Ganyims de tonyina

Vàrem quedar de trobar-nos amb la Mia al seu restaurant, la Cooperativa de Porrera, al Priorat. La llum que entrava per una de les finestres en aquell moment il·luminava el pom de clavells que hi havia en una de les taules. Sempre en té algun que alegra i arrodoneix de bellesa de l'entorn. Perquè ella és especial, és la Mia.

D'ençà que la Ruth ens va descobrir aquest racó del Priorat, hi hem anat moltes vegades i hem acabat compartint molt bons moments amb la Mia. Ens agrada i ens sentim molt bé. Sobretaules d'aquelles que no s'acaben mai i que complementen els àpats que preparem, sigui a casa o com en aquest cas, a Porrera. Però abans d'anar cap a casa seva havíem de passar per la botiga de la seva germana Carme, Cal Grau, a buscar ganyims i tomàquets. Una botiga de més de cent anys que va fundar una tia, la Maria Grau, amb la intenció de tenir els millors queviures i altres productes del Priorat, amb detalls de fusta treballada als prestatges i el terra de rajoles hidràuliques que sobreviuen i mantenen el seu encant. Cosmètica, merceria, productes de bricolatge, pintura, sabateria i atifells diversos. Les dues nebodes expliquen com la Maria ho va aconseguir, però la botiga ha hagut d'adaptar-se als nous temps i ha anat reduint la capacitat. S'ha de dir que durant la pandèmia va servir de rebost al poble, tot i que té clientela fixa que només compra al poble, d'altres van a grans superfícies. La Carme té bons proveïdors i quan algú li demana alguna cosa especial, ella ho serveix en 48 hores. Remarca que la verdura i la fruita fresca li porten de Riudoms i altres llocs de l'entorn.  D'això se'n diu un bon servei. 

Un cop a casa de la Mia, després de passar per l'unic carrer empedrat del poble i algun racó especial, va preparar una bona amanida que vàrem acompanyar de ganyims de tonyina que ella acostuma a servir al restaurant. Per si no sabeu què són: les ganyes de tonyina salada, carn fosca que es troba agafada a les espines. Un plat de gran riquesa nutricional, amb gran quantitat de vitamines diverses. Ella els dessala en oli i els serveix empolvorats amb una mica de pebre vermell. Exquisidesa pura. I després no podien faltar a taula unes perdius en escabetx, que tal com diu l'Ivo són la seva especialitat i les millors que es poden trobar. Jo vaig contribuir amb les postres: un pastís de pomes i figues, que es van servir en uns plats antics preciosos. I el cafè en unes tasses dels anys seixanta, de la seva col·lecció d'estris antics. Cal dir que la Mia cuida sempre tots els detalls, tant a casa seva com al restaurant.  

El maridatge, a part de vins del Priorat, com a aperitiu va servir un escumós d'agricultura ecològica, un ancestral de Garnatxa amb notes fresques de violetes i gerds, el 4t del Celler 9+, de la Nou de Gaià. 

Un luxe de dinar. 

Gràcies, Mia. 

La Mia té llaços d'amistat amb la Sílvia Pérez Cruz i jo m'hi afegeixo amb una magnífica versió i diferent d'una cançó brasilera, la lambada.

La Lambada (Chorando se foi), Sílvia Pérez Cruz