Banyes de gasela, 'Kaab al Ghazal'

Llegir. Per sort m'han tornat les ganes després del confinament i diria que amb moltes més que abans. De les primeres sortides que vaig fer va ser anar a veure la meva llibretera de capçalera, l'Anna, i li vaig demanar consell com sempre. El primer que em va recomanar va ser 'La vuitena vida (per a la Brilka)' de la Nino Haratischwili, una escriptora de Geòrgia, i amb una cuidada i excel·lent traducció de la Carlota Gurt, és un dels que ella va llegir durant el temps que va ser a casa i que li va agradar molt.

Quètxup casolà i altres conserves de tomàquet

L'any passat ja us vaig comentar al post de Temps de tomàquets tot el que passa quan arriben els tomàquets. I tornaria a repetir tota la cançoneta de quan surten venen tots de cop. Però no cal, si el llegiu teniu tota la informació. Avui porto una recepta que m'ha sortit a la tercera vegada. He improvisat amb els ingredients i puc dir que enguany sí que he trobat la composició correcta i bona del quètxup casolà. I amb tomàquets madurats al sol...

Un dia a Porrera, enoturisme al Priorat

'Res no pot desviar-nos del curs del riu de viure', Miquel Martí i Pol.
Punt i a part.
Res no pot anar rere aquest pensament del nostre gran poeta i que estava escrit en una tarjeta al lloc que havíem d'ocupar a la taula que ens havien assignat al dinar del diumenge al pati del 'Colomer' de Porrera, l'indret on el cantant Lluís Llach jugava de petit, el terreny heretat de la seva mare.

Crema sabaiona d'avellanes

Resulta ufanosa i orgullosa quan es reconeix com a dona pagesa (i que consti que ho dic amb molta estima). Sí, una pagesa ufana i orgullosa de ser-ho. Defensora de la seva terra i de tot allò que té a veure amb el camp i la seva manera de viure. I és que ella ho pot ser, el treballa i en viu amb tots els esforços que això comporta: sempre mirant el cel i desitjant que tot vagi bé. I quan la visito i passegem per sota els seus avellaners en aquella immensa avellaneda, amb el suau murmuri de l'aigua que els rega, acabo dient-li sempre el mateix: ara m'estiraria a terra, agafaria un bon llibre i aquí em quedaria. I faria ioga (jo que no en faig) en aquell entorn, però no entenc que aquells arbres no puguin acabar sent patrimoni de la humanitat...

El nostre Km0, el nostre territori

Que el contacte amb la natura és necessari, ens ho ha demostrat el confinament. I si no pregunteu-ho a qualsevol, almenys a molts dels que conec, que tenien moltíssimes ganes de fer passejos per llocs on a part de no trobar riuades de gent poguessin veure verd i espai il·limitat. I entre tornar a tenir contacte amb arbres també està tocar terra, poder cultivar allò que mengem.