dilluns, 1 d’abril del 2019

Pizza fregida i un maridatge


Feia temps que volia posar al blog una recepta que m'agrada preparar, pizzetes fregides. Inspirades en un llibre d'un cuiner francès, són fàcils, econòmiques i que podem tenir al congelador per a qualsevol dia, bé com un aperitiu o per a un àpat lleuger. En aquesta ocasió faig un maridatge amb un vi que ho arrodoneix.
Tenir un bon vi a mà per a compartir és una norma a casa. I en aquest cas ha estat un d'ecològic de la DOPenedès, del celler Albet i Noya, de Sant Pau d'Ordal, a Subirats. En concret de les vinyes de la finca Can Milà de la Roca, un indret anomenat La Milana en referència a l'esposa del Sr. Milà que era l'encarregada de treballar la terra i que era coneguda popularment amb aquest renom. Vaig tenir l'ocasió de poder visitar l'heretat amb motiu del VII Curs de Pedra Seca impartit pels Margeners de l'Escola Mallorquina i que genera molta expectació entre picapedrers professionals i particulars, entre  tots els que volen arranjar les seves pròpies finques o camins. Cal tenir en compte que el passat mes de novembre l'art de la pedra seca va ser declarat Patrimoni immaterial de la Humanitat. Albet i Noya contribueix amb aquests cursos la preservació de la cultura tradicional tot conservant les barraques de vinya i els marges. En Jaume Sitges i en Pep Sastre són els margeners mallorquins de Vilafranca de Bonany, que fa 21 anys que es dediquen a ensenyar i reparar pedra seca i en fa 7 que venen al Penedès. Segons ells, seria molt interessant que en pobles rurals promocionessin aquests tipus d'activitat per a preservar tot el patrimoni arquitectònic del camp.
Elaborat amb les varietats caladoc, ull de llebre i merlot La Milana va resultar ideal per a acompanyar aquestes pizzetes junt a una amanida, un sopar lleuger. En Josep Maria Albet i Noya, que és un pioner en vinyes i vins ecològics, diu que mai hauria cregut que algun dia la vinya del Penedès podria ser tota ecològica i que ara sí que s'ho creu. Per a ell resulta l'aventura de tota una vida, 40 anys. És un goig visitar les seves vinyes i sobre el seu celler ja us en vaig parlar l'estiu passat amb el gaspatxo de préssec d'Ordal.
A l'hora de preparar-les ho faig agafant una fórmula del cuiner francès Alain Ducasse, del 'Grand Livre de Cuisine'-Tour du Monde. En ell, el xef dona la recepta per a preparar una massa de pa i després amb ella fem les pizzes fregides. I aquí, al post, ens trobem amb un altre element que també és Patrimoni immaterial de la Humanitat des de desembre del 2017, la pizza.

Per a unes 20 pizzetes necessitarem,
massa,
 - 250 g de farina
 - 5 g de sal
 - 25 g de llevat fresc
 - 10 cl d'aigua tèbia
 - 25 g de mantega en textura de pomada
 - 15 g d'oli d'oliva verge extra
farcit,
 - mozzarella de búfala
 - fulles d'alfàbrega
 - tomàquets secs confitats
 - concentrat de tomàquet fregit
 - oli de gira-sol per a fregir-les

Entrem en acció:
Desfem el llevat a l'aigua tèbia.
Al got del robot hi posem la farina, la sal, l'oli d'oliva, la mantega, l'oli d'oliva i el llevat diluït.
Remenem a marxa de barreja lenta durant uns 10 minuts.
La posem en un bol untat amb oli d'oliva i tapem amb film transparent, deixant que reposi al frigorífic.
He de dir que la vaig fer d'un dia per a l'altre.
Pastem la massa sobre una taula enfarinada i la deixem amb un gruix de 3 mm.
Amb un talla pastes rodó, de la mida que vulguem, fem els cercles que farcirem un tros de tomàquet sec, unes gotes del concentrat de tomàquet, un cub de mozzarella, un tros de fulla d'alfàbrega i tapem amb un altre cercle soldant amb una forquilla les vores.
Les podem deixar al frigorífic fins al moment de fregir-les o congelar-les.
Quan les fregim, ho farem per tandes de manera que no es toquin a la fregidora i les descansarem en un plat amb paper de cuina.
Acompanyem amb fulles d'alfàbrega passades per la fregidora i uns pètals de tomàquets confitats.
Au, a gaudir.

De les millors pizzes que he menjat viatjant recordo les de Buenos Aires, en especial una pizza preparada a la brasa, d'aquelles que difícilment oblidaré. Possiblement la seva arribada és deguda a la gran quantitat d'italians que van emigrar a l'Argentina fins als anys 40 del segle passat. I per associació d'idees, com sempre, a l'hora de triar una melodia que ens acompanyi opto per un tango cantat en francès que no anirà malament. Tot lliga a l'univers del pensament: una recepta d'origen napolità amb colors italians al plat, inspirada en un cuiner francès i que em trasllada a un restaurant d'un país llunyà i del qual em fascina la seva música. Aquí deixo una versió francesa de Libertango del bandoneonista argentí d'Astor Piazzolla, encara que una de les versions més conegudes sigui la de Grace Jones. I si voleu sentir-ne una de ben especial i diferent, teniu també la de Richard Galliano a l'acordió amb Jean-François Durez a la marimba que és d'un altre món...

Mois je suis tango, Guy Marchand

2 comentaris:

  1. Quines pizzetes més bones, una idea genial per un aperitiu o per un sopar de picar. I quin tresor que són els marges del nostre paisatge!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que són un tresor i gran els marges del nostre paisatge. I ho vàrem poder comprovar fa uns dies que a les Terres de l'Ebre els de les muntanyes de Camarles, són una meravella.

      Elimina