dilluns, 13 de maig del 2019

Albert i Mélina, anem a l'Ambassade de Llívia


Perquè som allò que mengem, que bevem, que veiem, que vivim, que llegim, que estimem i tants altres 'que'. I el conjunt de tots fa que omplim la vida de moments especials i emocions i que vull compartir amb vosaltres avui: una experiència gastronòmica tot gaudint de l'entorn.
Ell, l'Albert, de Tarragona. Ella, la Mélina, de la Bretanya francesa. Tots dos fan un bon tàndem des de fa anys a la vida, a casa i a la cuina. Ell als fogons i ella a la sala. No és la primera vegada que tasto les seves excel·lents menges. En un dels primers posts del blog els vaig tenir a casa cuinant. Un dinar de luxe on em van ensenyar tota la seva mestria. I ara he pogut gaudir de la seva saviesa a l'Ambassade de Llívia, el seu projecte des de fa cinc anys. Que et pots emocionar davant d'un plat? I tant que sí! Ara ho explico.
El dia era net i clar i vaig poder accedir al restaurant per l'Allée de la Chartreuse. L'Albert com a bon tarragoní col·lecciona aquest licor i té autèntiques relíquies i per això li dedica aquesta avinguda a l'entrada. Allí vaig degustar un aperitiu amb una deliciosa terrina rillete de porc. I deliciosos els plats que varen seguir durant el dinar: una galantina de pollastre de pollastre de pagès com una escudella; uns pèsols llàgrima a la francesa en emulsió i gelat de Chartreuse; un Pâté en Croûte, foie d'ànec i festucs, la recepta del qual va quedar quarta en el Championnat du Monde de Pâté-croûte a l'edició 2018 (l'Albert m'ha dit que l'any vinent el vol guanyar i així ho espero); continuem amb el plat de gran tradició francesa, la Poularde demi-deuil en vessie (pularda en bufeta) amb tòfona sota la pell. Un plat que tarda dos dies en fer. No cal que digui que resulta espectacular. I de tancament, unes postres amb un suflé de gerds i el seu gelat. Acompanyat de pans fets a casa i oli d'oliva reserva de la familia i maridat amb un vi blanc de la Cerdanya, DNEU, que neix a 1.225 metres, del Celler Llivins i que surt de 2.000 ceps de sauvignon blanc. Un vi vegà i de muntanya que es fa amb tècniques exclusivament naturals. Una iniciativa força interessant. En resum, l'àpat va resultar un luxe per al paladar i que val la pena recomanar perquè la relació qualitat/preu és molt bona per l'alt nivell que ofereixen. A mi, la cuina francesa m'agrada molt i visitar l'Ambassade és tot una experiència. Cal remarcar l'ambient tan acollidor de la decoració complementada per la col·lecció de plats dedicats de cuiners ben coneguts d'arreu del món.
I és que amb l'Albert l'amistat familiar ens ve de lluny. Vull tenir un record per al seu pare, en Ramon, qui em va regalar els codonys de la seva finca del Vallmoll i que surten a la portada del meu llibre Codonys a l'armari. I de l'Albert, entre altres, tinc al blog l'amanida de tomàquets de l'hort amb romesco, una recepta que surt al llibre  Gran Livre de Cuisine de l'Alain Ducasse - Tour du Monde i que posa Tarragona en el món gastronòmic francès. És un tarragoní que no falta mai a les festes majors de la ciutat, sigui on sigui.
Visitar la Cerdanya sempre em resulta un plus. Em porta el meu pare al pensament que sempre ens explicava les seves rutes amb el camió de quan va fer el servei militar durant dos anys a Bellver de Cerdanya. Ens parlava als meus germans i a mi del fred que passava als hiverns, però que li compensava el paisatge. De les seves anades a Puigcerdà, a Bolvir, a Font-Romeu i sobretot a Llívia, l'enclavament català dins l'Estat francès. D'aquí la meva estima per aquest entorn i que no em resulta desconegut per les vegades que en vaig sentir parlar. I ara, passejant per aquestes muntanyes penso que m'hauria agradat haver-ho fet amb ell. Aquí teniu fotografies del poble i els seus afores.

Tot dinant, va sonar música brasilera i això em fa tocar fons sempre. Agua de beber cantada per Astrud Gilberto. Aquesta cançó  de Vinícius de Moraes amb música de l'Antonio Carlos Jobim, és una bossa nova de l'any 1961 i ha estat versionada per molts cantants, entre ells Al Jarreau. Tant aquesta a ritme de jazz com la de l'Astrud m'agraden molt. I també la francesa que fa en Benjamin Biolay.

Ce n'est que de l'eau, Benjamin Biolay & Melvil Poupad


8 comentaris:

  1. Que bonic tot i que bo. Quines ganes d'anar-hi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mercè, aquesta cuina és una passada. Si hi vas, t'agradarà segur!

      Elimina
  2. Emotiu, molt bon post Nani, gràcies per transmetre els nostres valors amb aquestes meravelloses fotos i paraules. Una abraçada.
    Mélina & Albert.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a vosaltres pel saber fer. Una cuina cuidada i feta amb passió.
      Una abraçada, Nani

      Elimina
  3. Es clar que ens poden emocionar uns plats perque parlen de unes persones, ens porten records. COm més passen els anys més m'emocionen uns plats. No sempre els més bonics o moderns però els que tenen una ànima...
    Segur que em comprens...
    Aquest estiu pensem anar a LLivia perque en tant anys l'Olivier no hi ha estat mai!
    Una abraçada ben forta!
    Palmira

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que et comprenc, Palmira. Així que passen els anys els valors són uns altres i el menjar no n'està exempt.
      Ja saps, si aneu a Llívia teniu un restaurant de referència.
      Una abraçada a tots tres.

      Elimina
  4. hauré d'anar-hi !!! i tastar aquest blanc dneu :) que deliciós tot !!!

    ResponElimina