Confit d'ànec i endívies a la taronja

I un altre any que s'acaba. Un any on la terra ha dit prou i hem d'aprendre d'una manera diferent, perquè per més que vulguem recuperar la manera viscuda fins ara, res tornarà a ser igual per més que ens ho diguin. I de tot el que hem viscut espero que ens serveixi per a treure'n profit. Repensar la manera de viure: més hores per a nosaltres, gaudir de les petites coses amb els nostres, el contacte amb la natura, menjar de manera conscient i de proximitat, de temporada en tots els aspectes.

Cocs de sagí

I per tercer any consecutiu us porto les pastes que faig per festes. Primer van ser els coraçons de la Sara, després els corassons d'ametla de la Mercè i els d'enguany són els cocs de sagí de la Loreto. Tres noms, tres maneres de fer i d'ingredients diferents i que procedeixen del mateix territori: del sud de Catalunya. La Loreto Meix és de Gandesa i viu a Mora la Nova, és molt bona cuinera i una experta historiadora gastronòmica del nostre país. La recepta l'he tret del seu treball de fi de carrera que té com a tema la rebosteria de la Terra Alta i que duu per títol Els cocs, una senya d'identitat a la Terra Alta. Un treball que recomano la seva lectura perquè explica molt bé l'origen de moltes de les nostres pastes. M'hauria agradat que fos ella qui preparés aquests cocs, però un cop més aquesta pandèmia ens està allunyant del contacte físic, però el recuperarem i ella serà de les primeres que ens preparà quelcom deliciós com tot el que fa. 

Els macarrons de la padrina

 

Venen festes i la cosa no està per a tirar coets. Ans al contrari, com més ens aproximem a les dates festives més veig que no es té gaire consciència del perill que ens envolta. Observo una mica perplexa que molts no canviaran la tradició nadalenca de reunir-se al voltant d'una taula perquè diuen que no volen prescindir de la companyia dels estimats. Jo m'estimo els meus, com tothom, i precisament per aquest motiu penso que vindran moltes més celebracions si ens sabem estar.

Sushi d'entrecot

Guardo als meus prestatges totes les revistes Cuina des del número 1, en soc subscriptora des del principi. Però hi ha algunes que les tinc a part per ser especials. Una d'elles és la número 80 del mes de març del 2008, de quan va néixer la Violeta i on surt el plat d'avui. Una premonició impensable que ara us explicaré.

Pasta amb conill, espinacs i ceps

A casa ens agrada el plat únic que porti de tot i si convé, en fem més. Un plat únic i que es pugui repetir. I això passa quan faig pasta. Els macarrons surten brodats, com qualsevol altre tipus de pasta i que cau un dia a la setmana segur. Les tallarines són una de les preferides.

L'oli d'oliva verge extra, un ingredient indispensable a la cuina

Quan em varen contactar des de Fires Virtuals per si volia participar en la conversa de Glopets  d'Oli de l'oli nou de la DOP Siurana, poc es podien imaginar que havien donat amb la persona que venera aquest ingredient. Més que venerar-lo el tinc com a ingredient principal de la meva cuina, junt amb les cebes, els ous i el pa. I això ho vaig explicar a la Ruth Troyano mentre en parlàvem. I també altres anècdotes sobre aquest or líquid que produeixen les nostres oliveres d'oliva arbequina.

Una amanida de tardor i el paisatge rural de l'Alt Camp

 

 

I al camp tot avança a un altre ritme. La natura marca els seus cicles amb unes estacions que ens recorden amb els seus colors en quina època de l'any som. Els pagesos han acabat la collita de les olives, el del raïm ja fa més dies i vindrà el moment d'adob de la terra per a preparar-la per als nous cultius. Temps de vi novell i unes torrades amb l'oli del raig. Cal aprofitar la temperatura d'ara perquè serem més a casa (forçosament per la pandèmia i pel fred) per a fer activitats que ens enriqueixin, però no oblidem que sortir a la natura ens omplirà de benestar físic i anímic.

Sopes del Parc de les Olors, gràcies Maragda

 

 

I dins de la disbauxa emocional que estem vivint hem de cercar moments que ens aportin tranquil·litat i benestar físic i mental. Passejar per la natura, abraçar-nos als arbres, sentir l'olor de la terra molla després de la pluja, dels llençols nets, de la canyella que guardem a l'armari de les espècies, la flaire del cafè acabat de fer, la llenya acabada de tallar, mirar el cel, escoltar el ritme de la vida. Apreciar els petits grans plaers. Tal com va dir Antoni Gaudí 'l'originalitat consisteix en tornar a l'origen, i aquest origen és la Natura...'

Spätzle

   

...Per això no em sorprenia gens que la Feli, la seva assistenta domèstica -una indígena quítxua que feia dècades que treballava per a ells i entre setmana vivia a casa seva-, sabés elaborar a la cuina, sempre lluint la voluminosa pollera del seu vestit tribal andí, no només delicioses receptes bolivianes picants, sinó també spätzle -una pasta casolana cuinada al forn amb formatge i ceba-, sopa de mandonguilles i Strudel de poma. I li agrada menjar-s'ho! Per a ella, les receptes alemanyes ja feia temps que no tenien res d'exòtic. De la mateixa manera, jo també vaig acabar oblidant que aquelles combinacions gastronòmiques només existien a l'Avenida Heroínas, que el meu nou passaport no era del tot verídic, malgrat que fos vàlid, i que jo, tot i que aviat vaig començar a parlar com una cochabambina nativa, només ho semblava en la meva imaginació...

Del llibre Si aquest carrer fos meu, de la Stefanie Kremser, Edicions de 1984.

(Amb llicència d'Edicions de 1984)

Doce de batata-doce, la tardor a taula

 

Que la tardor ens porta poesia i bellesa, no hi ha cap dubte. Els seus colors són inspiradors i ens conviden a apreciar-la en plena natura. Una natura que és preciosa tot l'any i que ara més que mai cal preservar, estimar i cuidar. I quan arriba aquesta estació no puc oblidar de com li agradaven a la meva mare els seus fruits. Un d'ells, el moniato.

Escudella catxaruda, sopa de pobre

He de dir que durant el confinament total que vàrem fer vaig aprofitar el temps. Entre les coses que més em van venir de gust va ser repassar llibres de cuina i llegir sobre l'origen i història de receptes de casa nostra i d'altres indrets. Mirant el Corpus del Patrimoni Culinari Català vaig trobar l'escudella catxaruda o catxaruta, també coneguda com a sopa de pobre, arrebaixinai o rebaixinat.

El caquier, els caquis

M'hauria agradat escriure el títol com 'els kakis', el nom de la fruita que procedeix etimològicament del japonès, però he pensat que era massa agosarat i perquè no m'agrada escriure amb la 'k', tot i que gràficament trobo que és una lletra molt bonica. 

Cuinar, compartir, cuidar

Vàrem quedar per a acomiadar-nos de l'estiu que s'acabava i donar la benvinguda a la tardor. El dia es presentava gris, amb els colors i la temperatura de l'estació que arribaria a l'endemà. El dinar amb una expectativa d'allò més bé: cadascuna de nosaltres portaria una cosa. La taula, la meva gran taula de fusta índia i que donava per a estar ben separats els quatre, seria parada amb unes estovalles mexicanes molt acolorides i així arrodoniríem el tema de conversa del que sempre acabem parlant, els viatges.

Un artesà ceramista, Carles Llarch

És un home savi que es deixa impressionar pels cels rogencs de l'albada, els capvespres de mil tonalitats i les nits de lluna encesa a La Mata Vella. Cultiva l'ofici de ceramista en un entorn privilegiat, a Font-rubí, al nord de l'alt Penedès. Els dies clars, la vista albira des del blau Mediterrani al verd fragmentat del bosc, tenyit de temporada. Fent un gir de 180 graus, la mirada s'impregna de mar i muntanya. El paisatge natural que l'envolta és una reserva energètica; la ceràmica hi suma magnetisme, equilibri i bellesa.

Pastís de formatge i figues, benvinguda tardor

Que si 'són figues d'un altre paner' quan volem dir que això és una altra cosa, que si 'pesem figues' quan ens endormisquem, que si 'és una figaflor' una persona fluixa de caràcter i d'energia, que si 'cada cosa pel seu temps i les figues a l'agost' ens parla de la temporalitat i així continuaríem amb el llarg i ric refranyer català on hi entren les comparacions amb les figues.

Estofat de vedella a la cervesa negra de Les Clandestines

Això de la pandèmia no deixa de ser una gran oportunitat de fer rutes enoturístiques pel nostre territori. Viatjar ens obre la ment i si a més a més ho fem per casa nostra, fa que estimem encara més tot allò que ens envolta. I jo, encara que sempre trepitjo el nostre país petit, amb el que ens passa i que quedarà per escrit, ho faig més a gust i comparteixo tant com puc productes i productors de casa nostra, que no deixa de ser una manera de moure'ns virtualment i que després us faci venir ganes de visitar. Avui anem cap a Montferri, a l'Alt Camp.

Un pícnic al bosc

Amb tot això de la pandèmia sembla que necessitem, més que mai, sortir a respirar aire lliure a la natura. I resulta molt gratificant fer sortides a paratges naturals amb qualsevol excusa, i per descomptat que fer un pícnic és un molt bon motiu per a estar amb aquells que volem compartir taula de manera tranquil·la, tot prenent les mesures corresponents. Així que vaig agafar dues de les meves adolescents preferides i cap al bosc que vàrem anar. 

Temps de figues i una visita a l'Anna Sínia

Plàstics i més plàstics, llaunes i més llaunes, deixalles i més deixalles. Fa temps que em dedico a mirar documentals de natura i m'esgarrifo de veure com som capaços de continuar consumint sense límits una gran quantitat de residus malèfics per a la natura. Jo intento posar el meu gra de sorra i vaig al mercat amb la meva bossa tot demanant que no em posin la compra en envasos que en arribar a casa aniran directament a la brossa. Les parades on compro sempre ja ho saben. I m'agrada veure com moltes persones van amb un cistell. Com m'agraden els cistells. I en tinc una bona col·lecció. I ara n'hi he afegit un de nou d'inspiració nòrdica, de l'Anna Sínia. 

Coc de llimona

Durant molt de temps el blog i moltes altres activitats quotidianes quedaran marcades per la situació vírica que estem patint. I no tan quotidianes però sí una que feia de tant en tant era viatjar. I ara per ara no tindrà continuïtat. Conèixer llocs, costums, gastronomia, arquitectura, cultura i altres ítems de tot allò que veus quan viatges queda aturat per un temps indefinit i fins que no ho pugui tornar a fer amb seguretat.

Vi ancestral, 'en moviment' A de Bàrbara Forés

Quan les casualitats et porten a pensar que hi ha quelcom en el pensament: fa uns dies vaig anar al Mercat Central de Tarragona, el lloc on compro habitualment, i estant a la parada de la Pesca Salada Pitarch comprant bacallà em va arribar un missatge per Twitter de la Pili Sanmartin del Celler Bàrbara Forés. I en això que aixeco la vista i veig el seu vi ancestral al prestatge, el seu projecte més personal. Bravo! Ja tenia el vi que acompanyaria el plat i que ja coneixíem: En Moviment Ancestral A.

La pol·linització a les carabasseres

Feia anys que volia compartir flors de l'hort amb insectes que 'robaven' el pol·len de les hortalisses. I ha arribat el moment. Fa uns dies vàrem tallar unes de les carabasseres que a hores d'ara ja no donaran fruits i vaig aprofitar que em seguien els borinots i continuaven la seva feina com si encara fossin a la mata. Aquí els teniu, els pol·linitzadors.

Fricandó amb peres i prunes del meu hort

No sé si el coneixeu el moviment del Meatless Monday: una campanya internacional que anima a la gent a millorar la seva salut i alhora la del planeta. Consisteix en no menjar carn els dilluns. I encara que avui sigui dilluns i jo soc de les que practico el moviment Meatless Monday (MM), comparteixo un fricandó que m'agrada molt: amb fruita. I a més a més és del meu hort.

Banyes de gasela, 'Kaab al Ghazal'

Llegir. Per sort m'han tornat les ganes després del confinament i diria que amb moltes més que abans. De les primeres sortides que vaig fer va ser anar a veure la meva llibretera de capçalera, l'Anna, i li vaig demanar consell com sempre. El primer que em va recomanar va ser 'La vuitena vida (per a la Brilka)' de la Nino Haratischwili, una escriptora de Geòrgia, i amb una cuidada i excel·lent traducció de la Carlota Gurt, és un dels que ella va llegir durant el temps que va ser a casa i que li va agradar molt.

Quètxup casolà i altres conserves de tomàquet

L'any passat ja us vaig comentar al post de Temps de tomàquets tot el que passa quan arriben els tomàquets. I tornaria a repetir tota la cançoneta de quan surten venen tots de cop. Però no cal, si el llegiu teniu tota la informació. Avui porto una recepta que m'ha sortit a la tercera vegada. He improvisat amb els ingredients i puc dir que enguany sí que he trobat la composició correcta i bona del quètxup casolà. I amb tomàquets madurats al sol...

Un dia a Porrera, enoturisme al Priorat

'Res no pot desviar-nos del curs del riu de viure', Miquel Martí i Pol.
Punt i a part.
Res no pot anar rere aquest pensament del nostre gran poeta i que estava escrit en una tarjeta al lloc que havíem d'ocupar a la taula que ens havien assignat al dinar del diumenge al pati del 'Colomer' de Porrera, l'indret on el cantant Lluís Llach jugava de petit, el terreny heretat de la seva mare.

Crema sabaiona d'avellanes

Resulta ufanosa i orgullosa quan es reconeix com a dona pagesa (i que consti que ho dic amb molta estima). Sí, una pagesa ufana i orgullosa de ser-ho. Defensora de la seva terra i de tot allò que té a veure amb el camp i la seva manera de viure. I és que ella ho pot ser, el treballa i en viu amb tots els esforços que això comporta: sempre mirant el cel i desitjant que tot vagi bé. I quan la visito i passegem per sota els seus avellaners en aquella immensa avellaneda, amb el suau murmuri de l'aigua que els rega, acabo dient-li sempre el mateix: ara m'estiraria a terra, agafaria un bon llibre i aquí em quedaria. I faria ioga (jo que no en faig) en aquell entorn, però no entenc que aquells arbres no puguin acabar sent patrimoni de la humanitat...

El nostre Km0, el nostre territori

Que el contacte amb la natura és necessari, ens ho ha demostrat el confinament. I si no pregunteu-ho a qualsevol, almenys a molts dels que conec, que tenien moltíssimes ganes de fer passejos per llocs on a part de no trobar riuades de gent poguessin veure verd i espai il·limitat. I entre tornar a tenir contacte amb arbres també està tocar terra, poder cultivar allò que mengem.

Brandada de salmó

I ja tenim l'estiu aquí. I aquest any després del temps que hem passat tancats tenim més ganes que mai de sortir a fora i gaudir de l'aire lliure. Això sí, que el coneixement i la prudència no ens facin tirar enrere tota la llibertat de sortir que ens hem guanyat. El bitxo continua campant i no hem de abaixar la guàrdia. Però ens vindrà de gust preparar alguna cosa lleugera i fàcil per als nostres. Així que una brandada de salmó per a un aperitiu o acompanyament ens caurà de meravelles.

Amanida de pastanaga amb flors de sàlvia

I el confinament m'ha deixat una mandra al cos que em costa treure-me-la de sobre. Potser pensant-ho bé no és mandra, potser és una relaxació que ha vingut per a quedar-se i mirar-me les coses d'una altra manera. Fins i tot la música que estic escoltant d'ençà que va començar tot el tema de la pandèmia és molt més tranquil·la, com la que he triat avui i que m'acompanya mentre escric, a poc a poc es van succeint els compassos al moviment dels meus dits sobre el teclat. En canvi he tingut ànsia de tornar a la natura i veure com ella segueix el seu ritme com sempre, inclús millor.

Coca de Sant Joan, una recepta de La Teca

Dels grans cuiners sempre aprenem i quan es tracta de l'Ignasi Domènech encara més. Jo he vist receptes d'altres cuiners que estan fetes tal qual va preparar el mestre i això vol dir que ha influït molt en la nostra cuina. Jo recordo haver menjat plats de casa la meva àvia materna que podria dir que han estat cuinats fil per randa com descriu a La Teca, un llibre de referència que ha de ser a totes les cuines que es tenen per bones, que no pot faltar als seus prestatges. És un tractat de cuina amb lletres majúscules.

Gaspatxo de fruita de temporada: cirera, maduixa, síndria i altres

Ara farà un any que vaig compartir el post de la Fira de la Cirera de Bràfim. Una festa a la qual m'agrada assistir però que enguany no es farà. I fins i tot ja havia pensat quina recepta compartir: un gaspatxo de cireres que resulta d'allò més exquisit per al paladar. I en això estava pensant quan casualment dies enrere, en el programa El món a Rac1 d'en Jordi Basté, en Fermí Puig en la seva intervenció va explicar la seva versió. Jo no l'havia fet mai com ell.

Un pastís, un desig de xocolata

Durant els dies de confinament he anat buidant el rebost i així he aprofitat per a treure aquells ingredients que feia algun temps que hi tenia. Un d'ells ha estat l'ametlla molta que utilitzo per a fer cocs perquè trobo que els dona una textura diferent de si només hi poso farina. Acostumo a posar com a mínim, quan faig el coc de iogurt, una mesura. Tot i que la tenia de poc abans de començar el relegament a casa, compro sempre la quantitat justa per a cuinar però tot i això encara en tenia. Així que vaig pensar de fer un pastís de xocolata per a aprofitar també una xocolata que havia sobrat de figures de xocolata de les mones.

Les galetes napolitanes de l'amistat

Començar els posts del blog és un full en blanc que has d'escriure i no sempre tens la inspiració a favor: uns dies perquè allò que has d'explicar et costa plasmar-ho, d'altres perquè els sentiments et frenen i intentes que t'entenguin. El d'avui porta sentiments i records que et treuen pensaments que tens dins teu. He explicat més d'una vegada que el meu pare era de Mont-roig del Camp, al Baix Camp. El meu altre poble, al que li tinc molta estima i on em queden família i amics. I també amics dels meus pares.

Flam de crema anglesa amb cireres bullides i merenga

El confinament ens haurà servit d'alguna cosa, això crec. Ens haurem adonat que som uns supervivents i que un ritme (forçós) de vida més tranquil quedarà com un diari de campanya on haurem escrit les nostres maneres de passar i jo, a més a més, hauré posat al blog algunes de les vivències a casa i a la meva cuina. Tota una odissea que no sabem on ens portarà. Durant aquest temps m'ha costat molt llegir, he hagut de seleccionar la música perquè no tota m'ha vingut de gust, he tirat molt de rebost dies i dies, i així moltes més coses. No he fet pa perquè el compro molt bo sempre. He cuinat de manera saludable i permetent alguna cosa dolça de caprici de tant en tant. Ah, però sí que he seguit amb moltes ganes els tallers de baixa temperatura que en Salvador Brugués va fer per Instagram. No me'n vaig perdre cap classe i avui comparteixo el flam de crema anglesa que d'ençà que el vaig aprendre l'he fet tres vegades. 

Nyoquis de moniato amb saltat de verdures i maitakes

I continuem confinats. Tenim temps per a cuinar, però jo, ganes de fer coses no massa. I això es nota amb tot. Anar fent i passant dies, tot i que he de dir que aquest període de temps que passem a casa no se m'està fent pesat. Suposo que com tots, llegir, veure pel·lícules i alguna sèrie bona a la qual m'hi he enganxat. A la cuina? També, però amb àpats lleugers i saludables. És important mantenir-nos reconfortats amb cos i ànima.

El pastís de formatge esponjós de la Núria Escalona de Gastrotalkers

I com tot el que ens està passant durant el confinament, m'he hagut d'adaptar a la manera de fer i actuar en la separació que l'ocasió ens permet i obliga. M'hauria agradat fer el pastís amb la Núria, fotografiar-la quan el preparava en el seu ambient i poder prendre una copa de vi mentre parlàvem de la vida, de l'amor i d'altres coses que ens interessen. Però el virus no ens ho ha permès. Ens hem reunit en la distància, per whatsapps i correus electrònics on ella es mou com si res, les xarxes són el seu mitjà de vida. I en aquests dies de distanciament físic, que no social, qui millor que la Núria per ser la convidada. Ens vàrem conèixer a la Fira del Gall de Vilafranca del Penedès fa uns anys i ens hem anat trobant esporàdicament, per motius gastronòmics. De pas, aprofito per a compartir el seu pastís esponjós de formatge que vaig veure a Gastrotalkers.cat i també les fotografies que en va fer (excepte la primera i l'última que són meves). I és ella qui es dona a conèixer per a tots i ens parla dels seus projectes.

Sopa de pilotes de penegal, a l'estil alemany

La idea va venir en acabar de veure la minisèrie dramàtica Unorthodox, i que recomano, a Netflix. Veure com passejaven per Berlín em va portar a recordar aquesta ciutat amb les meves fotografies. Una visita que vaig fer a aquesta capital, ara farà deu anys, després de veure un reportatge sobre l'obra del gran arquitecte brasiler Oscar Niemeyer (Rio de Janeiro, 1907-2012) a Berlín, al barri d'Hansaviertel districte de Tiergarten. Una meravella d'edifici que junt amb altres obres de reconeguts mestres donen un aire de modernitat a la ciutat.

Truita de patata, ceba i carxofa, cuina de confinament

L'Alba i jo havíem acordat que faríem conjuntament algun post més. Ens va agradar molt el treball del dia que vàrem anar al seu estudi a fer una sessió. I ara, en el confinament, vam dir que faríem quelcom amb els ingredients que tenim al rebost i al frigorífic. Ella captaria les imatges dels ingredients i jo del plat un cop cuinat. Dit i fet. Qui no té ara mateix els ingredients per a una truita de patata, ceba i carxofes? L'he fet i us explico un petit detall que li dóna un toc diferent.

Ropa Vieja, a Cuba amb amor

La veritat és que quan va començar l'any i vaig dir que compartiria llocs especials del nostre entorn no m'imaginava que acabaria tirant d'arxiu. Però com que la cuina té un llenguatge universal i amb tot això del confinament, aprofito el temps i continuo posant ordre al meu arxiu fotogràfic, cosa que em feia molta mandra tot sigui dit i el comparteixo amb vosaltres. Les tradicions culinàries, costums i paisatges dels diferents indrets del món ens mostren de manera evident la riquesa de la diversitat. Endreçant i repassant trobo fotografies que no recordava i és com si les tornés a captar. I aquest plat que comparteixo avui va venir en veure la fotografia de ¡Que no se pierda una caña!, de Cuba, un viatge de l'any 1993. I jo l'equiparo a què no llencem res de menjar. Resulta que aquest any va ser el que anomenen 'el período especial', un dels més difícils econòmicament parlant per a aquell país a causa del col·lapse de la Unió Soviètica i també per l'embargament dels EUA a partir de 1992, complicat sobretot per a l'agricultura.

Bacallà a la crema, una recepta del Bar Pinotxo de la Boqueria

El Mercat de la Boqueria ha arribat al 180è aniversari i com a blog de cuina no podia deixar de celebrar-ho. Soc de mercat i havia de fer un post per la commemoració, perquè quan vaig a Barcelona no puc deixar de visitar-lo i sempre acabo trobant un racó o un producte que desconec. Per a mi La Boqueria és quelcom més que un mercat: és color, és tradició. I volia saber què representava per a una persona que està molt lligada al món de la gastronomia i sempre al dia de totes les novetats que ens podem trobar a taula. Aquí teniu l'opinió, jo diria que un petit conte, de la Carme Melià.

Peixe moqueado, anem al nord-est brasiler

El confinament que estem vivim ens treu de la rutina encara que siguem moltes hores a casa. Cuina, música, lectura i d'altres aficions ens acompanyen en el dia a dia. Jo, a més, estic aprofitant per endreçar i posar ordre al meu arxiu fotogràfic. En això estic i em trobo que torno a viatjar en el temps i recordo molts dels racons visitats. Un d'ells, un paradís al nord-est brasiler, Baía Formosa, a l'estat de Rio Grande do Norte.

Kouign-amann, un pastís dolç bretó

Confinament. Aquesta és la paraula. Durant dies ens haurem de distreure i fer quelcom i jo us proposo un pastís que només necessita temps i ara mateix en tenim i molt.  El kouign-amann és un pastís de la Bretanya que es fa amb mantega 'demi-sal' com en diuen els francesos o també amb mantega normal. El seu significat és pastís de mantega. El podeu fer en racions individuals o sencer, com el meu. També, si no voleu tenir tanta feina, podreu comprar la pasta de full ja feta. Però jo us indico com preparar-lo a casa.

Gall Negre del Penedès en dues coccions i un vi

I amb la meva dèria de compartir productes i productors del nostre entorn avui arribo a l'Alt Camp. Sí, fa uns dies ja hi vaig ser, però sant tornem-hi perquè val la pena. Cuinaré un Gall Negre del Penedès criat a Rodonyà per l'Enric de la família Ferré de La Besàvia, agricultors des de temps immemorials, que comercialitza Granja Gaià, de la Riera de Gaià al Tarragonès, i que vaig encomanar a Pollastres Pili del Mercat Central de Tarragona. Per al maridatge no ens mourem gaire lluny, anirem a Vilabella, on visitarem les vinyes i el celler de l'Oriol Pérez de Tudela. M'hi acompanyeu?

Cigronets guisats amb pop

Llegums. A casa meva que no faltin. Quan vaig veure a la revista Cuina del núm. 233, una recepta  d'en David Caballero, amb una combinació que no havia menjat mai, cregué que era moment de preparar-la: cigrons guisadets amb pop. I la meva intuïció no va fallar: excel·lent.

La Plana de Secà de l'Alt Camp

El món de la pagesia necessita ser escoltat. I els consumidors ho hem de fer per tots aquells productes que trobem a taula només anant-los a comprar. Cal prendre consciència de les dificultats que pesen sobre el món rural i dels que hi viuen. Conèixer el territori i entendre'l farà que tinguem un coneixement millor de tot allò que l'envolta. En el post d'avui vull compartir el fet que aquesta setmana he participat de l'acte de presentació de la Plana de Secà de l'Alt Camp, que vol revalorar els espais agraris, els paisatges, biodiversitat, patrimoni, identitat i productes que li són propis, amb una nova marca de turisme sostenible i respectuós amb el medi ambient.
Però, què és la Plana de Secà de l'Alt Camp?

Les galetes 'glutonianes'

Ja han arribat. Les anemones ja són aquí. I com sempre, em fa molta il·lusió comprar el primer pom.  Les espero perquè anuncien la primavera. M'agraden, són vistoses i diuen que simbolitzen l'amor intens però fràgil, momentani o amenaçat. Tant se val si duren poc com molts amors, ha sigut bonic mentre s'han viscut. D'altres diuen que si és la flor del vent per com volen els pètals quan es desprenen de les flors. Qualsevulla que sigui el significat m'agrada. El seu nom científic és anemone i les podem trobar en colors diversos que ens alegraran el dia. Ja van sortir, fa cinc anys, al post de la terrina d'arengada que també era per aquesta època. Però avui us parlaré d'una altra cosa: del llibre de receptes de la Mònica.

La cuina i el paisatge dels genis: Pau Casals, Pablo Picasso i Antoni Gaudí

La setmana passada ja vaig explicar de com el nostre entorn va inspirar a quatre genis coneguts i  reconeguts internacionalment i que és un orgull per als que vivim al sud. I com més em moc pel territori més reconec que em queda molt per a veure. Vaig parlar de Mont-roig on en Joan Miró sempre va tornar, però en aquest post farem una passada ràpida pel Vendrell, Horta de Sant Joan i Reus, on van ser en Pau Casals, Pablo Picasso i Antoni Gaudí respectivament.

La cuina i el paisatge dels genis, anem a Mont-roig amb Miró

'Tot el que he fet és concebut a Mont-roig' va dir el genial i universal artista Joan Miró. I aquestes paraules   m'emocionen. Haver viscut i tenir vincles familiars i d'amistat en aquest poble fa que tingui una visió molt especial per aquest indret. És el poble on va néixer el meu pare.

Filet Macallan, a baixa temperatura

De les receptes que faig a baixa temperatura del llibre de Cuina amb Joan Roca i Salvador Brugués a baixa temperatura, hi ha una que em cridava l'atenció i la volia fer com més aviat millor: el filet Macallan. I el resultat ha estat magnífic.

Rebordonits de colors, romanesco i Kalettes®, tres receptes

Quan vaig visitar VerdCamp Fruits de Cambrils, l'Ernest em va dir que m'avisaria quan tinguessin els Kalettes® recol·lectats. I així ha sigut. Avui els porto junt amb els rebordonits de colors. I és que la natura ens fa aquests regals, unes meravelles que donen vida a taula.