dilluns, 23 de setembre del 2019

Seguint el ritme del temps essent sostenibles, adeu estiu


Començaré el post amb el mateix personatge que el tancarà, el conegut i mediàtic al seu moment el gastrònom català en Jaume Pastallé. Qui no recorda el programa pioner de cuina que TV3 va emetre entre els anys 1987 i 1993. Va començar les emissions dient ... 'Senyores i Senyors, cregui'm: la cuina és un art molt difícil, de molta experiència i molta paciència. Un plat ben cuinat necessita tenir els gustos de tots els elements que el componen. Una salsa massa forta o un ingredient que domini sobre els altres fa malbé les excel·lències d'un guisat. Un perfecte equilibri de conjunt el pot obtenir un bon cuiner'...
I a continuació va presentar el cuiner del dia. No cal dir que aconseguia captar en pocs minuts l'atenció dels teleespectadors. Els programes no en duraven més de cinc. Deia un rodolí i acabava amb el ... que tinguin una bona cuina... La meva mare no se'ls perdia i alguna vegada prenia nota dels consells que donaven.
Però avui no porto cap recepta en concret sinó per a parlar de la sostenibilitat i responsabilitat a la cuina. El món se'n va no sé on (no vull dir paraulotes). Som moltíssims habitants i no hi ha prou aliments per a tots. El canvi climàtic ens està afectant cada cop més. L'agricultura n'està patint els seus efectes. Sense anar més lluny, l'hort de casa aquest any no ha estat esplèndid com anteriorment havia lluït, ha estat trist. I això va a més. Ens haurem d'acostumar a uns altres hàbits i un d'ells implica consumir productes locals i de proximitat preferentment. I seria bo mantenir un contacte directe amb la natura, tot gaudint-la i seguint el ritme del temps. Jo ho procuro i intento observar una conducta de respecte vers tot allò que puguem obtenir d'ella consumint productes de temporada. Cal tenir una cuina responsable, respectuosa i preocupada pel nostre entorn.
A la fotografia de presentació he posat uns popets amb ceba i romesco amb arròs de safrà. Són uns dels plats que més bons em surten. L'experiència i la paciència que deia abans en Pastallé. Fets amb pops de Tarragona, ceba de casa i arròs del Delta. Proximitat. I que varen sobrar del dia abans. Neteja de nevera i a casa no es llença res. Hem de fer per a sentir-nos bé a la cuina, que cuinar no sigui un càstig. No calen grans àpats ni molts diners per a menjar saludable. Menjar senzill. De carn un dia a la setmana, com a molt dos. Llegums i pasta tot sovint. Verdures i purés del temps fans les delícies dels comensals. I si fem crostonets del pa que va sobrar el vespre, fregint-los lentament amb un bon oli d'oliva (pot ser que no arribin a taula si cadascú que passa per la cuina pica) serà un complement sensacional. I en això els blogs també hem de fer la nostra feina. Gastronomia no és mostrar allò que mengem cada dia, gastronomia també és fer pedagogia alimentària i transmetre-ho als joves de casa.
I ja sé que no tothom té un hort, però podem comprar als mercats pròxims els productes dels pagesos locals que posen cura en tenir cada temporada allò que correspon al temps. A casa ja no tornarem a fer gaspatxos ni menjarem tomàquets fins a l'any vinent, només en algun plat o sofregit que sigui imprescindible. Cireres de Xile ara, no gràcies. I res més lluny de tenir alguna cosa en contra aquest país (que per cert són encantadors), ja en menjarem quan arribin les d'aquí. I com a mostra i perquè els tinc a l'hort us ensenyo com estan els fruits que venen de tardor i què podem fer amb ells: aquelles gavarreres o roses silvestres de principi d'estiu ja tenen els seus fruits, grataculs o gavarrons, que es poden confitar i són portadors de vitamina C que ens anirà molt bé per a suportar el fred de l'hivern; les figues de moro ja cauen de madures i amb elles vaig fer fa dos anys una deliciosa confitura perfumada amb vainilla; l'estiu passat vaig confitar les atzeroles i que enguany no podré repetir, n'han sortit ben poques; els caquis ja són ben grandets i en un mes com a molt, seran a taula tal com els preparo: amb llimona i canyella; les magranes que seran unes excel·lents postres quan les amaneixi amb vi dolç; les figueres que continuen donant figues a dojo i de moment les he preparat amb mel i Chartreuse per a acompanyar el gelat que sempre hi ha al congelador i un pastís ben fàcil de fer: una base de pasta full, a sobre un llit fet amb crema pastissera i damunt de tot les figues tallades per la meitat que hi càpiguen i cap al forn uns 35 minuts a 180 ºC; maria lluïsa i alfàbrega fresca que perfumen la cuina; l'orenga, la sàlvia i el romaní que he posat a assecar per a tenir-los a mà; el miraguà del camí l'he tallat només per a ensenyar-lo: la meva mare m'explicava que se'n feien coixins per a nadons amb les seves llavors (desconec si es continuen utilitzant) i finalment el ginjoler que està farcit de gínjols contents. Sobre la dita 'més content que un gínjol' no n'he trobat el significat però mirant-me l'arbre que quan està farcit de fruits i amb totes les fulles balla. Té les branques llargues i fines i amb una mica d'aire sembla una dansarina. Amb tot això que us he explicat no és ni més ni menys que hem de procurar estar en contacte amb la natura tant com puguem i consumir de temporada. La natura ens marca el ritme del temps donant-nos els fruits de cada estació. Seguir-la ens farà bé.

En un dels programes, el dia que va anar a Prades a menjar peus de porc, en Jaume Pastallé va acabar dient: 'I quan arriba la tardor i sents aquella fredor. Quan les fulles es tornen vermelles i el vent s'emporta les seques. Quan els ocellets del bosc comencen a fer el rebost, és quan nosaltres necessitem menjar fort'.
Doncs això. Benvinguda tardor que acabes d'arribar. Ah, i que tingueu una bona cuina.

A l'hora de triar la recepta musical i tant de parlar de natura no puc més que recordar l'Amazònia. Està cremant, ja fa anys que passa. El pulmó del món on habiten un gran percentatge d'aus exòtiques úniques i que és un lloc amb una immensa diversitat d'animals. I jo recordo una peça musical del gran compositor de música clàssica brasilera Heitor Villa-Lobos (1887-1959), nascut a Rio de Janeiro, que va viatjar durant un temps pel país per a conèixer la realitat folklòrica musical i la manera de viure dels seus habitants. Va dedicar la seva Melodia Sentimental a la selva amazònica, una preciosa peça que en versió més moderna va fer el cantant João Bosco (Melodia Sentimental, Floresta do Amazonas). També és molt coneguda de Villa-Lobos l'Ària-Cantilena de les Bachianas Brasileras, una versió de la qual la fa qui fou una gran cantant d'òpera del Brasil, Bidu Sayão. I igual de meravellosa la que canta la nostra estimada i enyorada soprano Victòria dels Àngels, amb l'Orchestra National de la Radiodiffusion Française, Bachiana núm. 5. Ah, i d'aquest mateix autor és la molt coneguda i recordada el Chôros Núm. 1, W161, que feia de banda sonora de Bona Cuina, el programa del qual parlo en encetar aquest post. 

Sentimental Melody, W555, Heitor Villa-Lobos & Sharon Isbin


6 comentaris:

  1. Quanta raó tens, Nani. Ara volem menjar de tot tot l´any i aixó no pot ser. Les verdures i fruites tenen la seva temporada, i quina delicia esperar a l´estiu per menjar tomaquets i cireres.Hem d´intentar comprar als productors de casa nostra. El món i la natura s´estan morint i nosaltres som els culpables i no hi tenim cap dret.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només que cadascú hi posi de la seva part, per petita que sigui, molts grans de sorra fan una muntanya.
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Estrenem una nova tardor! BENVINGUDA! Amb tots els aliments que ens dona!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aprofitem d'acostar-nos a la natura i conèixer els seus fruits. Ara és una bona època per a passejar pel nostre entorn.
      Feliç tardor!

      Elimina