Xocolata desfeta. Berenant amb la Carme Martí.

...

      Va sortir ben cofoia, acompanyada de la família, pujant de la Font Major cap al poble. Se sentia tan especial..., però en el record pensava que devia fer una fila... Un vestit blau cel, una flor que semblava una carxofa, o mitges, sabates i mantellina negra, pots comptar!

       Duia, també, un petit disgust: havia demanat a la mare un retrat de record i li havia contestat que no podia ser. Venien de dos anys de mala collita i costava tirar endavant. Ho comprenia i no ho comprenia. No feia gaires dies, havia sentit una discussió dels pares. La mare deia que a l'estiu volia tornar a treballar a Vil·la Engràcia i el pare deia que no calia, que amb la feina de casa, l'hort i la casa de la senyora Montserrat n'hi havia prou i de sobres.

        -Seran tres mesos que ens ajudaran tot l'hivern. La mare pot tenir cura dels nens, i la Maria ja és gran.

         -Vam marxar plegats de Les Masies per no tornar-hi.

         No va sentir res més.

         En sortir de l'església, el pare i els germans van tornar a casa, la Pilar i la Maria van anar a casa de la senyora Montserrat, que va insistir que abans de baixar a la Font Major passessin a veure-la, que faria massa hores que no menjava per tornar-hi en dejú.

          Les va fer entrar en una saleta i les va entaular. Els van servir xocolata desfeta amb coca. Amb un tovalló blanc nuat darrere el coll i un a la falda per no tacar-se, va menjar la xocolata desfeta més bona que recordava en noranta anys, sis mesos i alguns dies, potser perquè estava afamada, potser perquè li va quedar gravada a la memòria la dolçor del moment, potser perquè era boníssima de debò.

                                                                       ...

Del llibre El camí de les aigües, de la Carme Martí, editat per Amsterdam Llibres.

(Amb llicència de l'autora del llibre, Carme Martí)

La tarda es presentava alegre. Vaig preparar el jardí amb cadires on seurien les 12 convidades que compartirien lectura amb una escriptora km 0. No puc posar només escriptora, he de dir que una gran escriptora. Volíem fer en veu alta trossos de la seva obra El camí de les aigües. Però va resultar inevitable acabar parlant i llegint preferentment Un cel de Plom, la biografia novel·lada de la Neus Català, la supervivent catalana dels camps d'extermini nazis. Sí, estem parlant de la Carme Martí, una montblanquina que avui participa en el blog amb allò que sap fer: escriure, que ho fa com els àngels i que ens ha sabut transmetre les autèntiques lliçons de vida de la dona que va mantenir la força moral per a fer front a les barbaritats que va patir. De receptes i referències gastronòmiques les trobareu als seus llibres.

Fa un temps, la Carme em va demanar una còpia de la fotografia de la xocolata desfeta que vaig posar amb pa, que és com li agrada a ella menjar-se-la i per això he triat un paràgraf del llibre on en parla. I al post com fer-la, que com ja sabeu sempre la preparo amb Xocolata Creo i que vaig servir en acabar les lectures. Ens va passar el temps volant. Amb ganes de continuar llegint però havíem de passar a degustar les delícies que van portar cadascuna de les assistents i que compartiríem amb una copa de cava de la terra. A l'hora d'acomiadar-nos ho vam fer amb gran pesar pels moments tants emotius que visquérem. I vam acordar de tornar-nos a reunir quan la Carme tregui un nou llibre. I la farem més grossa...

Sobre l'autora ja n'havia parlat anteriorment als posts: l'escudella i carn d'olla del Camí de les Aigües, una recepta de la seva àvia i que per si no l'heu llegit, és un llibre deliciós. I també n'havia parlat quan encara estava emocionada per haver passat un 8 de març, el seu últim 8 de març, amb la Neus vaig preparar un senzill plat de bullit amb pelaies fregides. Sobre aquell dia la Carme va escriure al diari Ara el 14 d'abril l'endemà de la mort de la Neus, ... Vaig passar amb ella el 8 de març, portar-li visites i veure com els brillen els ulls d'admiració, també ha estat un regal preciós. Mantenia l'alegria, la vitalitat, l'esperit de lluita i les de xerrar i de tombar. Portava un jersei lila, va cantar molt, va presumir de fills amb un somriure d'orella a orella. La maternitat i la memòria, victòria i dignitat...

Recordaré per sempre més aquell dia, corpresa per ser davant d'una dona de 103 anys que representava part de la nostra història.

He triat dos petits trossos de les lectures que vàrem fer. Un de la Mireia perquè quan ens veiem sempre acabem parlant de llibres i també de la Carme.

Mireia

... Vora el pis vaig aturar-me a mirar quants diners duia al moneder per parar a comprar una barra de pa i una ampolla de vi.
     El pa i el vi.
     I una dona que camina en una gran ciutat.
     I el catacric-catacrec d'uns talons, dels meus talons.
     Els talons d'una dona que finalment se sent més bella que vella.
     El catacric-catacrec d'una dona feliç, camí de casa.
     Feliç per sobre de l'exili.
     De la deportació.
     De la mort als camps.
     Feliç, per sobre de supervivent...

I l'altre de la meva filla Zoe. El dia que va acabar el llibre em va trucar per a dir-me que la Neus li havia despertat, encara més, el desig de llibertat i de lluitar per les injustícies.
I ara m'adono de com l'autora utilitza les onomatopeies en molts moments i ens fa viure dins la novel·la el so que ens acompanya. Tant una com l'altra van llegir els paràgrafs emocionadíssimes per l'admiració que professen per la Carme.

Zoe
... A l'uniforme hi afegim el plat, la tassa i la cullera de llauna. Ens ho mal lliguem a la cintura amb un cordill. Aquests tres utensilis són els nostres tresors més preuats. Passes el dia amb l'uniforme de presa, amb les sabates que et fan mal i amb el dring-drong de la vaixella que has de dur al damunt. És desesperant...

Avui no em queda més que posar alguna cosa més adient a l'ànima de la Neus. També li agradava la música clàssica, però amb els temps que estem vivint a mi també em surt la part activista i de solidaritat per a combatre per un món més lliure i just. El seu enterrament va ser una cerimònia on es respirava amb emoció continguda. No em pregunteu quina música va sonar, cosa rara en mi que sempre recordo la banda sonora dels moments que visc amb intensitat. Hi va assistir la seva amiga Marina Rossell que canta moltes cançons de la resistència. Entre elles la mítica Grândola, vila morena, de Zeca Afonso, associada a la Revolució dels Clavells de Portugal i és la que va tocar a les emissores portugueses com a senyal per a començar el cop d'estat el 25 d'abril de 1974 contra la dictadura. El poble es va unir. Tot això és història i possiblement molts joves ho desconeguin, com tota la vida de la Neus. A Youtube teniu una versió del Coro da Associação de Pais do Conservatório Calouste Gulbenkian de Braga que és per escoltar-la de peus i també una amb imatges d'aquell dia, que fa posar els pèls de punta, del meu admirat i estimat Chico Buarque,  que es va haver d'exiliar en temps de la dictadura brasilera, cantant Fado Tropical. I navegant per Spotify vaig trobar una magnífica i solemne versió de la gran cantant de fados portuguesa Amália Rodrigues.

Grândola, vila morena, Amália Rodrigues
            ...Des del fons de la ciutat,
                    és el poble qui governa,
                           terra de fraternitat,
                                 Gràndola, vila morena...