Fa dos anys la Mireia i jo vàrem compartir un post de com fer xarop de saüc amb les flors d'un saüquer que ella té al seu hort, on explicava la coincidència del llibre de la Tracy Chevalier que ella em va deixar i que parlava de la Mary Anning, una estudiosa de la paleontologia, a Criatures extraordinàries. Ara hi tornem a passejar però per agafar uns quants flocs del fruit madur i fer-ne melmelada. Tinc una amiga, la Carme, que sempre em diu que li fa gràcia de veure com lligo les receptes amb les historietes que explico i que és com si sentís a ma mare dient que qui no té feina el gat pentina...
Temps de gelats i relaxament. A veure qui serà capaç de dir que no a una llepolia tan fàcil de fer a casa y que no necessita geladora. Aquí teniu el preparat per a gelat de Xocolata CREO, un producte totalment natural i sense additius artificials, sense lactosa, sense fruits ses i apte per a celíacs.
'Si los tacos fuesen una religión, la taqueria seria la iglesia', diuen en un dels capítols de 'Las crónicas del taco' de Netflix. Podria dir que he fet tot un màster dels tacos mexicans. Jo només havia menjat els burritos i els tacos de carn, però després de veure'ls ja conec els de suadero, cochinita pibil, birria, cabrito, peix i altres. Són una representació gastronòmica internacional de la cuina mexicana. Cal dir que els no recomano aquests reportatges a vegans i vegetarians.
I va ser llegint 'L'anguila' de la Paula Bonet, el llibre que em va portar la Ruth fa uns dies, que em va venir la inspiració d'aquest post, d'un viatge de fa dotze anys. Tot just parla de l'artista Roser Bru Llop, una artista barcelonina exiliada a Xile des del final de la Guerra Civil i que ens va deixar el passat mes de maig. Era filla del diputat català Lluís Bru. La Paula, que la va conèixer personalment, explica que la pintora i gravadora va arribar a Valparaíso a bord del Winnipeg l'any 1939, el vaixell que va portar més de dos mil republicans espanyols des de França a Xile gràcies a Pablo Neruda i a Rodrigo Soriano.
A casa hi ha un coc que triomfa de fa anys. El vaig fer per primera vegada quan va sortir a la revista Cuina, núm. 93 d'abril de 2009. En ella hi havia com a proposta del mes tot un reguitzell de pastissos flonjos i jo em vaig quedar amb el que comparteixo avui com una mona: l'autèntic pa de pessic de Vic.
El dia va començar gris i amb boira. La llum era ideal per sortir a fotografiar la natura. Vaig posar-me les botes de caminar, els auriculars amb la música que em venia de gust escoltar, vaig carregar la càmera i després del petó de bon dia a qui li havia de fer, em vaig dirigir a veure el camp de fruiters florits d'un veí del camí. El fang m'arribava fins als turmells, però quan fas allò que t'agrada no mires prim. De tornada a casa vaig veure unes dimorfoteques que havien sortit al costat d'un mur. Eren tan boniques que vaig decidir que serien les protagonistes del post que pensava fer.
De vegades hi ha persones que t'alegren el dia sense que ho sàpiguen. Un missatge, un correu, una trucada, qualsevol record que et vingui d'un altre et pot fer feliç. I així va ser com la meva amiga Pipa, que ja fa uns anys que viu a Sevilla, em va trucar no fa gaire per preguntar-me com portàvem la vida que ens ha tocat viure. Feia temps que no parlàvem i va ser una conversa molt enriquidora. De pas, em va dir que havia de posar al blog unes galetes maria al blog, però les havia de fer com la seva àvia: fregides!
