dimecres, 17 de juny del 2020

Amanida de pastanaga amb flors de sàlvia


I el confinament m'ha deixat una mandra al cos que em costa treure-me-la de sobre. Potser pensant-ho bé no és mandra, potser és una relaxació que ha vingut per a quedar-se i mirar-me les coses d'una altra manera. Fins i tot la música que estic escoltant d'ençà que va començar tot el tema de la pandèmia és molt més tranquil·la, com la que he triat avui i que m'acompanya mentre escric, a poc a poc es van succeint els compassos al moviment dels meus dits sobre el teclat. En canvi he tingut ànsia de tornar a la natura i veure com ella segueix el seu ritme com sempre, inclús millor.

I així mentre restava a casa tancada em vaig perdre la floració dels fruiters i que tant m'agrada fotografiar, però encara més florit que mai i les magranetes ja comencen a agafar forma (després de dos anys sense donar-nos-en cap); la sàlvia està en el seu millor moment i florida com sempre (cal recordar que és molt beneficiosa per a l'hort per a combatre les plagues) i la segueix igual de florida l'orenga que aromatitzarà més d'un plat, ja que és una herba que tant s'empra com a condiment que com a planta medicinal; el fonoll llueix les seves umbel·les amb les precioses flors grogues; el gall Cornèlius em mira amb recel i continua acompanyat de les dues 'floripòndies' que ponen ous quan volen (avui m'han deixat un que he posat a la salsa) i que tenen el privilegi de viure al bell mig de l'hort; les tomaqueres estan farcides de floretes -hem d'anar esporgant els brots auxiliars que són aquells que surten a totes les aixelles de les branques i així evitem un excés de fruits menuts- i ja despunten les tomaques i els tomacons que aviat agafaran color (això sí, a causa de la gran quantitat de pluja que ha caigut hem hagut de posar-hi sofre per a salvar-les així com als altres fruits); les prunes estaran a punt en un tres i no res; les peres de Sant Joan que no he fotografiat estan dolces dolces i fa dies que en mengem, per les altres encara esperarem uns dies; els caquis ja comencen a ser grossets i el ginjoler està contentíssim amb les seves poncelles. La natura riu i jo estic feliç passejant-me per ella. M'he perdut tres mesos del seguiment que m'agrada fer però val la pena, tot té un verd especial.
I com a recepta no cal que us digui que l'he posat només com a excusa de poder ornar el plat amb unes floretes i fulles de sàlvia. Només caldrà que filetegem una pastanaga, afegim uns daus de formatge feta, unes anxoves i fem una maionesa feta amb oli de gira-sol, formatge parmesà, un all sense el cor, el suc de mitja llimona, una anxova i un rovell d'ou. A l'hora de muntar el plat l'he posat al fons per tal de no trencar l'harmonia del plat. Això sí, tot ben barrejat quan l'hem menjat.
Una de les primeres receptes del blog va ser un pesto de sàlvia i farigola que queda molt bo per a acompanyar una bona pasta. En aquella recepta ens acompanyava l'Adriano Celentano amb Ancora Vivo... non si gioca coi sentimenti, non ho giocato mai...

I Hear You Now, Jon & Vangelis
     ... After the first embrace from you my senses knew
              The look of love was in your eyes
                    and after we first make our senses tingle to
                          The touch oh how we hypnotize...


2 comentaris:

  1. Una amanida senzilla pero molt adient per estar en comunió amb la natura, que segueix el seu curs i que esta mes maca que mai...

    ResponElimina
    Respostes
    1. La natura necessitava que l'home la deixés en pau un temps...

      Elimina