I les temporades a l'hort passen ràpidament. Ja hem arribat al final de les faves i dels pèsols (tot i que d'aquests últims enguany no en vam plantar). Però fem un espetec abans que marxin fins a l'any vinent. Tal com ja vaig esmentar al post de la soupe au pistou, les Nacions Unides han declarat el 2021 l'Any Internacional de les Fruites i Verdures, on ens convida a consumir-ne més i menys carn. I en això estem, intentem tenir una bona varietat d'hortalisses. Seguim la roda de la vida al camp, amb proximitat i temporada.
I tot mirant el Corpus del Patrimoni Culinari Català de l'Institut Català de la Cuina hi ha una recepta que em cridava molt l'atenció fa temps perquè no l'he vist mai en un restaurant de casa nostra ni l'he menjat a casa de ningú: el farro tarragoní. Quan em vaig anotar els ingredients vaig veure que era molt semblant a l'escudella catxaruda, la sopa de pobre. Això que sigui una sopa de pobre ho hauríem de discutir perquè no ho és ni de bon tros: verdures del temps i de proximitat que podem trobar als mercats és un luxe que cal aprofitar. I queda palès que els ossos de pernil, que sempre en podem tenir al frigorífic, donen un molt bon gust als brous de la nostra cuina. Sempre variant els llegums i les verdures que hi entren també tenim l'ouillada catalana que vaig descobrir en una novel·la. I a la cuina de casa dels meus pares els brous acostumaven a tenir un os de pernil com a ingredient. I el que em xoca del plat d'avui és el nom 'farro tarragoní' també conegut com a 'xarró tarragoní', és una varietat de les nostres escudelles. Si cerquem al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans la paraula 'farro' surt la definició: Farinetes bullides o fregides fetes amb farina de blat de moro, cosa que no té res a veure amb la sopa. Però sí que trobem la recepta al llibre La Teca d'Ignasi Domènech. Tot i que sé que a Tarragona es fa la 'Jornada gastronòmica del Farro' que es cuina per a començar les festes del Carnaval, jo no l'he seguit mai. Hauré d'esperar que la tornin a celebrar. Au, que prepararem el plat que ens alimentarà el cos i l'ànima. I una última cosa: a casa som molt 'soperos' i no ens fa res menjar-ne tot l'any. Una herència gastronòmica de la meva mare... Tornàvem de la platja a l'estiu i alguna vegada ens esperava una bona sopa. Coses de famílies.
Ingredients per a quatre racions,
2,5 l d'aigua ● 1 os de pernil sec ● 150 g de fesols blancs ● 2 patates mitjanes ● 1/2 col d'hivern ● 100 g de pèsols ● 100 g de faves ● 1 tros de botifarra blanca culana ● un bocinet de sagí pastat amb un xic de farina ● 100 g de fideus ● sal
Al vespre posarem els fesols en remull en aigua. L'endemà els courem en una cassola junt amb l'os de pernil durant uns 3/4 d'hora a foc mitjà. Passat el temps hi afegirem les verdures i deixem que es coguin a foc amorós. Quan estiguin a punt tastem el punt de sal i afegim els fideus, el sagí i la botifarra tallada a rodanxes. Així que hagi passat el temps de cocció de la pasta ja podem servir.
A les fotografies podeu veure les flors de les faveres que són unes orquídies precioses (va ploure fang), així com les flors dels tirabecs que són de la mateixa família dels pèsols (ja van sortir en un altre post: crema de pèsols de primavera). Si voleu veure com són les flors de la pesolera les teniu aquí. I la verdura que m'agrada agafar de bon matí en un passeig per l'hort: col, enciams i carxofes.
Fa uns dies ens va deixar un dels meus referents de la música italiana i que tant m'agrada. Gràcies pels moments que m'has fet gaudir amb la teva veu, Franco. I excel·lent la versió que fa de la coneguda 'La cançó dels vells amants' de Jacques Brel. Dos monstres junts.
La canzone dei vecchi amanti, Franco Battiato
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada