I no, no us vull donar la tabarra amb París. Però en aquests moments tan convulsos que vivim respirar una mica d'aire fresc ens va bé i m'agrada compartir-ho al blog. Necessitava sortir i veure coses diferents, amb tota la precaució del món, tot i que fa més de dos anys que no vaig a Barcelona. Sortim pel nostre entorn, amb molta natura i pobles petits, però passar per museus i passejar per carrers mullats sempre resulta un bon carregament d'inspiració.
Aquest cop no vàrem programar res, anàvem sobre la marxa: si plovia, visitàvem museus, si feia bo, passejàvem. I anar fent. Va voler la casualitat que dies abans de marxar vaig trobar en una llibreria de vell un llibre que fa molts anys em va recomanar la Mireia de Vila-rodona, 'La dama de l'unicorn' de la Tracy Chevalier. L'acció transcorre a Lyon, París i Brussel·les. I a París justament pel barri on acostumem a moure'ns més, el centre. Mentre caminàvem vàrem entrar a visitar la Sainte Chapelle (no l'havíem vist mai), una joia del gòtic radiant. I justament allí, a la botiga, vaig poder veure una petita reproducció del tapís de la dama i l'unicorn. M'hauria agradat veure els originals que són al Musée de Cluny- le monde médiéval, però està tancat temporalment. Diuen que és una meravella. Ja tinc un nou lloc per visitar la pròxima vegada. La novel·la és fantàstica i he après a distingir tècniques que es fan servir per a teixir-los i com. No he estudiat història de l'art, però la meva curiositat és immensa. Veient obres d'art és quan agafo idees i aprenc. Un blog de cuina també s'alimenta de vivències de tota mena, gastronòmiques i d'altres. Caminar per la ciutat ja és una glopada que alimenta l'esperit. I passejant vas veient com obres arquitectòniques modernes es combinen sense cap problema amb les antigues, de manera que vàrem arribar al Centre Pompidou que feia temps no visitava. Un cop més vam tornar a veure els tres blaus d'en Joan Miró, el retrat de la periodista berlinesa Sylvia von Harden, pintat per Otto Dix l'any 1926 i que és un exemple de l'art nouveau, inspirat en els mestres alemanys de principis del segle XVI (Cranach, Holbein). I què dir de com pintar Henri Matisse 'la brusa romanesa' de 1940, on els brodats són el vertader portagonista del quadre. Preciós. Un Andy Warhol amb les 10 Lizas, de 1963. I en un racó un petit homenatge a la Joséphine Baker, per haver entrat al Panteon per la seva manera de pensar i com militant del moviment antiracista. Em va fascinar el mòbil de l'Alexander Calder amb la seva figura. Després, per a descansar, un cafè al Flore, on sempre acabem per a veure passar la vida parisenca. L'endemà a l'hora de dinar, com que plovia, vam fer cap a la Maison de la Truffe, a les galeries Lafayette. Tot amb tòfones i ben cuinat. Ens van servir un plat de pasta amb una salsa tofonada, a part de l'amanida, que jo he intentat fer a la meva manera. La salsa 'tartufata' de Cap d'Urdet, de Sant Llorenç de Morunys a la Vall de Lord, la vaig trobar en una botiga de Tarragona que venen tot de delicadeses catalanes. Aviat us en parlaré en un altre post. És un gust anar-hi a comprar, quasi tot són productes de la terra.
Ingredients per la salsa tofonada,
- 250 ml de nata líquida
- 2 cullerades soperes i generoses de formatge parmesà ratllat + per a empolvorar el plat
- 2 cullerades soperes de mantega
- sal i pebre
- salsa tofonada en pot, la que us vingui de gust. 2 cullerades soperes i generoses hi he posat jo.
- xampinyons petits de París, tal com es coneixen els que consumim aquí
- pasta fresca, la que més us agradi (la meva l'he fet jo), per a quatre he posat 400 g
En una paella amb mantega hi posem els xampinyons un cop els hàgim netejat. Si són grossos, els trossegeu. Els que he posat jo eren petits i no ha calgut. Deixem que es facin a foc lent uns cinc minuts. Seguidament, hi aboquem la nata i quan comenci a fer bombolletes hi afegim el parmesà ratllat i la salsa tofonada. Remenem i tastem el punt de sal i pebre i hi posem la pasta, escorreguda, que haurem bullit d'acord la marca. Servim i empolvorem amb més formatge. L'he acompanyat amb vi blanc.
Per cert, de la Joséphine Baker vaig fer la seva crema, treta del llibre de l'Alice B. Toklas, la parella de la Gertrude Stein. Com m'hauria agradat veure per un forat aquell París. I també dir que a la Mireia li agraden molt els llibres de la Tracy Chevalier i ja me n'havia recomanat un altre, Criatures extraordinàries, i que vàrem acabar fent el xarop de saüc. El fil vermell que ens uneix. Posts que m'agraden.
El 'Jazz manouche' o també conegut com a 'Gypsy jazz', és un estil de jazz dins del Swing. Aquesta expressió va venir de la mà del guitarrista Django Reinhardt als anys 1930. I jo no puc passejar per la ciutat sense pensar en una banda sonora que m'alegri els sentits. Esperaré amb ganes de tornar-hi aviat, j'attendrai... Per cert, no sé si coneixeu la meva llista de Spotify, de La Cuina Violeta. En ella trobareu tota la música que setmana rere setmana afegeixo, a més d'altres relacionades amb la del dia. Aquí la teniu per si la voleu seguir.
Les Feuilles Mortes, The Rosenberg Trio
les fulles de parís i les flors del teu mas són cosines germanes. bona entrada al blog, estimada
ResponElimina...què faria jo sense tu...
EliminaL'altre dia vam anar a Barcelona a veure el meu germà en l'obra Assassinat a L'Orient Express, us l'aconsello i ja només fins al dia 3. La veritat és que està preciosa, i hi havíem anat poc aquests temps, també. Tanmateix París és un pou de sorpreses i hi pots trobar aquelles coses que aquí costen de trobar. Estris per escriure, paper, sabons, la pastisseria, els macarons... I tantes coses per anar a veure! Sí, jo també tindré pendent aquest museu de Cluny i la Sainte Chapelle, tancada quan hi vam anar. Però el millor, perdre's pels carrers...
ResponEliminaPer cert, m'encanta Tracy Chevalier, els he llegit quasi tots, em falten els darrers, entre d'altres coses esperant que els tradueixin al català, i ja no ho fan! No hi ha dret! La veritat és que enyoro aquests llibres d'una època en què els devorava... Aquest de l'unicorn és imprescindible.
Molts petons i ja Bon Nadal.
Ai, Sara. M'has fet recordar l'última vegada que vaig veure en David al TNC: genial a l'auca del Sr. Esteve. Una actuació sublim. No sé si podrem treure entrades per anar a BCN aquestes festes, la cosa està complicada. Espero i desitjo que vingui al Teatre Fortuny a actuar. I sí, París és per a passejar i badar. Aquest cop he descobert diverses botigues que no coneixia. I més m'estimo no dir res de les traduccions al català perquè la diria massa grossa. I els llibres de la Tracy Chevalier estan molt bé perquè barreja història amb ficció.
EliminaA veure si passat festes fem un cafè tot passejant per Reus.
Una abraçada i bon Nadal per a vosaltres també.
❤️❤️❤️
Ai, el Cafè de Flore, en tinc gots i tot... Ara vam anar al Deux Magots... I sempre aquell bon servei... Paris sera toujours Paris 🎷
ResponEliminaOui, Paris sera toujours Paris...
Elimina