Les galetes de violeta i ametlla de la Ginesta

     

El seu desig seria esdevenir autosuficient en plena natura, al costat de la seva parella i amb la Ginesta. I no és d'estranyar. Viu al Priorat i se sent afortunada de l'entorn que l'envolta. Diumenge em va dir que, possiblement, seria l'última setmana que encendria la cuina econòmica, perquè el temps començava a canviar. No vaig dubtar ni un moment a visitar-la per fer, per fi, les galetes que havíem acordat durant un dinar a la tardor. 

Ella és la Judit, la Judit del projecte Somaia, del post de l'agost del 2021.

Carpaccio de llagostins del Delta de l'Ebre

M'hauria agradat poder compartir totes les fotos que vaig fer al Delta, però només puc posar un petit resum gràfic del dia que vàrem passar trepitjant el Montsià, la Ribera d'Ebre i finalment el Priorat. Estimar la nostra terra i poder-la mostrar és fer país. I sobretot consumint els productes que s'hi elaboren. 

Ganyims de tonyina

Vàrem quedar de trobar-nos amb la Mia al seu restaurant, la Cooperativa de Porrera, al Priorat. La llum que entrava per una de les finestres en aquell moment il·luminava el pom de clavells que hi havia en una de les taules. Sempre en té algun que alegra i arrodoneix de bellesa de l'entorn. Perquè ella és especial, és la Mia.

Pelaies a la Meunière

Tenir el Priorat a poc més de mitja hora de casa és un privilegi. Sempre que puc m'hi escapo i en cada escapada descobreixo quelcom que no sabia o no havia vist. Paisatge i persones conflueixen en un entorn incomparable. I d'aquesta confluència surten coses especials, entre elles els vins i una manera de fer i viure que fan que sigui un lloc ben exclusiu als meus ulls.

Enoturisme: un dia a Poboleda, al Priorat

D'ençà que tinc el blog he anat coneixent persones amb els mateixos interessos i aficions, amb les quals vaig compartint trossos de vida. Una d'elles és la Núria, membre de La Safranòria, una associació per a la conservació de l'agrobiodiversitat del Priorat, un grup de voluntaris que treballen per a preservar el llegat del passat amb mirada de futur les varietats de cultius tradicionals de la comarca.

Truita caragolada farcida de pa amb tomaca, cirerols i pebrotets

Les menges poden tenir diferents noms segons la zona. I al Baix Camp i al Priorat sempre hem dit truita caragolada a les truites que normalment diuen 'franceses'. Aquestes es fan a França amb mantega, però aquí, almenys a casa, sempre són caragolades i fetes amb oli d'oliva del bo, verge extra. Va ser rellegint el llibre d'en Josep M. Espinàs, 'A la taula dels altres, A peu pel Priorat', que en un paràgraf li parlen que si vol uns ous caragolats o ferrats.

Arròs de conill, llonganissa i costella de porc

A cada casa sempre hi ha receptes que es repeteixen i que fan que es tingui un receptari d'aquells que fa que ens decantem per una o per una altra segons el dia que tinguem. De la mateixa manera que ens vestim o pentinem, o fem una cosa o anem a un lloc diferent del que havíem pensat. D'aquelles decisions entre mils que hem de prendre diàriament, des del moment que ens llevem.

Un dia a Cal Compte, enoturisme al Priorat entre amigues

Ja sabeu que amb la Ruth solem fer escapades per a donar conèixer el nostre patrimoni vinícola, com també allò que tingui a veure amb la cultura de casa nostra. Si podéssim, voltaríem tot el dia perquè d'idees i llocs per a mostrar no ens en falten. Acostumem a fer-ho un cop al mes i aquest any l'hem encetat amb Cal Compte, a Torroja del Priorat. Un lloc amb encant, d'aquells que no et pots imaginar que existeixen, però que hi són i paga la pena visitar-los. Us convido a fer-ho amb unes paraules de la Ruth i també que visiteu la pàgina web que us ampliarà la informació amb unes boniques imatges. Enoturisme al Priorat.

Ensaginades senzilles, anem al Priorat

Perquè no és possible conèixer un territori sense haver tastat la seva gastronomia. Territori, paisatges, tradicions, llengua, gastronomia. Tot un conjunt que ens dona una visió del que és casa nostra. Que no cal que us digui de com en soc una enamorada. Perquè falta que el coneguem nosaltres i el mostrem a tots aquells que no l'han trepitjat mai. I un dels llocs al que s'hi ha d'anar és el Priorat.

La Safranòria

En tot el que es promociona el producte de temporada i proximitat moltes vegades hi ha una feina que no es veu. Parlem de sostenibilitat i desconeixem el treball de pagesos i persones que s'hi dediquen. Resulta molt fàcil anar al supermercat i agafar una bossa i triar els tomàquets que volem de la caixa, sense mirar d'on venen. Possiblement han fet quilòmetres i quilòmetres per arribar fins aquí. I que resulten tots iguals, perfectes. Avui us parlaré d'una associació de persones voluntàries que treballen per a recuperar, promocionar i produir les varietats hortícoles tradicionals de la comarca del Priorat: La Safranòria. I és que aquest dissabte passat varen organitzar una jornada de recollida i intercanvi de llavors per al seu banc.

Un dia d'enoturisme al Priorat, Porrera

Quan la Ruth i jo tombem pel territori, pugem i baixem per carreteres, mirem els paisatges, no hi ha vegada que no ens emocionem. Sempre hi ha bellesa, sempre hi ha quelcom interessant. D'anada cap al lloc a visitar anem parlant i amb la música que ens agrada de fons. I quan tornem no parem de comparar les sensacions viscudes per cadascuna de nosaltres dues i com acostuma a passar coincidim en dir que som afortunades per viure en una terra tan diversa, tan bonica.

Els tomàquets singulars de la Judit, projecte Somaia

Els ulls es fixen en un pont de pedra imponent amb un estat de conservació extraordinari. A Poboleda, el pont de la Soia d'origen medieval travessa un riu Siurana que agonitza. La pluja de primera hora ha regalat vitalitat a la vegetació frondosa de la muntanya mediterrània. Fileres de parets de pedra seca intactes i, a recer, petites parcel·les d'horta cultivades majoritàriament per 'padrins'. En alça la mirada, un paisatge reconeixible, però sempre corprenedor: costers vertiginosos de vinya vella inserits en el mosaic agrari i forestal de secà que és el Priorat. 'Visc feliçment com a pagesa i inicio un projecte íntim i arrelat, enfocat a l'horta singular de petita escala'. De la mateixa manera discreta i enamoradissa que ho escriu al web, Judit Sabater saluda i acull. Amb la mirada i el gest. 

Pasta amb conill, espinacs i ceps

A casa ens agrada el plat únic que porti de tot i si convé, en fem més. Un plat únic i que es pugui repetir. I això passa quan faig pasta. Els macarrons surten brodats, com qualsevol altre tipus de pasta i que cau un dia a la setmana segur. Les tallarines són una de les preferides.

Un dia a Porrera, enoturisme al Priorat

'Res no pot desviar-nos del curs del riu de viure', Miquel Martí i Pol.
Punt i a part.
Res no pot anar rere aquest pensament del nostre gran poeta i que estava escrit en una tarjeta al lloc que havíem d'ocupar a la taula que ens havien assignat al dinar del diumenge al pati del 'Colomer' de Porrera, l'indret on el cantant Lluís Llach jugava de petit, el terreny heretat de la seva mare.

Boles de formatge de cabra farcides de codonyat, fruita seca i herbes aromàtiques

Una de les estrofes de la cançó que acompanya la recepta d'avui diu que ... Si el puc veure, puc fer-ho... (...If I can see it, then I can do it...). És en un context diferent però jo l'aplico a una recepta que trobo a l'últim número de la revista Cuina (234), on hi ha snacks de Nadal, i m'hi poso. Aquesta és la finalitat dels llibres i revistes de cuina. Ho veiem, ho fem.

'Piant' a Mas Martinet amb la Sara Pérez

... Una de les metàfores explicades per Boccaccio és la següent: el raïm és trepitjat i premsat per tal que bulli i sigui apte per beure. Després Ino -que vol dir 'el vas'- el guarda amagat, és a dir, tancat i cobert de pàmpols, perquè no es faci malbé amb l'aire -és a dir, perquè Juno no el trobi... 

Del llibre 'Bacus, dels ritus i dels rostres' de Maria Antònia Ferrer, d'Arola Editors.

(Amb llicència d'Arola Editors)

Un cel de plom, homenatge a Neus Català en un 8 de març

...

Els matins eren estranys perquè sense la Lluïsa la casa restava en un silenci pesarós. Les nits eren difícils perquè tota la vida havia compartit llit amb l'àvia i sense ella no sabia adormir-me. Cada dia passava a poc a poc.

     Em despertava jo sola, em rentava i em vestia. Només entrar a la cuina, la Bruneta em venia a les cames. Seia, ella pujava a la meva falda i amb la seva escalfor començava el dia. La mare, a la cuina, semblava que fes hores que hi fos.

      La primera feina era anar a donar menjar a les bèsties. A casa només hi havia l'ase, el Xaparro; al corral, que era en un altre carrer, hi teníem conills, gallines i cabres. La mare preparava un bullit amb patates, pastanagues, col, segó..., segons el que teníem, i les nostres bèsties menjaven calent. Els matins de la meva infantesa estaven fets de l'olor d'aquell bullit i de les herbes que jo anava a collir també per a les bèsties. Olor del bullit i de roselles i mastegueres que m'impregnava les mans. Asseguda en aquell vagó rebotit de dones desmoralitzades, rememorava aquella aroma com si fos possible resguardar-me en el record d'una olor.

       Quan tornava del corral, agafava un càntir i una galleda i anava a la font a buscar aigua. La Bruneta, només veure com els agafava, sortia corrents cap a la font, s'hi enfilava al damunt i allà m'esperava. Quan els havia omplert, ella pujava a la meva espatlla i així m'acompanyava cap a casa. Era bonic perquè havia arribat la primavera, tindríem cireres i podria jugar al carrer.

                                                                                               ...

Del llibre Un cel de plom de la Carme Martí, publicat en edició butxaca per Ara llibres.

(Amb autorització de l'autora, Carme Martí)

Carxofes i calçots escabetxats i peix fet a baixa temperatura

Sembla que molts escriptors pateixen pànic a la pàgina en blanc quan han de començar a escriure alguna cosa. A mi em passa moltes vegades amb els posts. Pànic, pànic, no. Però allò de veure per on començo, sobretot quan he de parlar de diversos punts com l'entrada d'avui, em provoca indecisió. Per la recepta, pel vi, pel llibre?

L'escabetx de la Mia, del restaurant La Cooperativa de Porrera

Jo, la Nani, fotografio

Tu, la Mia, cuines

Ella, la Ruth, escriu

Nosaltres, els de la taula, mengem

Vosaltres, els que em seguiu, llegiu

Ells, els de més enllà, compren vi de la terra i gaudeixin del moment 

I així, continuaria conjugant i jugant amb les paraules i fent poesia i passejant i mirant com fan vi i admirant el paisatge i gaudint del temps i compartint experiències i moltes més is que posaria, però avui cediré l'escriptura a la Ruth Troyano, periodista especialitzada en turisme enològic i sommelier professional, mestressa de les paraules i dels vins i de l'amistat i de moltes més is. Us convido a anar a Porrera...
I ja hi som.

Tall rodó de llom amb maitake, gírgola de castanyer

Tardor. I quan estem en aquesta estació sabem que aviat arriba l'hora dels bolets i també del vi novell. Però hi ha bolets que es troben tot l'any a la natura i d'altres són de cultiu, com els que us porto avui. Resulta que la setmana passada vaig visitar el Fòrum Gastronòmic de Girona que encara que estigui fet per a professionals del món de la gastronomia jo inclouria també per als afeccionats i tots aquells que ens agrada el bon menjar i el bon beure.