dilluns, 7 d’octubre del 2019

L'aligot de la Maïté del Buron de Cap Combattut, a l'Aubrac


M'agrada visitar França. I m'agrada la seva llengua, cultura, costums, paisatge i com no, la seva gastronomia. I per això intento visitar el país sempre que puc. El dia del dinar a l'Ambassade de Llívia, li vaig demanar a l'Albert que em recomanés alguna regió que m'agradés i que encara no conegués, sense pensar-s'ho em va dir l'Aubrac. 

He de dir que no n'havia sentit a parlar. Hi havia passat i fet nit en algun poble molt a prop tot fent ruta cap al nord, però no aquest punt de l'Occitània. Un paisatge preciós i un clima dur que varia tot sovint: ara plou, ara venta, ara hi ha boira. A partir de l'octubre pot nevar en qualsevol moment i la neu acumulada pot arribar fins al mes de juny. D'aquí que compti amb diverses estacions d'esquí, encara que petites: a Saint-Urcize, Nasbinals, Laguiole i Brameloup. Els pasturatges dominen la zona que vaig visitar. Veure vaques, bous i ovelles és comú i ens dona idea de la seva riquesa gastronòmica. Carn i formatges preferentment. D'altra part és un lloc de trobada de molts pelegrins que es troben a la vora dels camins: per aquesta zona hi passa el GR 65 del Camí de Sant Jaume i d'altres GR que et porten a conèixer la regió. Molts dels petits pobles són punts de parada amb albergs. 
La recomanació que em va donar l'Albert era d'anar a un buron, casa de pastor, que abunden a la zona. Ell em va enviar el reportatge que va veure per la televisió francesa del Buron de Cap Combattut, un lloc de pau i tranquil·litat, ideal per anar a descansar i d'on la Maïté Tichet és l'ànima emprenedora de la Ferme du Soldadier junt amb el seu pare. Què dir de com han reconstruït un buron que era una ruïna com diu ella al reportatge amb un gust exquisit, però tot molt natural i acollidor. Ella és qui cuida la casa, cuina al seu petit restaurant i que sempre està ple, fa els embotits que serveix i les conserves de paté i rillettes que pots comprar in situ o en altres botigues dels pobles del voltant. Ja tinc reserves per a un temps. Però el plat estrella de l'Aubrac és l'aligot, l'especialitat gastronòmica occitana i que tradicionalment es fa als burons. Es prepara amb puré de patata i el formatge fresc que anomenen la tome que fan a la Coopérative Fromagère de Laguiole, que vaig visitar i us ensenyaré al post de la setmana vinent. He de dir que en vaig menjar en alguns restaurants i que cap supera el que va preparar  la Maïté. Us dono la recepta que consta al prospecte que em varen donar a la formatgeria i que ella em va dir que el fa de la mateixa manera.

Ingredients per a 4 racions,
 - 400 g de Tome fraîche de l'Aubrac
 - 1 kg de patates
 - 250 g de crema fresca

Preparació:
Coem les patates bullint-les amb pell en aigua, les escorrem, pelem i reduïm a puré.
Hi afegim la crema fresca.
Condimentem al gust: sal, pebre, all, nou moscada o altres espècies.
Quan el puré estigui ben calent, hi posem el formatge Tome tallat a tires.
Aquí potser el podríem substituir per un emmental ratllat.
Remenem la barreja a foc mitjà, fins que s'hagi fos per complet el formatge.
Estirem i girem, l'Aligot de l'Aubrac està llest.
Un consell: no s'ha de tenir massa temps al foc, es trencaria.
Es pot menjar com a plat únic o podrà acompanyar un rostit, un bistec, una llonganissa a la brasa o allò que us vingui a la imaginació.
És realment deliciós.

Vaig caminar uns quants quilòmetres pels camins que ja vesteixen de tardor. Però quan conduïa tenia posada una de les emissores de música clàssica francesa. Vaig poder rememorar Le Bourgeois Gentilhomme-Marche Pour La Cérémonie des Turcs del compositor francès Jean-Baptiste Lully en una versió de Vincent Warnier & Les Siècles (un gran descobrimenti que resulta ben diferent de la que sempre escolto de Jordi Savall avec Le Concert des Nations. Les podeu comparar. També em va acompanyar durant una estona Daniel Baremboim amb peces de Claude Debussy, entre elles la preciosa i màgica Suite Bergamasque,  Clair de lune, que em porta records de la infantesa i ja ho explicaré un altre dia. I seguidament jazz. Com no. I quan sona Sidney Bechet es para el món.

Petite fleur, Sidney Bechet


9 comentaris:

  1. lloc bonic pel que has passejat, m'agrada el lloc, m'agrada el què expliques,les teves fotogràfies... ganes de tastar l'Aligot de l'Aubrac..... i Petite fleur, m'emociona aiiiii, quin amor!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aiiiii, moltes gràcies. M'agraden molt els comentaris que em deixes.
      Bisous.

      Elimina
  2. Qué sitio tan bonito, Nani. Ya sabes que me encanta Francia, pero por esa zona he llegado un poco más abajo. Lo apunto en pendiente.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pues sí, Francia es mucha Francia en todo. Vendran dos posts seguidos.
      Te recomiendo esta zona. Compartimos amor por l' Ile de Ré.

      Elimina
  3. En sóc una enamorada de França, els seus paisatges i els seus menjars. L'aligot només el coneixia per una paquet que en vaig comprar (com de purè Maggi) sense saber ben bé el que era. Ara, veient aquestes fotos en voldria un plat per avui mateix a sopar!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nena, si t'agrada França i no coneixes aquesta zona, hi has d'anar. Val la pena menjar l'aligot in situ.
      Abraçada.

      Elimina