Confinament. Aquesta és la paraula. Durant dies ens haurem de distreure i fer quelcom i jo us proposo un pastís que només necessita temps i ara mateix en tenim i molt. El kouign-amann és un pastís de la Bretanya que es fa amb mantega 'demi-sal' com en diuen els francesos o també amb mantega normal. El seu significat és pastís de mantega. El podeu fer en racions individuals o sencer, com el meu. També, si no voleu tenir tanta feina, podreu comprar la pasta de full ja feta. Però jo us indico com preparar-lo a casa.
Crec que de mantega, farina i sucre tots en tenim a casa, així que no serà problema perquè ens hi posem. La flaire que us deixarà a la casa s'agrairà. Vinga, aixequeu-vos del sofà i aneu fer un tomb per la cuina.
Ingredients,
per la massa,
- 300 g de farina
- 200 ml d'aigua tèbia
- 10 g de llevat fresc
- 5 g de mantega fosa
- 1 xic de sal
per al pastís,
- 150 g de mantega tova
- 150 g de sucre normal o morè
per al motlle,
- mantega i sucre
Com el preparem,
Posem la farina al bol de la pastadora.
Afegim la sal i el llevat desfet a l'aigua.
Pastem a velocitat 1 durant un minut, més o menys, fins a obtenir una massa llisa.
Fem una bola i la tornem a posar al bol empolvorant una mica de farina per sobre, la cobrim amb un drap i deixem llevar a temperatura ambient durant una hora i mitja, més o menys fins que hagi doblat el volum.
Empolvorem amb farina la taula on aplanarem la massa amb un corró tot donant-li forma d'un quadrat de vora 20 cm per costat.
Posem la mantega i tanquem en forma de sobre.
Empolvorem amb sucre d'un costat i altre.
Tornem a passar el corró i li donem forma rectangular i la pleguem en tres.
Repetim l'operació i la posem uns cinc minuts al frigorífic.
Mentrestant, escalfem el forn a 200ºC.
Fem un rulo amb la massa i la tallem a trossos.
Untem el motlle amb mantega i empolvorem amb una mica de sucre.
Disposem els trossos de massa dins i tornem a empolvorar amb sucre per sobre.
Enfornem uns 30 minuts, fins que s'hagi daurat.
Servim tebi.
Amb una bola de gelat o fruita.
Fa anys vaig veure la pel·lícula French Kiss, una comèdia romàntica -d'aquí el pastís en forma de cor-interpretada per Meg Ryan i Kevin Kline, i a mi em va quedar a la memòria una de les cançons de la banda sonora que era Les yeux ouverts interpretada per The Beautiful South. Però m'agrada especialment la versió francesa de l'Enzo Enzo ...Un dernier verre de sherry, do sherry mon amour quand je m'ennuie, tous les jours se ressemblent a present, tu me manques terriblement... Si us dic que la cantava com els àngels la Mama Cass del grup The Mamas & The Papas la recordareu al moment. Inoblidable. I fenomenal la versió que fa la mateixa Cass Elliot & Barry Manilow, en un duet que no es queda enrere. A hores d'ara, ja heu vist com gaudeixo amb totes les variants: superba la jazzística d'Ella Fitzgerald & Louis Amstrong. La que destaco avui és la del croner canadenc Michael Bublé. Explicaré què em va passar amb ell en un dels viatges a Rio de Janeiro. No sé si hi heu estat, però una de les coses que no es pot perdre a la ciutat són les boires atlàntiques matinals de les seves platges. Anar-hi a primera hora del matí i caminar per Copacabana de la punta del Forte fins a la punta do Leme i pel camí dels pescadors és un regal per a l'ànima. En aquest enllaç de fa 7 anys en podeu veure alguna. I en això estava un dia amb l'Ivo que es va quedar assegut en un banc del passeig fent companyia a la figura de bronze de Carlos Drummond de Andrade (poeta i escriptor brasiler) qui va escriure ...No mar estava escrita uma cidade... i jo feia fotografies des de la sorra. No hi havia ningú més en tota la platja, excepte un noi molt ben plantat que anava amb texans, caçadora i una bufanda de llana que li embolcallava el coll. Em va cridar l'atenció que a ple estiu anés vestit d'aquella manera. Ell em mirava i somreia. Jo, per un moment vaig pensar de fer-li una foto, perquè no era molt normal allò de la bufanda. Vaig continuar amb lo meu i quan vaig ser altre cop al passeig li vaig comentar al meu marit que em sonava aquella cara, però ho vaig deixar córrer. L'endemà, passejant per la ciutat vaig veure un gran cartell que anunciava el concert d'en Michael Bublé... No cal que us digui qui era. Suposo que deu estar acostumat que l'identifiquin, per això devia somriure creient que jo l'havia reconegut. Molt maquet el noi de la bufanda, això sí. I una veu molt agradable també.
Dream a little dream of me, Michael Bublé
...Stars shining bright above you
Night breezes seem to whisper 'I love you'
Birds singing in the sycamore tree
Dream a little dream of me...
Crec que de mantega, farina i sucre tots en tenim a casa, així que no serà problema perquè ens hi posem. La flaire que us deixarà a la casa s'agrairà. Vinga, aixequeu-vos del sofà i aneu fer un tomb per la cuina.
Ingredients,
per la massa,
- 300 g de farina
- 200 ml d'aigua tèbia
- 10 g de llevat fresc
- 5 g de mantega fosa
- 1 xic de sal
per al pastís,
- 150 g de mantega tova
- 150 g de sucre normal o morè
per al motlle,
- mantega i sucre
Com el preparem,
Posem la farina al bol de la pastadora.
Afegim la sal i el llevat desfet a l'aigua.
Pastem a velocitat 1 durant un minut, més o menys, fins a obtenir una massa llisa.
Fem una bola i la tornem a posar al bol empolvorant una mica de farina per sobre, la cobrim amb un drap i deixem llevar a temperatura ambient durant una hora i mitja, més o menys fins que hagi doblat el volum.
Empolvorem amb farina la taula on aplanarem la massa amb un corró tot donant-li forma d'un quadrat de vora 20 cm per costat.
Posem la mantega i tanquem en forma de sobre.
Empolvorem amb sucre d'un costat i altre.
Tornem a passar el corró i li donem forma rectangular i la pleguem en tres.
Repetim l'operació i la posem uns cinc minuts al frigorífic.
Mentrestant, escalfem el forn a 200ºC.
Fem un rulo amb la massa i la tallem a trossos.
Untem el motlle amb mantega i empolvorem amb una mica de sucre.
Disposem els trossos de massa dins i tornem a empolvorar amb sucre per sobre.
Enfornem uns 30 minuts, fins que s'hagi daurat.
Servim tebi.
Amb una bola de gelat o fruita.
Fa anys vaig veure la pel·lícula French Kiss, una comèdia romàntica -d'aquí el pastís en forma de cor-interpretada per Meg Ryan i Kevin Kline, i a mi em va quedar a la memòria una de les cançons de la banda sonora que era Les yeux ouverts interpretada per The Beautiful South. Però m'agrada especialment la versió francesa de l'Enzo Enzo ...Un dernier verre de sherry, do sherry mon amour quand je m'ennuie, tous les jours se ressemblent a present, tu me manques terriblement... Si us dic que la cantava com els àngels la Mama Cass del grup The Mamas & The Papas la recordareu al moment. Inoblidable. I fenomenal la versió que fa la mateixa Cass Elliot & Barry Manilow, en un duet que no es queda enrere. A hores d'ara, ja heu vist com gaudeixo amb totes les variants: superba la jazzística d'Ella Fitzgerald & Louis Amstrong. La que destaco avui és la del croner canadenc Michael Bublé. Explicaré què em va passar amb ell en un dels viatges a Rio de Janeiro. No sé si hi heu estat, però una de les coses que no es pot perdre a la ciutat són les boires atlàntiques matinals de les seves platges. Anar-hi a primera hora del matí i caminar per Copacabana de la punta del Forte fins a la punta do Leme i pel camí dels pescadors és un regal per a l'ànima. En aquest enllaç de fa 7 anys en podeu veure alguna. I en això estava un dia amb l'Ivo que es va quedar assegut en un banc del passeig fent companyia a la figura de bronze de Carlos Drummond de Andrade (poeta i escriptor brasiler) qui va escriure ...No mar estava escrita uma cidade... i jo feia fotografies des de la sorra. No hi havia ningú més en tota la platja, excepte un noi molt ben plantat que anava amb texans, caçadora i una bufanda de llana que li embolcallava el coll. Em va cridar l'atenció que a ple estiu anés vestit d'aquella manera. Ell em mirava i somreia. Jo, per un moment vaig pensar de fer-li una foto, perquè no era molt normal allò de la bufanda. Vaig continuar amb lo meu i quan vaig ser altre cop al passeig li vaig comentar al meu marit que em sonava aquella cara, però ho vaig deixar córrer. L'endemà, passejant per la ciutat vaig veure un gran cartell que anunciava el concert d'en Michael Bublé... No cal que us digui qui era. Suposo que deu estar acostumat que l'identifiquin, per això devia somriure creient que jo l'havia reconegut. Molt maquet el noi de la bufanda, això sí. I una veu molt agradable també.
Dream a little dream of me, Michael Bublé
...Stars shining bright above you
Night breezes seem to whisper 'I love you'
Birds singing in the sycamore tree
Dream a little dream of me...
Aquests dies són per gaudir dels temps que requereix el llevat i les masses mare. Fem d'aquests moments tant especials un motiu d'aprendre i viure en modo slow.
ResponEliminaFa anys que no torno a fer un kouign amann... crec que fa 15 anys va ser el pitjor desastre de cuina a casa. Però segur que amb els anys he millorat una mica!
Una abraçada ben forta i cuideu-vos molt!
Palmira
Palmira,
EliminaAquesta situació de viure em mode slow ens farà repensar-nos. Temps ens sobre, així que podem aprofitar-ho per a repetir totes aquelles experiències que al seu moment no van sortir bé. I a més podràs comptar amb la Polyanna que t'ajudarà segur. Jo només veig la Violeta per videotrucada. I no sabem el temps que passarà abans no ens puguem abraçar.
Cuideu-vos molt vosaltres també!
Les estrelles brillant sobre tu,
ResponEliminala brisa de la nit sembla murmurar "t'estimo"
els ocells cantant en l'arbre de sicòmor
"Somia un petit somni de mi"
digue.m "Bona nit" i Besa'm.
Només abraça'm fort i digues que em vas a estranyar.... M'agrada molt aquesta canço, canti qui la canti.. Divertida l'anècdota a la platja amb el Bublé, el trobo molt atractiu, seductor....ha!ha! ha!
És una cançó molt bonica.
EliminaI sí, el Bublé és força atractiu i té una veu molt agradable. Els cantants es cuiden molt la gola i per aquest motiu devia portar la bufanda.
Actua sovint a Rio, els agrada. I suposo que es va apropar a nosaltres per no estar sol, no havia ningú en aquella hora. I ell també gaudia del moment, com nosaltres. Les boires matinals de Copacabana són una meravella, Maravilles.
Una abraçada i cuida't.
Bon dia Nani, quina sopresa veure aquesta recepta al teu blog. Ja saps que la Mélina és de la bretanya!
ResponEliminaNosaltres quan hi anem per Nadal sempre carreguem existéncies en un forner que hi ha al poble dels seus pares. Mantega n'hi ha, saludable diuen que no ho és, pero bo, bo si que ho és. Espero que estigueu bé. Records!
Hola, Albert.
EliminaDevem tenir telepatia. Et volia escriure per a demanar-te si la Mélina té alguna recepta de família del ´Far breton'. Fa temps que el vull fer tot i que tinc una recepta, però si ella en tingués alguna pròpia la faria. I sí, aquest kouign-amann porta molta mantega, però un caprici de tant en tant no fa mal. No em puc imaginar el que compreu per Nadal!
Em vaig trobar la teva mare el dia abans de començar el confinament i ja en aquell moment ens vàrem parlar amb distància.
Espero i desitjo que tota la situació que estem passant no influeixi massa en el tema del Bocuse d'Or. Trasbals maximitzat.
Una abraçada a tots.
El kouign amann va ser la meva perdició quan el vaig descobrir quan vaig anar a Bretanya, és tan bo....
ResponEliminaUna abraçada!!!
Estimada, no només és bo, és súper!
EliminaUna abraçada.