La recepta musical de la Carlota Baldrís

El dia 24 d'octubre de 1971 el nostre gran músic Pau Casals va recollir la Medalla de la Pau, en reconeixement per la seva actitud. I ell, en agraïment, va pronunciar el conegut discurs 'I am a Catalan'. La medalla va ser lliurada per en U Thant, llavors el secretari general de les Nacions Unides amb les paraules... 'Vós heu consagrat la vida a la veritat, a la bellesa i a la pau. Com a home i com a artista, personifiqueu els ideals simbolitzats per la Medalla de la Pau de les Nacions Unides. Us l'ofereixo amb el més profund respecte i admiració...

No conec ningú que no s'emocioni amb les paraules del mestre Casals, de la mateixa manera que em vaig emocionar el dia que vaig visitar l'edifici de les Nacions Unides i veié al vestíbul el seu bust. I ara l'he tornat a veure replicat  a la seva casa de Sant Salvador. He recuperat el meu quadern de bitàcola d'aquell viatge i l'he mirat amb nostàlgia, 2004! Quan la Carlota Baldrís em proposà de fer les fotografies d'aquest post en aquella casa/museu, el meu entusiasme va créixer enormement. Ser en un lloc rodejada d'art i creació, on encara es pot respirar l'ambient de qui fou un dels nostres màxims exponents tant culturalment com de defensor de la llibertat, a la Fundació Pau Casals, la dipositària del patrimoni que va ser llegat al poble de Catalunya de tot allò que el mestre conservava en aquella casa. I una de les patrones d'aquesta fundació és la compositora i professora de llenguatge musical a l'Escola Municipal de Música Pau Casals del Vendrell, la  Carlota Baldrís. Ens vàrem conèixer el dia del dinar a casa de la ceramista Roser Oter, amb la Ruth Troyano i ella, i en parlar de música va saltar una espurna que convertiria l'àpat en moments màgics. Què seria d'aquest blog sense la música? De la meva vida?  Pot fer mal una persona que escolti La Suite Orquestral núm. 3 en re, BWV 1068, interpretada pel mestre? Pau Casals i Bach, massa coincidències. I en un moment li vaig demanar que havia d'escriure alguna cosa per a compartir. I aquí tenim el seu escrit. M'ha agradat moltíssim perquè en ell expressa allò que sempre he sabut i que ella em confirma: de com importants són els mestres que tenim durant la nostra educació. I de com el Sr. Mercadé la va ajudar en la seva predisposició a aquest art que ens alimenta l'ànima. Receptes per al cos i receptes per a l'ànima, tot coneixent la nostra història i territori. Moltes gràcies, Carlota.

                                              Història d'una recepta musical

Tota la meva vida me l'he passat cuinant música. De més petita m'hi acostava quan veia a la recent arribada a casa TV en blanc i negre qualsevol cosa que fessin de música, em quedava enganxada a la pantalla. Quan veia el meu germà tocant la guitarra i jo sabia que també la volia tocar. Alguna cosa em cridava. Vaig començar cuinant una cançó de Nadal amb els companys de classe a l'institut i vam guanyar el primer premi. De tantes hores com vaig estar per aprendre a fer els acords en una setmana, tenia els dits destrossats!

El primer d'anar a classes de música va ser el meu germà (abans no hi havia escoles de música com ara) i jo insistia que m'hi portessin també. Vaig començar a cal Sr. Magí Mercadé amb 13 anys. Amb el seu caràcter afable i cordial, l'olor del seu puro, la camamil·la que em feia la seva dona, la Maria, si algun dia no em trobava bé, el seu gelat de cafè que jo podia veure com preparava a la cuina... jo era feliç. Van passar a ser la meva segona família. Sentia que la música era alguna cosa meva de molt endins i que ja no em deixaria mai.

Allà vaig començar a aprendre a jugar amb les notes solfejant, asseguda al costat del mestre mentre ell tocava els acompanyaments de les lliçons del LAZ, amb el seu puro sempre a prop... com m'agradava, tot i la feina a endevinar les notes els dies que no havia estudiat! Després fèiem teoria a la seva taula i era quan de vegades entrava la Maria. El record d'aquests moments són un tresor per mi.

Vaig plorar molt quan el Sr. Mercadé ens va deixar. Si just s'acabava de comprar un piano de cua, la seva il·lusió, que era a la seva habitació perquè no cabia enlloc més a la seva casa del 3r pis de la plaça de l'església... com podia ser que passés això? Vaig estar moltes hores asseguda al costat del seu llit quan ja era en coma, esperant un miracle. Aquest piano va dormir molts anys a casa d'un nebot seu, i ara és a l'Auditori Cohí Grau de l'Escola de Música Pau Casals, una altra de les meves passions, Pau Casals i l'escola de música, on també porto molts anys cuinant música amb professors i alumnes estimats. Ho considero un homenatge a ell i a tants mestres anònims que ens han obert les portes al camí de la música. Cada vegada que el veig no puc evitar reviure el seu passat, i ens fem l'ullet i un petit somriure per compartir aquest secret tan especial.

Els meus pares em van comprar un piano Yamaha (que encara m'acompanya), i aviat vaig aprendre a cuinar amb el que passava quan els meus dits barrejaven notes blanques i negres, i em vaig enamorar de Bach... Tant el tocava que el meu germà em deia la 'Bach-eta'!  Cuinant notes que havien organitzat grans compositors va néixer un cuquet dins meu que em feia començar a experimentar creant les meves pròpies receptes, i de mica en mica aquest joc es va anar convertint en una part molt important de la meva vida.

Quina recepta faig servir quan alguna obra comença a bullir?

 - 70 g d'amor pel que vol néixer i es comença a coure

 - 25 g de deixar-se portar

 - 70 g de ser a 'l'ara'

 - 30 g d'aventura

 - 35 g d'inspiració

 - 50 g d'il·lusió per compartir aquest regal amb altres persones

 - 1 kg de treball diari

 - 1,5 kg de notes i material musical divers

Gràcies Nani per fer-me reviure aquests moments tan especials, et dedico la meva recepta!

                                                                                          Carlota


Sense paraules, quin honor. I crec que aquesta recepta serveix també per a la vida...


Eines de tall, Carlota Baldrís, Josep M. Ferrando, José Antonio Asenjo, Francesc Vigadany & Jordi López