Coc de farina d'ametlles i l'espectacle de les flors dels ametllers

Els japonesos tenen l'espectacle de les flors dels cirerers, sakura, quan floreixen. I jo espero tot l'any que arribin les flors dels ametllers que tinc al voltant per l'espectacle particular que em regalen. És poesia en estat pur i aprofito els seus fruits, les ametlles, per fer un coc en agraïment i poder-lo compartir.

Moniatos hasselback, i una taula de tardor

La tardor tenyeix de preciosos colors el meu entorn. La figuera ha perdut totes les fulles que ara són a terra d'un marró profund. La vinya grogueja i a poc a poc va perdent els pàmpols, només queden els circells i les rapes, ara seques, els gotims dels quals els ocells en van gaudir al seu moment. El magraner ja llueix daurat amb magranes obertes a terra i que evoquen una autèntica natura morta. El caquier s'ha quedat calb d'un cop de vent, però ha deixat unes precioses fulles del color inconfusible i espectacular que jo espero cada any (els que em seguiu per Instagram el vau poder veure amb fulles). Del codonyer no en puc parlar perquè el vam haver d'arrancar, estava malalt i no el podíem recuperar. Decideixo fer les fotografies sota el magraner primer i després sobre la catifa de fulles que el ginjoler ha deixat anar. Arribarà l'hivern i els arbres descansaran fins a la primavera, quan tornaran a començar el cicle de la vida. Magnífica natura. 

'Galette' de figues

I la tardor arriba amb tota la seva esplendor a la cita anual. Jo l'espero any rere any per poder tancar casa  i mirar, des de la finestra, l'espectacle de colors amb els quals m'obsequia. Enguany l'he esperat amb moltes ganes després d'un estiu sobrepassat de calor. Gaudeixo, tot caminant pel camp i pobles, de racons que són magnífics. Avui en comparteixo un que per més que vegi cada dia no em canso de mirar, la del rafal amb una buguenvíl·lia guarnida de color i l'arbre que em marca l'època de l'any en tot moment.

De pícnic amb vi en llauna

Marie Tourell Søderberg és l'autora del llibre 'Hygge. La recepta de la felicitat'. El subtítol diu: 'Com gaudir més d'allò que ja tenim'. A les primeres pàgines escriu que el 'hygge' té moltes formes. Cadascú el presenta des de la seva perspectiva. Per a molts danesos, el hygge és una meta, una espècie de brúixola que ens condueix cap als petits moments que no es compren amb diners, descobrint la màgia de la normalitat. En un acte de confessió, després del pròleg enumera les 5 coses que per a ella són hygge, una de les quals és 'beure vi al jardí de la meva mare'. Les altres són 'quedar amb la germana i fer una volta pel parc, i parlar, riure i fer el pallasso com si tornéssim a ser petites', 'escoltar la pluja al terrat, amb una tassa de te i la meva parella al costat' i 'gaudir amb les amigues d'una tassa de cafè que es converteix en un sopar, i el sopar en una copa, perquè ningú no vol que s'acabi la vetllada'.

Coc de poma i mel

Arriba el 3 de febrer i com cada any no puc deixar de pensar en la meva àvia Sisqueta que anava a beneir les pomes per Sant Blai. Era una dona gens religiosa, però les tradicions eren les tradicions. I jo que en això he sortit com ella que les segueixo de manera gastronòmica, li retré un homenatge amb un bescuit amb pomes, com les que ella portava en un cistell, i amb mel, ja que aquests ingredients són saludables i ens protegiran la gola tal com feia el patró del mal de coll.

Un pícnic al bosc

Amb tot això de la pandèmia sembla que necessitem, més que mai, sortir a respirar aire lliure a la natura. I resulta molt gratificant fer sortides a paratges naturals amb qualsevol excusa, i per descomptat que fer un pícnic és un molt bon motiu per a estar amb aquells que volem compartir taula de manera tranquil·la, tot prenent les mesures corresponents. Així que vaig agafar dues de les meves adolescents preferides i cap al bosc que vàrem anar. 

Llonguet farcit de formatge i salsitxa de Frankfurt, fem un pícnic

Viatjar. Conec moltes persones a qui els agrada força anar d'un lloc a altre perquè els ha picat el cuquet viatger. I també conec uns quants que no els facis sortir de la zona de confort perquè ja els està bé la manera com viuen i no senten la necessitat de fer-ho. I jo penso que de vegades anem a l'altra punta del món i no coneixem entorns que tenim a tocar i no hi hem estat mai. Avui us ensenyo un lloc on vaig de tant en tant a caminar perquè em dóna pau i sempre hi acabo trobant un punt diferent, sobretot a l'hivern.

Cruffins salats de tardor {ve de gust engegar el forn}

La llum de la tardor és una meravella. Qualsevol hora del dia és un espectacle. Cal aprofitar els moments que la natura ens dóna perquè són d'una emotivitat excepcional. I jo intento no perdre'm cap color ni olor d'aquesta època de l'any, la meva preferida. El camp va fent el seu curs i només cal obrir els ulls i estar expectant amb els canvis que es produeixen d'un dia per l'altre.

Fem un pícnic a la Platja Llarga de Tarragona {panades de carn}

Els tarragonins tenim la sort de poder gaudir del mar tot l'any. El nostre clima mediterrani ens permet passejar per la platja encara que el fred apreti, però normalment tenim uns hiverns benignes. A mi, particularment, m'agrada caminar per una de les més boniques de Tarragona: la Platja Llarga. I ara, que encara tenim una bona temperatura de tardor, anar a fer un pícnic resulta una bona opció per a passar un dia tranquil tot mirant l'entorn protegit, amb un bon llibre tendre a mà -gràcies Teresa pel regal-, un petit pícnic i un bon vi solidari que arrodoneixi la jornada.

L'atzeroler, un arbre {fem salut amb una amanida buddha bowl}

Viu entre una figuera i un garrofer. No sé la seva edat tot perquè l'he vist sempre i diuen que pot arribar a viure vora els sis-cents anys. El seu fruit, que és petit i vermell semblant a una cirera, i que també se'l coneix com cirera de Barbados, té moltes propietats nutricionals. Entre elles és la gran quantitat de vitamina C, de manera que un fruit pot ser equivalent a una taronja i mitja. Sí, estic parlant de l'atzeroler (Crataegus azarolus). Un bonic arbre que somriu a la primavera i dóna els fruits a finals d'agost.

Quiche de salmó {i l'efecte papallona de l'estiu}

Estiu. Poques ganes de fer gaires coses. Llegir, escoltar bona música, fer tertúlia amb els amics, anar a la platja o a la piscina, mirar el sostre amb el pensament en blanc, ... En això estem. Ganes de cuinar? Poques, però ens hem d'alimentar. De totes maneres aquesta època de l'any ens permet ser poc temps a la cuina. I avui us porto una quiche, que a part de ser deliciosa, està feta en un tres i no res i amb ingredients que podem tenir al frigorífic sempre a punt.

Torta de banana {per a berenar a la fresca}

Encara que sigui estiu, engegar el forn dóna caliu a la cuina. Sempre acompanya aquella flaire d'allò que s'està fent. I pot ser que ens transporti a altres moments de la nostra vida. Fa uns dies vaig tenir a casa la meva germana Beti. Feia temps que em reclamava que li preparés un dels cócs clàssics que la meva mare cuinava i que no havia tornat a menjar des que ella no hi era. Dit i fet, ens vam posar a la cuina i en un tres i no res ja era al forn. Ara l'he tornat a fer però afegint un detall diferent, dos plàtans aixafats, i també ha quedat molt bo. De totes maneres ella el feia més prim en un motlle més gran (quin germà se'l va quedar que el voldria recuperar?). Era deliciós.

Vitello tonnato {un plat ideal per a una menjada a l'aire lliure}

Els caps de setmana d'estiu són diferents de la resta de l'any. Pot ser que tinguis ganes de cuinar, però també que vulguis anar a la platja o d'excursió, o encara millor estar en família. Em passa, que si vénen els nens, he de ser a la cuina preparant alguna cosa, així que si puc tenir l'àpat a punt, resulta més fàcil. Un dels plats que es pot tenir fet és el vitello tonnato, vol dir més o menys vedella atunada, que es prepara amb una salsa de tonyina, anxoves i tàperes, i és d'origen italià. Viatjarem amb el pensament i farem una menja que ens trobarem al frigorífic quan tornem de la platja. Que encara no fa bo?

Una bruixa bona {ens porta un Tortell de Tarragona}

Oh, l'estiu és l'estiu. Fa calor i no tenim massa temps per a cuinar i tampoc ganes de fer-ho. I no passa res: una bona amanida de tomàquet amb ceba i olives amanida amb un bon oli d'oliva resulta superba. I què em dieu d'una ensaladilla russa feta abans de marxar a la platja i que trobem al frigorífic  en arribar. O un pollastre a l'ast fet amb llenya. I tot acompanyat d'un vi blanc o rosat, no cal massa cosa més.

Escabetx amb vinagre de poma {i verats ben barats}

Tal com he explicat d'altres vegades, tenim l'honor de formar part del Club de bloguers Oleum Flumen i de tant en tant, en Martí Terés, gerent i fundador, ens convoca per a participar del repte que ens proposa amb els seus productes. Aquest cop es tracta de cuinar un escabetx, bé amb carn de caça bé amb peix sense preu, usant el Vinagre de poma i l'Oli Bo d'oliva verge extra. Com que Oleum Flumen és una empresa compromesa amb el medi ambient si el preparàvem amb peix sense preu seria per a fer costat a la campanya d'Slow Food Garraf i Sitges, amb una molt interessant proposta que podeu llegir aquí.

Salmó amb patates i ceba {un pícnic viatger}

Tenir la Violeta voltant per casa a l'estiu vol dir que cal aprofitar cuinar receptes que li agraden i de pas fer alguna cosa amb ella. Enguany hem fet un Km 0 posant les distàncies en línia recte i l'orientació d'algunes ciutats del món que ens agraden. Mirant-lo em va preguntar on és Reykjavík i cercant al globus vam organitzar la juguesca de veure què mengen els que hi viuen. Salmó! li vaig dir.

Clafotís de tomàquets cirerols i albergínia {colors}

Els diumenges poden ser màgics. Només dependrà de nosaltres que ho siguin. Ens podem llevar tranquil·lament i veure que tenim tot un dia per endavant. Ahir ho va ser. El dia abans, al vespre, vaig deixar preparats els ingredients per a fer un clafotís, que és una quiche sense base d'orígen llemosí, i que tenia ganes de preparar amb tomàquets ara que ve el temps.

La Violeta, les mandonguilles i les peònies

Diuen que les mandonguilles, o pilotetes com en diem a casa, estan de moda. Nosaltres ho volem celebrar perquè és una menja que agrada a tothom. Fa uns dies ens vam reunir fills i néts i ens agrada fer un vermutillo com cal abans de dinar. Els petits mengen moltes patates i olives i perden la gana. Vaig pensar a fer-ne unes de petites que els agrada molt i si després no mengen tant no passa res. La Violeta em va ajudar a preparar-les. Sempre les faig amb llonganissa, com la meva mare, així que aprofito una de molt bona de Graus (Osca) que l'Esperanza, una companya de feina, em va portar del seu bonic poble.

Terrina d'arengada {adéu sardina, adéu!}

Tot té un inici i un final. Fa uns dies les anèmones feien un goig esplendorós. Ens han alegrat la vista durant tota la setmana i ja toca retirar-les. Fa uns dies tot era disbauxa amb el Carnaval i ara toca la seva fi: aquesta setmana enterrarem la sardina com a final de festa. No hi podrem anar, però li rendirem un homenatge com cal. Qui no recorda el plat per excel·lència del temps de la verema? Unes arengades fregides i servides amb raïm són sublims. Si acompanyem el plat amb un vi blanc ben bo, ja se supera el llistó.

Dahl amb arròs {portat per un dabbawala}

...de vegades un tren equivocat et pot portar a una estació desitjada... és una de les frases de la pel·lícula The lunch box, un distret i romàntic film del director indi Ritesh Batra, on els dabbawalas s'equivoquen en la distribució de les carmanyoles, cosa que mai passa a la realitat. Els dabbawala formen part d'una de les tradicions més venerables de Bombay amb més de 120 anys d'història, on diàriament reparteixen  130.000 dabbas (carmanyoles) des de casa fins al lloc de treball, ja  que els menjadors d'empresa no tenen gaire bona fama i menjar fora de cara resulta car.