dilluns, 9 d’agost del 2021

La bellesa dels estris, les fustes de la Neus


'El somni és una muntanya que el pensament ha d'escalar. No hi ha un somni sense pensament. Jugar és ensenyar idees.'

André Azoulay, polític magrebí d'origen sefardita.

I jo crec que la Neus, a part de pujar a la muntanya on viu, juga vivint el seu somni tot ensenyant i essent conseqüent amb les seves idees i fent allò que li agrada, per a gaudi dels que volem bellesa al nostre voltant, com els estris únics i  bells amb què les seves mans afaiçonen, amb delicadesa, les fustes que treballa. Amb això dic que m'agrada observar el disseny de tot allò que utilitzo quotidianament, que potser ens passa inadvertit moltes vegades que ho ha creat una persona, millor artista, amb les seves mans. M'agrada veure com treballen els artesans i què fan amb els materials que empren per a llurs obres. En el cas de la Neus, on jo veig un tronc ella hi veu una cullera. Creació, transformació, resultat meravellós. Cada cullera o estri que ella fa és únic. Podríem imaginar que tots són similars, però no, són únics. No tots han tingut els mateixos cops de martells, els talls de les gúbies, les passades de paper de vidre o els tocs de cera. Res a veure amb els estris industrials que no han tingut la sort de ser acaronats per unes mans tan sensibles. I com decora amb elles la casa: amb una pissarra amb dibuixos que varia segons el dia, joguines, mòbils que ballen amb el vent i la cuina amb rajoles de colors fetes per ella. 

Vaig visitar la Neus fa uns dies. El seu company -un nòmada empedreït enamorat del continent africà i que deixa empremta- em va preparar un cafè només arribar. Ens vam asseure per a prendre'l en unes escales de taulons, mentre la Neus treballava i el petit - un rosset entremaliat- corria i jugava amb la Bruixeta, el Philip i la Léa, els gossos. De sobte, el temps es va aturar i la conversa va seguir fluint. Quan ens vàrem adonar, ja s'havia fet tard i encara faltava fer les fotografies. Cal dir allò de sempre, que bé s'està quan s'està bé. Allà dalt a la muntanya es respirava diferent i sentíem els veïns que, en una altra iurta, viuen molt a prop. Per a qui no ho coneix, les iurtes són un tipus d'habitatge mòbil d'origen mongol emprat pels nòmades. A mi em quedava el camí de tornada, que no sé com l'havia de fer amb el meu cotxe petit que va pujar en primera a màxim de revolucions -en algun moment pensava que rodolaria avall- però tot va anar bé. Baixava emocionada pels moments compartits. 

L'endemà, mentre editava les fotografies (m'hauria agradat compartir avui moltes més), va arribar la meva filla Bibi que passava a fer un cafè i em va demanar que qui era la noia de les fotos. Quan li vaig explicar, ella en les seves paraules de consultora em va dir tot un reguitzell de coses que l'inspiraven en veure-les. Li vaig demanar que m'ho posés per escrit i aquí teniu el seu pensament com si ella i jo continuéssim enraonant,

... i per això podem dir que la Neus ha assolit l'èxit, sentint cada una de les lletres que formen la paraula: è-x-i-t. Perquè l'èxit en la vida és assolir allò que a un el fa sentir viu, allò que el connecta amb un mateix, amb l'entorn més proper i també amb la terra que li ha donat la vida. Quina grandesa. A vegades tenim al cap que èxit és assolir grans fites, grans xifres, béns materials, adaptar-se a les últimes tecnologies i d'altres històries que poden fer feliç a algú, d'altre no. I per a mi èxit és posar tot el cor en cada una de les coses que un fa, això sí que és riquesa, sentir-se que un viu alineat amb els seus valors -encaixin en menys o més mesura en la societat-, també és riquesa, dedicar-se a allò que a un l'apassiona és riquesa, viure coherentment alineant cor i ment és riquesa, i a més, compartir-ho amb persones amb qui entenen el significat de cada de les lletres de la mateixa manera, també és riquesa. I això és el que fa ella, enriquir la seva ànima amb creativitat per assolir el seu propi èxit. Enhorabona, Neus...  

Si entreu a la web de la Neus, exploreu els productes que crea: són originals i com he dit abans, únics. Culleres i taules per a tallar, els meus preferits. I si la seguiu per Instagram, veureu com la seva imaginació no té límits. 

Si comparem la vida que es du a la iurta amb la música podem dir que allí es viu amb altres revolucions per minut, en un altre ritme. I fins i tot, en aquest aspecte, tot és diferent. Un tocadiscs ens omplia l'espai, nota rere nota, amb John Coltrane només per a nosaltres. 'In a sentimental mood', sí, amb un estat d'ànim sentimental que ens aportava aquella manera d'entendre sense parlar. Mirar, observar, escoltar, gaudir del moment. És veritat, i es pot comprovar, hi ha una altra manera de viure més senzilla, esprement el temps al màxim amb la natura com a teló de fons. Gràcies, Neus, per deixar-me compartir un trosset del teu dia a dia. 

Stardust, John Coltrane


6 comentaris:

  1. Qué pasada, Nani. El tiempo detenido. ¡Cuánto tenemos que reflexionar! Me ha encantado el post, el trabajo de ella y, sobre todo, tus fotos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Elena, tal como está todo -el mundo patas arriba- llega Neus y nos muestra que hay otra manera de vivir.
      Y muchas gracias por pasar por aquí y que te guste.
      Un besote.

      Elimina
  2. Quan m'acostes al trosset d'algú tan especial perquè hi guaiti dins em sento una mica invasora, però és tan bonic...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Neus, ja veus que les 'neus' teniu quelcom especial...
      ❤️

      Elimina
  3. Que bonic Nani, ens ha encantat la teva manera de ser, de fer-ho tot tan fàcil i plasmar el nostre dia a dia a través de la teva mirada

    ResponElimina
    Respostes
    1. ...quan mirar i viure unes hores amb vosaltres sí que és un regal...
      ❤️

      Elimina