Carquinyolis, com els de sempre {del Sr. Arimany}

Quan les nenes de Memòries d'una cuinera van proposar fer carquinyolis per aquest mes, no sabien com m'agradaria la idea. Si cerqueu a Gastroteca.cat veureu que se'n fan a molts pobles de Catalunya i que destaquen sobretot els de l'Espluga de Francolí i els de Caldes de Montbui. I si encara es busca més resulta que en Salvador Arimany, que ja ens ha acompanyat d'altres vegades, és de l'Espluga i jo li dic el rei dels carquinyolis. Així que només calia anar a beure de la font d'on surten. Us transcric la recepta tal com me l'ha donat i que hem fet a casa conjuntament. Tota una lliçó d'un gran mestre.

Necessitarem:

 - 250 g de sucre

 - 120 g d'aigua

 - 1 polset de vanil·lina

 - 250 g d'ametlla llargueta crua amb pell

 - 5,5 g de carbonat amònic

 - 360 g de farina fluixa

Pastat:

Es fa un volcà amb la farina damunt la taula.

Al centre s'hi posa el sucre, el 85% de l'aigua i la vanil·lina.

Es remou amb la ma.

A continuació s'incorporen les ametlles i carbonat amònic dissolt amb unes gotes d'aigua.

Es barreja ben barrejat i es fa prendre la farina.

Ha de quedar una pasta dura.

Si cal, hi posarem una mica més d'aigua.

Formació:

Se'n fan 5 trossos igual de pes. Empolvorant amb farina farem unes tires cilíndriques de l'amplada de les llaunes dels forns domèstics, que haurem untat amb oli d'oliva. Passarem un pinzell mullat per a treure totes les restes de pols de farina.

Cocció:

Prepararem el forn (que ha de ser elèctric i sense ventilador) a 180º. Al moment d'entrar la llauna al forn l'apagarem i als 5 minuts el tornarem a engegar a 145º/150º. Temps aproximat una hora. Vigilar molt, la cocció és enganyosa. Treure del forn les barres d'una en una, mentre hem baixat el forn a 100º, i talleu al gruix que vulguem amb un ganivet gros i damunt de fusta.

L'apunt final:

Tingueu els canells preparats per a pastar. Si veiéssim que el forn avança molt de color torrat, baixem la temperatura. Guardem en recipients hermètics.

Us he de dir que mai havia fet carquinyolis i haver après a fer-ne amb Salvador Arimany ha estat tot un luxe, com sempre. Han quedat cruixents i molt bons. És la nostra música d'avui: crec, crec...

Mentre anava pastant m'explicava històries de tota mena. I em recalcava de la gran sort de tenir tot tipus de productes a l'abast. En el temps de l"estraperlo" de la posguerra...De pas m'ha deixat fotografiar unes receptes centenàries del seu pare i molt curioses. Això donaria per a una entrada dedicada.

Moltes gràcies Sr. Arimany per la seva bonhomia.