...
Els matins eren estranys perquè sense la Lluïsa la casa restava en un silenci pesarós. Les nits eren difícils perquè tota la vida havia compartit llit amb l'àvia i sense ella no sabia adormir-me. Cada dia passava a poc a poc.
Em despertava jo sola, em rentava i em vestia. Només entrar a la cuina, la Bruneta em venia a les cames. Seia, ella pujava a la meva falda i amb la seva escalfor començava el dia. La mare, a la cuina, semblava que fes hores que hi fos.
La primera feina era anar a donar menjar a les bèsties. A casa només hi havia l'ase, el Xaparro; al corral, que era en un altre carrer, hi teníem conills, gallines i cabres. La mare preparava un bullit amb patates, pastanagues, col, segó..., segons el que teníem, i les nostres bèsties menjaven calent. Els matins de la meva infantesa estaven fets de l'olor d'aquell bullit i de les herbes que jo anava a collir també per a les bèsties. Olor del bullit i de roselles i mastegueres que m'impregnava les mans. Asseguda en aquell vagó rebotit de dones desmoralitzades, rememorava aquella aroma com si fos possible resguardar-me en el record d'una olor.
Quan tornava del corral, agafava un càntir i una galleda i anava a la font a buscar aigua. La Bruneta, només veure com els agafava, sortia corrents cap a la font, s'hi enfilava al damunt i allà m'esperava. Quan els havia omplert, ella pujava a la meva espatlla i així m'acompanyava cap a casa. Era bonic perquè havia arribat la primavera, tindríem cireres i podria jugar al carrer.
...
(Amb autorització de l'autora, Carme Martí)
