dilluns, 23 de març del 2020

Peixe moqueado, anem al nord-est brasiler


El confinament que estem vivim ens treu de la rutina encara que siguem moltes hores a casa. Cuina, música, lectura i d'altres aficions ens acompanyen en el dia a dia. Jo, a més, estic aprofitant per endreçar i posar ordre al meu arxiu fotogràfic. En això estic i em trobo que torno a viatjar en el temps i recordo molts dels racons visitats. Un d'ells, un paradís al nord-est brasiler, Baía Formosa, a l'estat de Rio Grande do Norte.
Les imatges són de fa uns trenta anys. Unes diapositives que he escanejat amb el meu escàner que és molt rudimentari i fa que les fotografies que no tinguin una bona definició. Quan tot això hagi passat les portaré al meu laboratori de confiança i les desaré perfectes. Igualment aprofitaré l'estada a casa per anar fent receptes de llocs visitats i així inclouré fotos que les acompanyin.
La fotografia del far és el Calcanhar a Touros, on Brasil fa la corba. Però més avall ens trobem Baía Formosa, un poble de pescadors i de vida senzilla,  un dels llocs que vàrem conèixer l'Ivo i jo durant les tres setmanes que vam recórrer en cotxe per la costa nord brasilera. Us recomano llegir el post del  seu carnaval. Indrets de somni que revisitats ara per internet ja no són iguals. El turisme se'ls ha empassat i encara que mantinguin el seu encant estan molt massificats. I va ser allí on vàrem menjar un peix acabat de pescar i preparat d'una manera especial. Intentaré explicar què és un 'Peixe moqueado'. Moquear és una paraula que ve del tupí-guaraní i significa rostir, fer a la brasa. I també és una manera que els indis tenen de guardar la carn o el peix, entre fulles (tal com el vaig menjar). Però la recepta que tinc es fa substituint les fulles per paper d'alumini i jo vaig més enllà i el substitueixo per una bossa de coure al vapor. El gust del peix queda més o menys com si estigués fet a la sal i sense embrutar tant. M'agrada fet així. I les orades són dels peixos preferits a casa. Al blog la podeu trobar feta al forna la sal o farcida d'angules. Si us agrada més el llobarro, també el podeu fer d'aquesta manera o rostit i acompanyat de calçots i tomàquets confitats. Va, que aquests peixos fets d'aquesta manera són ideals per a una dieta sana i equilibrada, que ara mateix ens convenen molt. L'orada la tenia congelada i m'ha anat molt bé. De pas, he agafat el julivert i les cebes de l'hort urbà.

Ingredients,
 - una orada
 - julivert
 - llimona
 - coriandre fresc
 - cebes
 - llorer
 - oli d'oliva verge extra
 - sal i pebre

Manera de fer,
A la peixateria demaneu que us netegin l'orada.
La farcim amb la ceba trossejada, uns talls de llimona, el coriandre (com que no en tenia de fresc l'he posat deshidratat) i una bona ració de julivert.
Salpebrat al gust i tot ell ben untat d'oli.
El posem dins la bossa de coure i enfornem, al forn preescalfat a 200ºC.
El temps necessari serà segons la mida del peix.
El meu, no recordo el pes que era per a dues racions, ha estat durant 45 minuts.
Traiem espines i pell al servir-lo.
Reguem amb oli d'oliva i salpebrem al gust.
Un arròs blanc fet amb ceba confitada l'acompanyarà.

A l'hora del maridatge trio per aquest post d'un lloc singular el vi 'Terrer Singular', però serà la meva sommelier particular preferida qui, amb una petita història inclosa, us n'explicarà les seves característiques i procedència. Aquí la teniu, 

Tinc la sort de tenir amics que em cuiden i em cuiden. Quan els visito, a Tarragona, miro de portar el vi, tot i que ells sempre en tenen, de bo i de català. L'últim Nadal, amb les presses, no vaig ser a temps de triar un parell de referències del celler de casa. Sempre miro de compartir amb ells vins i caves que ens fan viatjar en l'espai i en el temps, però essencialment recordar les mans bondadoses i esforçades que hi ha al darrere. El cas és que era a Reus a casa dels pares i feia temps que no anava a comprar vi. Després d'esmorzar amb una dona admirada i estimada, no recordo si era 23 o 24 de desembre, vaig anar a l'Orangette de Reus, on sempre dic que el Xemi em va ensenyar a estimar el vi. Els actuals propietaris em van guiar molt bé. Hauríem de celebrar que no només tenim grans enòlegs al nostre petit país com diria Lluís Llach, sinó també grans botiguers i sommeliers. Em vaig deixar recomanar. I vaig fer cas a les dues primeres referències que em van indicar. Una de les quals, la malvasia seca 'Terrer Singular' que neix en unes vinyes de sòls molt pobres, a Santa Oliva, al Baix Penedès, al costat del taller de l'estimada Roser Oter. Diria que ella també n'és fan. El vi es fermenta i es cria en àmfora de ceràmica. Les vinyes creixen en un terrer auster però ric en biodiversitat, amb dos joves elaboradors al capdavant del celler Finca Mas Perdut, el Josep i la Rebeca, que fan 'vins amb amor'. Cinquena generació d'una família arrelada al Penedès que forma part d'una de les entitats agroalimentàries del país que més m'estimo i admiro: Terra i Taula. Tinc la sort i el privilegi que l'abril de fa dos anys em van fer padrina. No és per això, que també, però sempre penso que els cuiners i els productors que en formen part, ens fan bé al cos i a l'ànima. Són inqüestionablement un segell de qualitat, però principalment un exemple de cooperació i de solidaritat en un món que no està acostumat a fer-ho. Bé, celebro que als meus amics tarragonins els hagi agradat 'Terrer Singular', jo tinc pendent de tastar-lo. A l'Orangette hi tornaré, està clar, però ara tinc temps per pensar quins vins voldré compartir amb ells del modest celler que tinc a casa. Seran els vins més especials que mai haurem begut, al mas, perquè segur que ja serà estiu.
                                                            Ruth Troyano, Periodista i Màster en Turisme Enològic

Gràcies, Ruth. Els moments i vins compartits amb tu són un bon aliment per a l'ànima i tingues per segur que a l'estiu ho celebrarem.

I a l'hora de la música opto per una local, del nord-est brasiler. En aquests moments que ens trobem sols i alguns en solitud, m'agrada molt una cantada per Gilberto Gil, el músic que va arribar a ser ministre de cultura al Brasil. Per cert, la seva filla la cantant i actriu Preta Gil, està afectada pel Coronavirus. Eu só quero um xodò, Gilberto Gil. Xodò en portuguès és tenir un amor, una relació amorosa. La cançó es molt dolça i si la sentiu amb com un baião nordestí tal com la toca en Dominguinhos és una delícia.

Eu só quero um xodó, Dominguinhos


4 comentaris:

  1. gràcies! feliç d'estar entre tanta bellesa. t'estimo

    ResponElimina
    Respostes
    1. ai, amiga. quantes coses ens queden per fer encara.
      ❤️❤️❤️

      Elimina
  2. I quantes coses que s'aprenen llegint-vos! Una orada boníssima segur!
    Molts petons!

    ResponElimina