Xocolata desfeta. Berenant amb la Carme Martí.

...

      Va sortir ben cofoia, acompanyada de la família, pujant de la Font Major cap al poble. Se sentia tan especial..., però en el record pensava que devia fer una fila... Un vestit blau cel, una flor que semblava una carxofa, o mitges, sabates i mantellina negra, pots comptar!

       Duia, també, un petit disgust: havia demanat a la mare un retrat de record i li havia contestat que no podia ser. Venien de dos anys de mala collita i costava tirar endavant. Ho comprenia i no ho comprenia. No feia gaires dies, havia sentit una discussió dels pares. La mare deia que a l'estiu volia tornar a treballar a Vil·la Engràcia i el pare deia que no calia, que amb la feina de casa, l'hort i la casa de la senyora Montserrat n'hi havia prou i de sobres.

        -Seran tres mesos que ens ajudaran tot l'hivern. La mare pot tenir cura dels nens, i la Maria ja és gran.

         -Vam marxar plegats de Les Masies per no tornar-hi.

         No va sentir res més.

         En sortir de l'església, el pare i els germans van tornar a casa, la Pilar i la Maria van anar a casa de la senyora Montserrat, que va insistir que abans de baixar a la Font Major passessin a veure-la, que faria massa hores que no menjava per tornar-hi en dejú.

          Les va fer entrar en una saleta i les va entaular. Els van servir xocolata desfeta amb coca. Amb un tovalló blanc nuat darrere el coll i un a la falda per no tacar-se, va menjar la xocolata desfeta més bona que recordava en noranta anys, sis mesos i alguns dies, potser perquè estava afamada, potser perquè li va quedar gravada a la memòria la dolçor del moment, potser perquè era boníssima de debò.

                                                                       ...

Del llibre El camí de les aigües, de la Carme Martí, editat per Amsterdam Llibres.

(Amb llicència de l'autora del llibre, Carme Martí)

Una menja vegana per a celebrar el post 600 ❤︎ i un embriac de bellesa

Últimament raciono molt el meu temps. Com més el valores veus que no el pots perdre de qualsevol manera. Intentes: que els llibres que llegiràs t'aportin alguna cosa, que la música que escoltaràs sigui ben triada i t'emocioni, reunir-te amb els amics de sempre o nous amb qui voldràs compartir moments de benestar, que els aliments siguin per a sustentar i no viure per a alimentar-te, i així tot un estol de coses que ens produirà plaer i activarà els nostres sentits.

Pastís de xocolata, canyella i safrà, un regal per als sentits

L'Antònia Casas va emigrar a l'Argentina amb tan sols 11 anys. Amb una maleta de cartó i un bulb de safrà que duia a la butxaca, desenterrat de la seva casa d'Alacant. Aquest fet la va acompanyar la  resta de la seva vida i en totes les cases que va viure sempre en plantava. Una bonica història que les seves netes han escrit ajuntant totes les seves receptes amb relats de vida.

Arròs de bacallà i nap violeta, i unes cases de tros

M'agrada mirar el paisatge d'on visc i conèixer el territori, caminant per senders de petits recorreguts, d'entre 10 i 50 km i que a Catalunya estan marcats amb franges blanques i grogues, com la pintura que té la nostra alzina del camí que em recorda per on passo. I en tots aquests passejos m'agrada observar el vell i bell patrimoni que tenim de cases de tros.

Pit de pollastre confitat i coulis de tomàquet amb fruits vermells

És estiu i tenim moltes ganes de viure a l'aire lliure. Qualsevol excusa és bona per a compartir taula i un bon vi. I sempre, sempre, sempre amb bona música de fons. Què seria de la meva vida sense la música? Cal tenir la banda sonora de la nostra vida, perquè d'ella ens endurem aquests moments viscuts amb intensitat però tranquil·lament. I amb els anys veus que els necessites cada cop més.