que tinc al frigorífic: pebrot verd, ceba vermella, raves, cebollí, pa d'algues marines i anguila. Tot amanit amb oli d'oliva verge extra, vinagre i servit sobre el pa. 

La pel·lícula d'El Carter, Il Postino en original, de l'any 1994 va tenir una banda sonora prou coneguda i que ha estat usada en molts talls de publicitat i programes tant radiofònics com de televisió. A Spotify es pot trobar tota sencera aquesta banda. Una de les parts més conegudes és In bicicletta i Il postino. També Pablito ens porta al film i un excel·lent tango, Madreselva, no hi pot faltar. Va guanyar l'Oscar l'any 1996 per la millor banda sonora i el seu autor és Luis Bacalov (1933-2017), un pianista, compositor i director d'orquestra argentí nacionalitzat italià. Magnífic acompanyament.

I Suoni dell'isola, Luis Bacalov


La Sebastiana a Valparaíso

Ya no pensemos más: esta es la casa: ya todo lo que falta será azul, lo que ya necesita es florecer. Y esos es trabajo de la primavera.

De: A 'La Sebastiana' en: Plenos poderes.



La Chascona a Santiago 

Dos amantes dichosos no tienen fin ni muerte,
nacen y mueren muchas veces mientras viven,
tienen la eternidad de la naturaleza.

De: 'Soneto XLVIII' en: Cien sonetos de amor.



Isla Negra

Regresé de mis viajes. Navegué construyendo la alegría.

De: 'El canto repartido' en Las uvas y el viento.



En un moment de lleure, cal una bona lectura i un còctel d'aperitiu i diu en Pablo Neruda:

Era la sed y el hambre, y tú fuiste la fruta.
Era el duelo y las ruinas, y tú fuiste el milagro.


2 comentaris:

  1. en aquest article observo una prosa meravellosa, beneïda saviesa i maduresa, la teva. m'encanta. està tan ben escrit. hi ha frases memorables, nani. te n'adones que la natura et fa bé? petons, amiga

    ResponElimina
    Respostes
    1. hola, estimada.
      la natura fa bé a qualsevol i ho saps molt bé. el temps també. i com sempre moltes gràcies per la teva companyia i per les paraules que omplen l'ànima.
      🖤

      Elimina