Arròs verd

Que m'agraden les flors no cal que ho digui. La natura en general, tampoc. I soc molt feliç quan arriba la primavera i veig tot l'entorn verd i florit, encara que enguany es nota que la sequera fa que tot estigui diferent. Però hi ha la tanca del meu veí que no falla: les glicines arriben puntuals tot i que no estan tan ufanes com altres anys. I les seves peònies que m'alegren la vista -he de pujar al mur per a veure-les- i que el saltaria per a tallar-les totes (sabria que hauria sigut jo i no ho puc fer). 

Brownie marbrat de tres xocolates

Havia anat a fer la caminada diària, feia fred i tenia ganes d'arribar a casa. Pel camí vaig trobar un ametller, d'un tros abandonat, tot florit i em vaig fer un pom. M'agraden molt aquestes flors efímeres i els pètals que van caient sobre la taula a mesura que passen els dies. Són pura poesia.

Pollastrons amb albergínia i suc de vi blanc i avellanes

Quan vaig tenir a mans el nou llibre de la Mariona Quadrada, Essències, Cuina i sentiments a taula d'Edicions Sidillà, em vam venir les olors de molts plats que no han faltat mai a la cuina de casa nostra, però que en aquest cas porten, a més a més, les vivències de la infantesa de l'autora que la duen a reviure-les il·lustrades d'una manera excel·lent per la seva amiga Adela Blasi. I com diu l'escriptora Rosa Pagès, autora del pròleg, ... Perquè aquest espai habitat pels records, construït amb les hores passades al taulell de la cuina, tallant, fregint, plomant, remenant, embolicant i rostint, l'han fet sempre les dones amb les seves mans, per bé que els homes que han volgut hi han trobat també un lloc... I sí, resulta un espai habitat  i ple de sentiments que ens transporten a altres temps.

Brownie de xocolata amb nous

I un cop més som a la tardor. Han arribat aquells dies que em ve de gust engegar el forn i preparar alguna cosa dolça, agafar aquell racó al jardí on encara toca el sol i un bon llibre, amb una manteta fina sobre les espatlles. Aprofito per a recomanar-vos el de la Jeanette Winterson, Per què ser feliç quan podries ser normal?, d'Edicions del Periscopi. La història d'un esperit lliure que es va refugiar en els llibres. Un llibre de memòries, autobiografia, una oda al poder guaridor de la literatura. Més que recomanable.

Tacos de cua de bou

'Si los tacos fuesen una religión, la taqueria seria la iglesia', diuen en un dels capítols de 'Las crónicas del taco' de Netflix. Podria dir que he fet tot un màster dels tacos mexicans. Jo només havia menjat els burritos i els tacos de carn, però després de veure'ls ja conec els de suadero, cochinita pibil, birria, cabrito, peix i altres. Són una representació gastronòmica internacional de la cuina mexicana. Cal dir que els no recomano aquests reportatges a vegans i vegetarians.

Tortilla rellena, empanadas, choripán i pizza fugazzeta, anem a Buenos Aires

 

Va coincidir que estava repassant el meu arxiu fotogràfic de la part de viatges, ho estava fent de l'Argentina i Xile, i a la nit vaig començar a veure la sèrie 'Street Food: Latinoamérica' (molt recomanable)  de Netflix que començava per Buenos Aires. Choripán, fugazzeta, tortilla rellena, empanadas. De sobte em va venir a la memòria, per més anys que hagin passat, tot aquell reguitzell d'olors, colors, sons i racons de la ciutat a la qual hi tornaria sense pensar-m'ho dues vegades.

Bonítol de Tarragona a la sal en escabetx i una amanida amb flors

Quan vaig veure el programa Cuines, on en Marc Ribas preparava un bonítol a la sal en escabetx, vaig pensar en el que havia comprat dies enrere i tenia al congelador. Amb això de la pandèmia m'agrada tenir el congelador amb reserves perquè mai se sap quan podem tornar a un confinament més dur (esperem que no), però per si de cas. Així que em vaig posar mans a la sal i som-hi.

Sopa de pilotes de penegal, a l'estil alemany

La idea va venir en acabar de veure la minisèrie dramàtica Unorthodox, i que recomano, a Netflix. Veure com passejaven per Berlín em va portar a recordar aquesta ciutat amb les meves fotografies. Una visita que vaig fer a aquesta capital, ara farà deu anys, després de veure un reportatge sobre l'obra del gran arquitecte brasiler Oscar Niemeyer (Rio de Janeiro, 1907-2012) a Berlín, al barri d'Hansaviertel districte de Tiergarten. Una meravella d'edifici que junt amb altres obres de reconeguts mestres donen un aire de modernitat a la ciutat.

Popovers, uns panets de mantega

De mica en mica, molt a poc a poc, la temperatura comença a baixar i engegar el forn vindrà de gust cada cop més. Aquest hivern m'he proposat que els pans em surtin bé del tot. Tinc molts llibres de com fer-los, però cal que m'hi posi seriosament i comenci a enfornar. Així que vaig a la prestatgeria i agafo 'La biblia del pan' de la Rosa Levy Beranbaum, que fa temps que el porto d'aquí cap allà i intentant entendre la màgia per a tenir èxit en la matèria. 

Kedgeree {surt al primer capítol de Downton Abbey}

M'agraden les sèries angleses de televisió. Una d'elles és Downton Abbey, que encara estic seguint. Sí, vaig endarrerida però tinc l'avantatge que me la miro tranquil·lament i quan puc. Em va cridar l'atenció en el primer capítol que havien de servir un kedgeree i ho fan de manera exquisida com ho demana l'alt nivell dels comensals aristòcrates. Jo em vaig quedar amb ganes de preparar-lo i avui em venia de gust fer-ho.

Lemon meringue pie {recordant Mildred Pierce}

M'agraden les sèries de televisió americanes. No és la primera vegada que ho dic. I fa uns anys vaig seguir una que em va agradar força: Mildred Pierce. Una minisèrie interpretada per Kate Winslet, en una adaptació d'una novel·la de James M. Cain, on una dona separada del seu marit lluita per tirar endavant les seves dues filles a l'època de la Gran Depressió. Em va quedar gravada la imatge del pastís que feia només començar el primer capítol i que avui cuinarem: el lemon meringue pie.

Gravlax de remolatxa {aprenent de la tele}

M’agraden els programes de cuina que ensenyen a cuinar amb qualitat. En segueixo uns quants d’estrangers. Els gravo i després en moments de relaxament els miro tranquil·lament. Fa uns dies vaig veure un de la televisió canadenca on feien un gravlax, un plat de la cuina nòrdica. Grav vol dir enterrat i lax salmó.

Pollastre Nora Walker {d'una sèrie de TV}

M'agraden les sèries americanes: The good wife (em distreu molt), Frasier (rèiem amb ganes), Friends (aire fresc i divertit i tinc gravat l'últim capítol que em va emocionar), Mujeres desesperadas (que s'acaba aquest dimecres), Sexo en Nueva York (amb glamour) i la tan esperada nova temporada de Mad Men (que em fascina). Però hi ha una, Cinco Hermanos, on una de les protagonistes era Nora (Sally Field), una mare que tenia una cuina que és el somni de qualsevol i ella s'hi passava moltes estones. En un capítol una de les seves filles, Kitty (Calista Flockhart), li deia que ningú feia el pollastre al forn com ella i explicava el secret: posar mantega fosa per sota de la pell del pollastre i al forn. Quedava cruixent. I així l'he fet i realment ha quedat cruixent per fora i tendre per dintre.

Semifred de cireres {de La Riera}

Em declaro seguidora de La Riera. Sí, després de dinar m'agrada fer un descans i veure allò que ens prepara l'episodi del dia. També he de confessar que de vegades em quedo dormida, però l'endemà em torno a posar al dia. D'aquesta novel·la es va fer un llibre La Riera Orígens i secrets de la família - Les receptes del restaurant- editat per Cossetània Edicions, que la meva filla Zoe em va regalar quan va sortir.