Musclos amb tomàquet, herbes i un toc picant

Si teniu poques ganes de cuinar, però voleu sorprendre amb un aperitiu fresc, saborós i un toc picant, aquests musclos són la solució. Sense complicacions, només necessitarem uns quants ingredients de qualitat i el temps necessari per preparar-lo. Si el picant no us agrada podeu ometre els bitxos i gaudireu igualment del plat.

Calamar mediterrani

A la dedicatòria que em va escriure en Paco Pérez al llibre 'Cocottes' em desitjava que fes una cocotte plena de passió. No tan sols ho ha aconseguit, sinó que és un llibre del qual n'he fet receptes i totes han sortit perfectes, entre elles el brioix que vaig fer fa uns dies per esmorzar. 

Llangostines en clementines

I qui diu que la jubilació no és una nova manera de viure ben diferent? De tenir temps per fer tot allò que volies i desitjaves? I això li va passar a la Mercè, la @Tintsipins. Explica que en aquell moment va començar, molt tímidament, a anar a classes d'aquarel·la. I al final va acabar tot l'itinerari/estudis d'il·lustració a l'Escola de la la Dona de Barcelona. 

Taller 'Sabors que uneixen tradicions'

Quan vaig visitar l'Escola d'Hoteleria i Turisme de Cambrils el desembre del 2017, amb un post que és un dels que més m'agraden del blog, vaig quedar-me amb ganes de tornar-hi. Per això quan vaig veure que dins de les 'Jornades Cambrils amb gust de mar' es faria a l'escola el taller 'Sabors que uneixen tradicions'  juntament amb mariners del municipi i que cuinarien receptes tradicionals no m'ho vaig pensar dues vegades. A més a més, l'activitat era oberta al públic en general.

Gyotaku de pop i puré de patata

A mitjan segle XIX els pescadors japonesos, quan encara no tenien càmeres de retratar, volien exposar les peces capturades per tal d'informar els clients de les parades d'allò que oferirien en arribar a port. Així que van començar a imprimir i penjar-ho al lloc de venda. A mesura que anaven venent i acabaven les captures ho despenjaven i ho treien. Pintaven en paper d'arròs mentre tornaven de pescar, bé amb tinta negra de calamar, sèpia o tinta xinesa i informaven del nom del peix, el pes, el preu i la data de captura. Aquesta manera d'imprimir s'ha convertit en art i avui dia encara es poden trobar gyotakus en alguns mercats tradicionals. El nom ve de Gyo (peix) i Taku (fregar).

Popets amb ceba i romesco

Si hi ha alguna cosa que m'agrada i molt, és passejar-me per l'hort després de la pluja. L'olor de terra mullada, els fruiters que deixen anar la seva flaire, la frescor de l'ambient i sobretot, ara que ja s'albira la tardor, els colors que en pocs dies canviaran l'entorn.

Suquet d'emperador

La recepta d'avui l'he tret d'un llibre del cuiner David Solé del Barquet de Tarragona i que passa per ser un dels meus restaurants preferits. Els germans David i Fidel n'estan al càrrec, un als fogons com a cap de cuina i l'altre com a cap de sala. Arrossos i altres exquisideses tarragonines es poden degustar en un lloc agradable. 'Peix, cuina i tradició' d'Edicions El Mèdol, un receptari que sempre tinc a mà a l'hora de preparar peix.

Paté de sardines en llauna amb cumquats

Tenir llaunes de conserves al rebost sempre em treu de qualsevol imprevist. I què dir de les de sardines que a mi m'agraden molt. Un entrepà amb elles per a mi és un luxe. Recordeu les croquetes que vaig fer tretes d'un llibret de propaganda que guardava la mare del Brasil? Són d'una exquisidesa...

Risotto de calçots amb llangostins

Què fer amb els calçots que sobren d'una calçotada? Els podem posar en una amanida, fer una crema o moltes més coses que podeu trobar a l'etiqueta CALÇOTS. Alguna de les receptes són força interessants. Mireu-les. Però avui porto un risotto que farà les delícies dels que comparteixin.

Calamars farcits

El Tió, com sempre, ha tornat a ser generós amb mi. Enguany m'ha portat llibres de cuina força interessants i entre ells un de cuina catalana que resulta ser un bon resum de la nostra gastronomia. A més a més, les receptes van amb un maridatge d'allò més adequat.

Carpaccio de llagostins del Delta de l'Ebre

M'hauria agradat poder compartir totes les fotos que vaig fer al Delta, però només puc posar un petit resum gràfic del dia que vàrem passar trepitjant el Montsià, la Ribera d'Ebre i finalment el Priorat. Estimar la nostra terra i poder-la mostrar és fer país. I sobretot consumint els productes que s'hi elaboren. 

Llobarro a la sal del Delta de l'Ebre

Diu el gastrònom i historiador dels aliments Mark Kurlansky, en el seu llibre La Sal, Història de l'única pedra comestible, que la gent selecta està dividida en dos grups: els uns són uns apassionats de la salut i de la reducció del consum de sal; els altres tenen passió per la sal i que des de l'antiguitat que dura la discussió entre els uns i els altres. Fins i tot pot ser que els dos bàndols tinguin raó, però és indiscutible que el cos necessita sal. 

Pelaies a la Meunière

Tenir el Priorat a poc més de mitja hora de casa és un privilegi. Sempre que puc m'hi escapo i en cada escapada descobreixo quelcom que no sabia o no havia vist. Paisatge i persones conflueixen en un entorn incomparable. I d'aquesta confluència surten coses especials, entre elles els vins i una manera de fer i viure que fan que sigui un lloc ben exclusiu als meus ulls.

Tagín de bacallà, Marroc 2a part

El tagín és un tipus de plat que es cuina en una cassola de fang que du el mateix nom. Es prepara tradicionalment al Marroc i al Magrib. Pot fer-se amb carn o amb peix. I en el llibre de la Najat Kaanache (i que me'l va dedicar) vaig veure que tenia la recepta i diu que aquest tagín es pot fer amb bacallà, rap o rajada, però també amb qualsevol altre peix. Aprofito per cuinar-lo amb les verdures que més tinc a l'hort ara mateix: bajoques, pastanagues, carabassons, tomàquets cirerols, cebes i pebrots verds tipus italià. S'ha de preparar la chermoula que és una barreja d'espècies que el condimenten: julivert, alls, pebre vermell dolç i picant, coriandre, pebre negre, safrà natural, suc de llimona, oli d'oliva, sal i alguna espècie més.

Sípia a la bruta

Quan vaig rebre la revista Cuina núm. 267, em va agradar que la Cristina Serret fos la convidada d'un vilanoví nascut sota una onada, tal com li explicava la seva mare. Em va cridar l'atenció que l'amfitrió tingués el cognom Nolla. I és que de Nolla's n'hi ha uns quants que es dediquen a la pesca. Segons ell, és un pescador retirat que ja no enyora el mar, però sí la cuina que es feia a bord de la barca. I jo en veure el plat sabia que el faria tal qual, tot i que és un dels que més ens agraden a casa.

Rap al forn amb avellanes

De les que coses que més m'agraden d'anar a comprar al mercat, és fer-ho amb la ment oberta i mirar els productes de temporada, pensar què puc fer i en arribar a casa posar-m'hi. Sempre acabo comprant alguna cosa que no comptava i llavors ve el moment de pensar.

Dues receptes de tonyina, una amb ceba i l'altra amb tomàquet

Quan vaig a la meva peixateria no puc estar-me de comprar tonyina fresca. Fa uns dies tenien la paradeta de sempre molt ben posada i en vaig agafar. I les receptes que vaig emprar per cuinar-la, perquè acabo preparant-la sempre de la mateixa manera amb salsa de soja i volia canviar, les vaig treure del llibre de Balfegó, que en porta unes quantes de ben bones. Vaig triar dues de les més senzilles i que han sortit delicioses.

Musclos per sopar, un llibre i una recepta

... En qualsevol cas no els podíem deixar d'aquella manera, sense coure, perquè s'haurien fet malbé, és a dir, s'haurien mort per si mateixos. Per això la meva mare els va posar a coure. Jo vaig pensar, a veure qui és capaç de menjar un sol musclo ara i, en efecte, ningú no volia musclos, només el meu germà es va menjar les patates, perquè la meva mare també les va fregir mentre bullia els musclos. Al cap d'una estona teníem una enorme plàtera de musclos damunt de la taula, però a ningú no li venien de gust...

Romesco de sèpia i patates

Mai m'havia passat que en veure el color d'un vi aquest m'inspirés quin plat podria preparar. El Blanc de Vins Petxina, de color més aviat salmó, em va fer pensar en un romesco de sèpia i patates. Tenia els ingredients necessaris, així que no m'ho vaig pensar dues vegades.

Sarsuela

A la meva família, sobretot els meus pares, quan s'havia de celebrar alguna cosa sempre es deia... anirem a fer una sarsuela a Cambrils! Mai sonava allò d'una mariscada o una graellada. Per això, quan vaig obrir el llibre de la Maria Nicolau em va emocionar que la primera recepta de la qual en parlava fos la sarsuela.