De la Fundació Alícia ja en vaig parlar en un dels primers posts del blog, quan vaig fer la clotxa-kebab de garrofa, amb una recepta del llibre que van editar 'La pastisseria i la cuina de la garrofa' i d'Onada Edicions. Em vaig quedar amb ganes de tornar a fer una visita. I així ha sigut.
Abans de res vull agrair a Joan Ribas, antropòleg i responsable dels projectes de Territori de la fundació, per haver fet que gaudís de la visita essent un molt bon amfitrió. I seva és la reflexió que 'menjar és una activitat quotidiana i imprescindible per als éssers humans. Sovint no som conscients de la importància que l'alimentació i el menjar suposen per al desenvolupament de les persones, tant col·lectivament com a nivell individual. El que mengem conforma la composició bioquímica del nostre organisme i construeix, des del simbolisme, la identitat de la persona. Precisament Alícia el que fa és vetllar perquè l'alimentació continuï estant al centre de la nostra vida. Amb la premissa d'ajudar a tothom a menjar millor, és a dir de manera més sana, sostenible i bona i en funció de les circumstàncies de cadascú, Alícia procura donar respostes i solucions a les necessitats de les persones'. Gràcies, Joan. He de dir que és molt recomanable visitar la web de la Fundació i on sempre trobo notícies interessants sobre les seves activitats.
Vaig poder saludar a Toni Massanès, director general d'Alícia, que va fer possible la visita. I també al jove cuiner Josep Lozano, format a l'Escola d'Hostaleria i Turisme de Girona. Fotografiat mentre preparava una de les receptes del dia, tot i que aquell dia no hi havia massa activitat a la cuina. D'ell és l'experiment de la melmelada que va preparar amb els caquis del caquier que tenen al jardí. Caqui i poma, una bona barreja. Em va agradar conèixer el cuiner brasiler Vinicius Martini, responsable de cuina i també cap de cuina de la selecció australiana de futbol (masculina i femenina), cosa que fa que comparteixi el temps entre la fundació i Austràlia, i que quan pot s'escapa a São Paulo, la seva ciutat. I per últim agrair l'amabilitat d'en Marc Puig-Pey, que va formar part de l'equip del Bulli durant disset anys. Cuiner titular de la fundació. D'ell i de l'equip de la Fundació Alícia és el llibre Sopes, del que al seu dia vaig publicar la crema d'albergínia i carabassó. D'aquest llibre em vaig proposar anar fent totes les sopes, ja he dit més d'una vegada que soc molt sopera i de pas els de casa, i de totes la que més cops he fet és la crema de marisc. Tot i que resulta un bon repte fer-les totes. Un llibre més que recomanable. Com també la resta de les publicacions de la fundació.
Es respirava un ambient de treball molt interessant a l'edifici. I també amb moltes dones que en aquells moments estaven reunides en altres sales. I una visita d'estudiants en una d'elles, que escoltaven amb interès tot allò que se'ls explicava. Estimulant la visita al voltant de l'edifici pels resums i crides sobre la nutrició i llegir alguns punts força coneguts pels tarragonins, com ara la Fundació Topromi, les clementines d'Alcanar, les ostres de l'ampolla.
I per últim, em va fer molta il·lusió veure a la botiga el llibre que vàrem fer a sis mans amb la Bet Carbonell, la Mireia Jordana i jo, 'La melmelada a la cuina', editat per Cossetània Edicions.
I finalment dir, tal com consta a la web de la fundació, que aquesta treballa perquè tothom pugui menjar millor, independentment de l'edat i la situació de vida. Desenvolupa projectes sostenibles com a eina i el rigor científic com a mètode, fent recerca gastronòmica i científica, promovent amb bons hàbits alimentaris la salut i creant un patrimoni alimentari.
Suggeriments per a una vida més sana (copio els desitjos que escriuen els visitants, última foto):
Donar a conèixer els productes locals, menjar molta fruita, que les coses bones siguin sanes i fàcils, internacionalitzar receptes i mantenir productes locals, no contaminar, cuinar + i comprar -, productes saludables, pescado poma lechuga, colaboração e diálogo. Reptes de futur.
I avui un segon suggeriment: a la bibliografia del llibre 'Sopes' surt a la part de cultura, entre d'altres, el documental Cooked, de Netflix. Una minisèrie amb el periodista nord-americà Michael Pollan. Dels quatre capítols (foc, aigua, aire i terra) que vaig veure al seu moment, recordo que el que més em va agradar va ser el dedicat a l'aigua. I en una de les moltes referències hi ha la dels 'dabbawala', als que vaig dedicar un post el del dahl amb arròs {portat per un dabbawala} amb una recepta de la Fundació Alícia i Lékué. Molt recomanable la visió de la sèrie i quasi obligatòria la del capítol de l'aigua.
Em faig meves algunes de les paraules que en Michael Pollan diu al final del capítol Terra,
Som productes de la cuina. Que les transformacions dels aliments quan cuinem és una qüestió rellevant, cuinar o no cuinar. Que cuinem per pur plaer i que hem de dedicar part del nostre temps lliure a fer-ho i que això ens doni la llibertat de no dependre de les empreses que ho volen fer per nosaltres. Cuinar ens dona el poder de treballar pel nostre propi sosteniment. Hi ha alguna cosa més gratificant que cuinar pels nostres éssers estimats? Fem-ho possible.
David Bowie en la veu del brasiler Seu Jorge, fluminense com jo.
Changes, Seu Jorge
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada