Etiquetes

a baixa temperatura acompanyament al buit Alt Camp Alt Empordà amanides amb cervesa amb licor amb vi aperitius arquitectura arrossos art efímer artesans aviram bacallà Bages Baix Camp Baix Ebre barbacoa Barcelona batuts begudes berenars Berguedà blogs amics bolets bombons bunyols calçots Caldos Aneto carabassa caramels carn celíacs cerveses Chartreuse chutneys cítrics còctels colors Conca de Barberà conserves cremes creps croquetes cuina catalana cuina d'aprofitament cuina de proximitat cuina del món cuina per a mandrosos cuinant amb... cuiners i cuineres de fiambrera del nostre hort dolços el galliner el gran recapte enoturisme entrants entrepans escabetxos escumes esmorzars estilisme farina de garrofa fish'n'chips flams flors formatgeries forn forn de vapor fruita fruits secs fumats galetes Garraf gelats Gironès gossos hortalisses horts urbans infusions km0 l'Urgell la Segarra Lékué llegums llibres llocs amb encant magdalenes maionesa Maresme mel melmelades microones Montseny Montsià natura olis recomanats olla de pressió panades pans pasta pastissos peix pel·lícules Penedès pícnic pizzes postres Priorat quiches racó vegà receitas brasileiras receptes exprés receptes musicals restaurants revista Cuina Ribera d'Ebre Rocook salses sandvitxos sense gluten sèries tv slowfood sopes sorbets suflés suquets tallers de cuina Tarragona Tarragonès tempura Terra Alta Thermomix tòfones torrades tradicions truites vegetariana viatges vins recomanats Violeta wok xocolata Xocolates Creo

dijous, 31 de maig del 2018

Receptes versionades pel Quintaforca


Que et versionin receptes d'un llibre i que les cuinin amb estima i delicadesa és un fet que et fa emocionar. Que a més estiguis acompanyada de persones que aprecies i puguis compartir amb elles aquesta emoció és una vivència que difícilment oblidaràs. I això em va passar dimarts, quan en Xavi i en Jordi del restaurant Quintaforca, junt amb el seu equip, varen aconseguir convertir un sopar en una nit memorable. 

dijous, 24 de maig del 2018

Fent un bescuit genovès amb ruibarbre confitat


Acostumo a cuinar amb productes de proximitat i de temporada. És un costum que segueixo normalment, però avui em direu si el ruibarbre és un dels nostres cultius. No, i no en trobo mai als mercats. Però resulta que ara és el seu moment... a França. Aprofitant que la setmana passada vaig fer una escapada a París, i passejant amb la Palmira, del blog Come conmigo, en vam veure en una parada i quatre branques que van caure a la motxilla. El ruibarbre és una herba que s'assembla a l'api, encara que no hi tingui res a veure.

dilluns, 14 de maig del 2018

Llonguet farcit de formatge i salsitxa de Frankfurt, fem un pícnic


Viatjar. Conec moltes persones a qui els agrada força anar d'un lloc a altre perquè els ha picat el cuquet viatger. I també conec uns quants que no els facis sortir de la zona de confort perquè ja els està bé la manera com viuen i no senten la necessitat de fer-ho. I jo penso que de vegades anem a l'altra punta del món i no coneixem entorns que tenim a tocar i no hi hem estat mai. Avui us ensenyo un lloc on vaig de tant en tant a caminar perquè em dóna pau i sempre hi acabo trobant un punt diferent, sobretot a l'hivern.

dimarts, 8 de maig del 2018

Amanida de carxofes, llimona en tempura i el tango Naranjo en flor


Que l'home s'ha de reconciliar amb la natura és una cosa ben certa. No pot ser que visquem d'esquena a allò que ens dóna vida i ens alimenta. Jo he après amb els anys que la impaciència no va amb el camp. Aprendre que tot té el seu temps i que si aquest any no ha anat bé, potser el vinent serà més generós. I com diu en Lluís Foix, en el seu llibre El que la terra m'ha donat, sembla que la terra estigui quieta però té una activitat frenètica que veiem amb una aparent immobilitat. És ben cert, perquè badar, mirar, podar, regar, treure fulles seques, llaurar, sembrar, observar el cel i tantes activitats més, és un no parar però un no parar tranquil.

divendres, 4 de maig del 2018

Amb Alex Atala, anem a Paraty


Existeix el paradís? Jo n'estic segura. I a més sé on està i com es diu: Paraty. A part de la seva arquitectura colonial, que manté des de la seva fundació l'any 1667, forma part també de la gran reserva brasilera Mata Atlàntica o bosc atlàntic que emmarca les seves platges. I vet aquí que mirant un reportatge d'un dels meus cuiners preferits, l'Alex Atala el xef propietari del restaurant DOM de São Paulo, vaig descobrir que hi anava molt a cuinar. Així que un cop més vaig dirigir-me al meu arxiu fotogràfic i vaig cercar a veure què hi tenia.