'M'agradaria tenir una màquina de retratar màgica que ara mateix ens portés la boira d'un dia ennuvolat, que ens posés de fons l'harmoniós so dels boixets ballant metre fan punta, que ens teletransportés al silenci del camp, i que ens omplís aquesta sala de flors. I jo encara hi afegiria una cosa més: que envaís aquest espai amb el ventall de flaires i aromes que surten de les cuines d'aquestes meravelloses dones. Unes aromes que ens fan viatjar en el temps i que ens donen plaer alhora que parlen de dedicació, de temps, de família i de territori.
Són artistes perquè creen en els seus amables entorns una manera de ser i de fer. Una manera de cuinar, d'acollir i de fer sentir com a casa els comensals que han triat les seves taules per complaure els estómacs més exigents, però també els cors. Perquè darrere de cada plat hi ha una història, una mirada, un record i una manera d'entendre la vida.
No són mediàtiques, però en el seu medi mostren els productes locals i de temporada de sempre, no perquè sigui tendència o perquè ho dicti la moda, sinó perquè forma part de la seva manera natural d'entendre la cuina. Fan del respecte per la terra i pels productors una filosofia quotidiana, silenciosa i sincera.
Per aquesta exposició em vaig inspirar en un xef, en Gordon Ramsay, a qui vaig sentir dir que la vida d'un cuiner és estressant: pensar el menú, decidir els ingredients, comprar-los, preparar-los i fer que tot surti bé cada dia. Deia també que cal tenir una afició per cuidar la ment i el cos i saber gaudir dels paisatges que ens envolten. Digues-me on vius i et diré com ets.
I em vaig trobar anant a la platja, veient com feien punta de coixí, compartint una sessió de ioga entre vinyes i contemplant les flors d'un parc. Vaig entendre que aquests instants de calma també formen part de la seva manera de cuinar, perquè només qui sap aturar-se és capaç de continuar creant amb sensibilitat.
Són cuineres que no tenen 'sous-xef'. Que són imprescindibles al restaurant. Algunes han de tancar els dies que es posen malaltes o quan han de fer gestions. Tot passa per les seves mans. Amb una fortalesa admirable sostenen negocis, equips, famílies i clients sovint des de la discreció i sense fer soroll.
I aquí tenim la Lara fent tàndem amb la seva germana Rosa a l'Escandall de Cambrils. La Mireia, que tota sola a la cuina se'n surt de meravella a Les Fonts de Vila-rodona. La Mia, que té un vi amb el seu nom i que és la reina dels colors a La Cooperativa de Porrera. I la Laia, que porta la sala de Les Fonts de Cambrils ajudant la Victòria, la seva mare. Cuina de dones amb dones que ajuden. Dones que comparteixen coneixements, esforços i il·lusions.
Entre conversa i conversa també vaig descobrir allò que no surt a les cartes dels restaurants: que la Lara i la Rosa pensen i cuiden els pares, sempre presents en les seves paraules; que la Mireia li agrada començar el dia fent un cafè amb les amigues; que la Mia compra a la botiga centenària que va fundar la tia Maria Grau i que ara porta la seva germana Carme, a Cal Grau, de Porrera; i que la Laia i la Victòria van voler fotografiar-se amb el timó de la barca de la família mentre m'ensenyaven la fotografia d'en Josep Maria, en Tino, el pare. I que incorporen la Fifi i la Yacine com una ajuda important. Petits gestos que expliquen millor que res d'on neix la seva manera de cuinar i d'acollir.
He après visitant-les que les cuines són com les cases: un estat d'ànim. Transmeten allò que s'hi fa, però també allò que s'hi viu. Les seves olors, els seus silencis i el seu ritme expliquen molt més del que aparentment es veu.
Us podria explicar moltes anècdotes de cadascuna, però no acabaríem. Cada visita ha estat una lliçó d'humanitat, de perseverança i d'amor per l'ofici.
Per acabar, uns apunts finals: el meu agraïment a Patrici, patró de la barca Sílvia Primera, per permetre'm embarcar per fotografiar la pesca del dia des de dins; si teniu ocasió, no deixeu de tastar les delicioses melmelades artesanes que prepara la Mireia, una petita joia feta amb molta cura. Reserveu també un moment per assaborir una copa del vi ancestral MIA del celler Vall Llach, una magnífica manera d'arrodonir l'experiència. I una felicitació ben merescuda per a la Laia, que ha rebut el reconeixement de la Confraria de Pescadors de Cambrils per formar part dels restaurants que aposten pel producte de proximitat comprant el peix directament a la llotja.
Gràcies a totes les persones que, amb la seva feina i la seva generositat, han fet possible aquest reportatge. Espero que aquestes imatges us despertin les ganes de conèixer una mica més aquest ofici, aquest territori i, sobretot, de gaudir-ne a taula gràcies a les persones que el fan viu amb totes aquelles històries que, entre fogons i mirades, mereixen ser recordades.'
Nani Nolla
Aquest escrit és full de sala que podeu trobar a l'exposició 'Entre fogons i mirades' que s'estarà fins al dia 18 de setembre a la Sala Àgora de l'Ajuntament de Cambrils.
Desitjo que la visiteu i que us agradi.
🎵 Só Vendo Que Beleza (Marambaia), Omara Portuondo & Maria Bethânia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada