La Violeta, les mandonguilles i les peònies

Diuen que les mandonguilles, o pilotetes com en diem a casa, estan de moda. Nosaltres ho volem celebrar perquè és una menja que agrada a tothom. Fa uns dies ens vam reunir fills i néts i ens agrada fer un vermutillo com cal abans de dinar. Els petits mengen moltes patates i olives i perden la gana. Vaig pensar a fer-ne unes de petites que els agrada molt i si després no mengen tant no passa res. La Violeta em va ajudar a preparar-les. Sempre les faig amb llonganissa, com la meva mare, així que aprofito una de molt bona de Graus (Osca) que l'Esperanza, una companya de feina, em va portar del seu bonic poble.

Les mandonguilles no tenen cap secret i es fan quasi sempre de la mateixa manera.

Per a un pica pica,

Necessitarem:

 - 6 llesques de pa de motlle blanc

 - 1 tassa i 1/2 de llet

 - 500 g llonganissa

 - 2 ous

 - sal i pebre

 - 2 cullerades soperes de pa ratllat

 - 2 cullerades soperes de pinyons

 - 4 xampinyons esmicolats

 - 1 cullerada sopera de canyella en pols

 - farina

 - oli d'oliva verge extra 

Farem:

Posem el pa de motlle en remull a la llet durant una hora aproximadament i seguidament escorrem prement per a treure'n l'excés.

En un bol gran hi posem la carn de la llonganissa, els ous, els pinyons, els xampinyons, la canyella, salpebrem i barregem fins a tenir una bona pasta. Si veiem que necessita una mica més de cos hi afegim una mica de pa ratllat. 

Tapem el bol amb un drap i el deixem al frigorífic una mitja hora perquè es compacti una mica.

Farem boletes, i aquí la Violeta ha gaudit molt ajudant-me, que passarem per farina abans de fregir-les amb l'oli d'oliva.

Un cop fregides les posem sobre paper de cuina per a absorbir-ne l'oli.

Servim acabades de fer però fredes són bones igualment.

Tots a taula, quin goig. Les pilotetes emanaven una suau flaire de canyella, però hauria d'haver picat els dits dels grans: també se les menjaven! El sol ens acompanyava tèbiament i els nens vestien l'espai amb les seves juguesques. Les peònies del jardí deixaven anar el seu perfum més intens. 

Moments de felicitat... C'est ma vie, Adamo.